Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Joan F. Mira. Els treballs perduts: salvar-se a través dels llibres, l’intent fallit de posar ordre al món (I)

eliteratura | 17 Febrer, 2006 13:17

 Feia temps, molt, que no passava tant de gust no de llegir, sinó de rellegir, una novel·la, un clàssic memorable i reeditat, com Els treballs perduts, de Joan Francesc Mira. Novel·la sublim, excel·lent, un autèntic plaer compartir dotze dies amb Jesús Oliver, bibliotecari, editor vocacional, quixotaire, qui, a manera de Leopold Bloom, ens passeja per la ciutat de València intramurs per executar la tasca ingent i utòpica –per intentar-ho, que no quedi– de salvar el món de tantes malvestats i desordres mitjançant la cultura; millor dit, mitjançant la creació d’una gran biblioteca, la biblioteca Oliver, la qual constarà d’una col·lecció de dotze mil dotzenes, cent quaranta-quatre mil volums, ni més ni manco, de totes les disciplines del coneixement humà. Per això, Jesús Oliver haurà de deslliurar-se de la família i dels especuladors, i fer-se fort al vell i ruïnós casal familiar dels Oliver, per ubicar-hi el fons bibliogràfic que ha de servir per donar llum al món. De la seva banda, la família el vol fer tancar per boig. Com molt bé indica Joan Josep Isern al pròleg de la reedició, ens trobam amb una lluita entre l’esperit i la matèria, entre la cultura i l’especulació immobilària.

 

Quant a l’estructura, la novel·la es divideix en dotze capítols, cadascun dels quals fa referència a un dels dotze treballs d’Hèrcules. Es tracta d’una evocació del mite grec de l’heroi que, en un atac de bogeria, matà els seus propis fills. Així, ens assabentam de la mort absurda i tràgica dels fills de Jesús Oliver per culpa seva. Igual que Hèrcules, doncs, Jesús ha de purgar els pecats i complir la penitència imposada.

 

Predomina en l’obra el monòleg interior, un flux de llenguatge potent i creatiu, un llenguatge (gairebé) afrodisíac –ple de referències sexuals, sensuals, artístiques, polítiques, religioses i culturals– que, en definitiva, reflecteix una manera d’entendre la vida, un homenatge a la llibertat a través d’un personatge antiheròic, socialment marginal, que contrasta amb els models actuals de pretesa eficiència, però abocats igualment a l’infortuni.

Joan F. Mira. Els treballs perduts. Proa. Barcelona, 2005.

latafanera.cat meneame.net

L’idioma valencià: la política versus la ciència o com mantenir-se en el poder a qualsevol preu

eliteratura | 11 Febrer, 2006 15:56

Imaginem per un moment que el principal partit de l’oposició a Espanya estàs en contra de la teoria de l’evolució, teoria que, com Països Catalanstothom hauria de saber, es basa en criteris compartits per la comunitat cièntífica. Això, a priori, pot semblar una bestiesa, però és vox populi que George Bush, president dels Estats Units i amic coral de José María Aznar, és un fervent defensor del creacionisme i de la versió més moderna anomenada teoria del disseny intel·ligent.

 

Imaginem, també, i ja que hi som, que la pressió mediàtica de la premsa afí al partit de l’oposició fos tan gran que el partit del govern no tingués altre remei que claudicar o fer concessions per tal de remontar les enquestes. És clar que al partit del govern hi hauria de tot. Alguns, més conscienciats, en privat i a manera de disculpa, defensarien els postulats científics, però a l’hora d’emetre el vot no tindrien altre remei que mantenir la disciplina de partit i votar contra la ciència i el sentit comú. D’altres, simplement, pitjarien d’esma el botonet emissor del vot, com qui veu ploure, acostumats a tot per tal de mantenir els privilegis que els atorga el poder.

 

Considerem, finalment, i sobretot, que aquests plantejaments incults i antidemocràtics, anticientífics, donassin vots, que fossin electoralment rendibles, sobretot a l’Espanya profunda; tant que pogués arribar a inclinar la balança electoral, i que aquesta voràgine electoralista i retrògrada arribàs a institucionalitzar-se mitjançant lleis i impregnàs, finalment, el discurs dels dos partits majoritaris.

 

Pensau que això és impossible? Doncs ha succeït amb el català que es parla a València, que ara, via estatut pactat pel PSOE i el Atemptat a la llibreria Tres i quatrePP, un altra pic rebrà la denominació d’idioma valencià. Es tracta, efectivament, d’una mesura que va en contra de tots els arguments científics de què parlàvem. Una mesura impensable en una societat democràtica, però no en un país inculte i ple de prejudicis, hereu del franquisme i on la llibertat d’expressió és encara perseguida pel gobierno de la nación. Un país on els atemptats terroristes són comdemnats o no en funció, també, d’interessos i estratègies electorals.

 

Com diu Gabriel Bibiloni al seu blog, “la solució era una cosa tan senzilla com explicitar a l'Estatut que valencià és una altra denominació de la llengua catalana. Però els socialistes valencians han sacrificat la llengua als seus (suposats) interessos electorals o, fins i tot, a l'obediència a una central a la qual ben poc importen els interessos valencians”.

 

Coratge a tots els valencians i especialment als amics de La paraula és nostra.

 

latafanera.cat meneame.net

Isabel Coixet. La vida secreta de las palabras: comunicació, profundament i arrelada

eliteratura | 03 Febrer, 2006 13:55

Vaig anar a veure La vida secreta de las palabras, pel·lícula guanyadora dels Premios Goya d’enguany, i no me puc treure del cap la banda sonora del film dirigit per Isabel Coixet. És curiós com podem arribar a associar una música concreta a unes imatges determinades. En psicologia, crec, d’això en diuen condicionament clàssic. La conjunció de música i imatges crea sensacions poètiques, poderoses, colpidores. La cançó, “Hope there,s someone”, que podreu escoltar si veieu el trailer, és un plany, un plor finíssim, interpretat per Antony and the Johnsons.

 “Hi ha un fantasma a l’horitzó / quan me’n vaig a dormir” diu un fragment. El fantasma que ja des d’infants tots traginam, les pors més arrelades que, tanmateix, per crues i malèvoles que puguin arribar a ser, cal superar perquè la vida sigui qualque cosa més que una simple subsistència diària. Per aixó les paraules són importants, quan són realment comunicació, profundament i arrelada.

 Hope there's someone
Who'll take care of me
When I die, will I go

Hope there's someone
Who'll set my heart free
Nice to hold when I'm tired

There's a ghost on the horizon
When I go to bed
How can I fall asleep at night
How will I rest my head

Oh I'm scared of the middle place
Between light and nowhere
I don't want to be the one
Left in there, left in there

There's a man on the horizon
Wish that I'd go to bed
If I fall to his feet tonight
Will allow rest my head

So here's hoping I will not drown
Or paralyze in light
And godsend I don't want to go
To the seal's watershed

Hope there's someone
Who'll take care of me
When I die, Will I go

Hope there's someone
Who'll set my heart free
Nice to hold when I'm tired

 

latafanera.cat meneame.net

Blog recomanat: Món de Llibres

eliteratura | 03 Febrer, 2006 08:30

Món de Llibres és un nou blog dedicat a la literatura. Fausto Puerto –propietari de la única llibreria ubicada a Manacor que mereix aquest nom, i no pas per extensió sinó per dedicació de l’amo– hi publica recomanacions de lectures. Aquestes recomanacions, elaborades per clients i amics, apareixen també quinzenalment a la revista local Cent per cent. De moment n’hi ha tres de publicades (Suaves caen las palabras, de Lalla Romano; Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol; i Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez), però en cauran moltes més. Vet aquí, idò, la recomanació del blog de Fausto Puerto, llibreter amb vocació i empenta.

Holland HouseFotografia de Holland House. Londres, 1940, durant un bombardeig de les forces nazis

Aprofit també l’avinentesa per recomanar l’article Llibres secrets –d’un altre Llibreter, misteriós, anònim, premiat i superinteressant–, article que ja havia estat recomanat per Jaume Subirana al seu blog Flux. Que en gadiu.

latafanera.cat meneame.net

La ruta natural

eliteratura | 01 Febrer, 2006 12:43

Arribarà un temps en què no quedarà rastre de res, ni tan sols de les nostres penes i misèries.

un temps que no recordarà ningú

un viatge al no-res

un temps afegit i sense sentit.

un temps sense memòria

un temps no existit

un forat a l’ànima un buit un espai sense sentiments sense memòria absolutament capgirat

 

Us recoman el curtmetratge d’Àlex Pastor Vallejo La ruta natural premiat al Festival de SundanceEXCEL·LENT.

latafanera.cat meneame.net

John Lanchester. El port de les aromes: diners, poder, amor i traïció

eliteratura | 11 Gener, 2006 12:05

 El port de les aromes. Tres històries, tres històries i una carta, una carta fora de temps fruit d’un amor impossible.

Dawn Stone, Tom Stewart i Matthew Ho ens expliquen de primera mà la seva experiència a la mítica Hong Kong, el port de les fragàncies, el port que “desprenia una aroma peculiar, bruta, massa salabror per ser només aigua de mar. Emocions concentrades durant quasi un segle a la colònia britànica, enmig de la II Guerra Mundial i la guerra civil a la Xina, amb l’adveniment del comunisme, la guerra freda, la fi de l’imperi britànic i l’establiment del capitalisme més salvatge a Hong Kong. També una novel·la d’amor. Efectivament, l’amor entre Tom Stewart, expatriat britànic, i la germana Maria, una monja xinesa.

El port de les aromes és una novel·la coral, ben construïda, excel·lent si no fos pel recurs de la carta de Maria que John Lanchester, com si diguéssim, es treu de la màniga.

Dawn Stone i Mattheu Ho són el futur, són fills del capitalisme despietat que impregna Hong Kong. Stewart,  en canvi, pertany al passat, com Maria. És un coló atípic que no només cerca el diners. Un romàntic. Diríem que s’integra. Així Stewart, gràcies a una aposta, aprèn cantonès amb Maria, la monja que es convertirà en l’amor de la seva vida. Al principi, tanmateix, Stewart representava el tipus de jove que la germana Benedictina -companya de Maria però més gran, d’una quarentena d’anys- censurava. De fet, com explica el propi Stewart, la monja no “feia res per amagar que per ella els joves que anaven a Orient a fer fortuna érem un tipus determinat de persona, i un tipus que, per descomptat, no era pas el que més li agradava”.

Lanchester contraposa les dones de la novel·la, Maria i Dawn Stone, expatriada britànica que cerca el diner fàcil a l’ombra del poder. Tom Stewart no hauria acceptat de cap de les maneres una dona com Stone, mentre que el seu nét, Mattheu Ho, hi acudeix perquè faci d’intermediaria entre ell i Wo per tal de salvar el seu negoci. Mattheu Ho, doncs, traïciona inconscientment la memòria de la seva àvia. A contracor, perquè “no tenia alternativa”, pacta amb Wo, el fill de l’assassí de la seva àvia. Disgustarà, i això sí que ho sap, el seu avi. Però realment el nét de Stewart no coneix la profunditat de la seva acció. De fet, és una sort per a Matthew no conèixer la història de la seva família, perquè si no no hauria pogut ni tan sols plantejar el negoci a Wo, el goril·la de 500 quilos que imposa la llei del més fort...

Diu John Lanchester (Suplement cultural de l’Avui de 9-11-2005) que en aquesta novel·la volia aprofundir en la idea de la traïció. La traïció al passat, perquè l’important és el futur. Un futur a qualsevol preu? Això, si més no, és el que succeeix a Hong Kong. Amb la creació, segons el propi Lanchaster, d’una societat alienada, desarrelada. I als vells, què els queda? El dolor, potser. Un dolor Hong Kong, l'sky linegairebé apàtic, un dolor que, per a Stewart, “és l’emoció més difícil de descriure, perquè en gran mésura és com quedar-se aturdit; també és un sentiment passiu, una cosa que et passa i que no depèn de la teva voluntat.

El dolor per la mort. Va tenir sentit el sacrifici de Maria? En un altre context, quan els soldats britànics esperen l’atac dels japonesos sense cap esperança de poder resistir, Stewart s’interroga sobre l’absurd de morir en segons quines circumstàncies: “Donar la vida és una cosa, fer-ho com un gest n’és una altra, però fer-ho com un gest que no té n cap ni peus és una mala passada del destí”.  La mort molts cops és un gest inútil, com van ser inútils “totes les morts d’aquells que van defensar l’illa entre la primera proposta de rendició i la capitulació (...)”. Va ser inútil la mort de Maria?

Maria és una dona xinesa que professa el cristianisme. Té el do de llengües. És valenta i arriscada, caparruda. Per això mor a mans dels Wo, una banda de mafiosos xinesos que operen a Hong Kong. Maria i Stewart es coneixen l’any 1935, a bord del vaixell que els porta a la Xina, un viatge aleshores molt llarg. Després passaran quatre anys fins que no es tornin a trobar. Això és una constant de la peculiar amistat entre la monja i el coló anglès. La relació arriba al punt àlgid durant la II Guerra Mundial, quan Stewart va a rescatar Maria i han de conviure sols rere les línies dels japonesos. Fins que han de separar-se. Stewart opta per lliurar-se als japonesos i Maria fuig cap a la Xina. Passaran vuit anys fins a un nou encontre. Més envant Maria, que col·labora amb la policia, és en perill de mort per l’amenaça dels mafiosos i de la pròpia policia corrupta de Hong Kong. Però es resisteix a fugir i desaté els pregs de Stewart. Discuteixen i Maria li retreu que l’abandonàs durant la guerra. Stewart no entén els seus comentaris. L’amenaça mafisosa es materialitza i Maria desapareix.

Els anys passen i Stewart roman a Hong Kong. Fins que un dia, com nascut davall d’una pedra, li compareix un nét. Acaba així, la segona part de la novel·la (la primera és el testimoni de Stone, i la segona, pedra angular del relat, el de Stewart).

La tercera part, al meu entendre, és una certa concessió al sensacionalisme, al culebrot, per part de Lanchester. És la carta que Maria escriu a Stewart després de la separació, durant la II Guerra Mundial. Aquesta carta escarrufa. Només es pot entendre des de la fe i de l’amor. Hi parlen la dona i la monja. Hi trobam el tema de la mort (la Cançó de l’Amor Perdurable) i el dolor a què m’he referit abans.

Maria li confessa el naixement del seu fill i els seus plans futurs: abandonarà l’infant encara que l’estima. La vocació religiosa pesaFrenètic Hong Kong massa. Stewart no rebrà mai aquesta carta. No coneixerà el seu fill ni sabrà que ha nascut fins molts anys després de la mort de la monja. Maria no li esmentarà mai la carta perduda. D’altra banda, al relat de Stewart no hi ha mai cap referència a aquest fill. Només quan aquest l’avisa del perill de mort i discuteixen, Maria li retreu el seu comportament durant la guerra:

“-Potser no et costaria tant de creure si et poguessis fer una idea de com van arribar a ser difícils per a mi aquells dies. Si t’ho haguessis imaginat estic segur que no hauries marxat”.

Es tracta, evidentment, d’una referència a l’embaràs i al naixement del fill. Però Tom no ho pot entendre. Queda perplex, perquè els comentaris “tenien un to de rancúnia, un sentiment que mai no hauria imaginat en ella; com si allò hagués passat un dia abans i no pas feia més d’un quart de segle”.

Maria obre el seu cor. És una carta per a la posteritat que, alhora, deixa entreveure els fonaments de la novel·la. Veritablement, està pensada des de la mort, més enllà de la mort, com a la Cançó del Dolor Perdurable. Acaba així:

El dia de demà em fa tanta por o més que la que em feia allunyar-me del teu costat. Déu és amor. Però de vegades l’amor pot ser terrible.

T’estimo,

Zhang Sha-Mun,

Que tu coneixes amb el nom de germana Maria

És la primera i única carta que signa amb el seu nom veritable, en xinès. Signa com a dona i no com a monja, encara que no n’oblida la condició.

El pacte de Matthew Ho amb el fill de Wo Man-Lee, a la quarta part, traeix la memòria de l’avia. Per això la novel·la acaba abans que Stewart se n’assabenti. Perquè els referents de l’avi i del nét són irreconciliables. S’ha consumat la traïció.

 

El port de les aromes

John Lanchester

PREMI LLIBRETER 2005

Editorial:Edicions 62

Trad.:Joan Puntí

ISBN: 84-297-5309-5

Col·lecció: El Balancí, 476

Pàgines: 336

 

   

latafanera.cat meneame.net

King Kong i el sentit de l'humor: un anunci que potser val per cent pel·lícules

eliteratura | 22 Desembre, 2005 18:46

L'altra dia me va sortir un post d'allò més estrambòtic, tot mesclant en King Kong amb n'Oleguer i la persecució a la llengua catalana. Vaig cercar un parell de vídeos per il·lustrar la qüestió de la pel·lícula i, francament, en vaig trobar un que me va agradar molt més que tots els avançaments que la productora havia penjat a Internet. La qualitat d'imatge no és la mateixa, però no em negareu que l'anunci és divertit. Per veure'l, clicau aquí

                                                                                      

latafanera.cat meneame.net

Les forces d'ocupació, King Kong, Oleguer i la Fira de Frankfurt. Rematat amb un poema de Lluís Maicas.

eliteratura | 15 Desembre, 2005 17:28

Avui estic de mala lluna i fa hores que me volta pel cap aquest article. Resulta que feia un repassó a uns quants blogs que tenc per costum de llegir i me trob amb un post de Gabriel Bibiloni, professor de la UIB, sobre les agressions patides per una advocada mallorquina just pel fet d'adreçar-se en català a la policia nacional espanyola. Llegiu, per favor, l'article del Diari de Balears.

A continuació, entr a Indígenes, blog interessant i recomanable, fet a Eivissa i que no deixa res per verd. La cosa no millora gaire. Resulta que el remake de King Kong no es podrà veure en català pràcticament enlloc. No és que en principi fes comptes d'anar-hi, el problema és que al multicines d'aquí no pots veure cap film en català. Cap ni un. A més, hi ha un comentari sobre Oleguer i el problema de la selecció espanyola de futbol.

I per acabar-ho d'adobar, no sé com ni com no, me surten un reguitzell de comentaris, més de tres-cents, a un post sense consol del mes de maig de 2005 sobre la Fira de Frankfurt titulat, ni més ni manco, Cataluña, la historia se repite. No arrib a entendre què se repite, però és evident que es tracta d'un espanyolet progre que no pot encobeir que es malmeni la llengua espanyola.

Per tant, i vist l'estat de la situació, acabaré aquest trist comentari amb un poema de Lluís Maicas, poema que em permet dedicar a aquesta gentussa que tots coneixem.

DISTÀNCIA

Un estúpid, de prop

segueix sent un estúpid,

però de lluny ens pot

semblar intel·ligent

«Anterior   1 2 3 ... 57 58 59 60 61 62 63 64 65  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS