Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Blog recomanat: Món de Llibres

eliteratura | 03 Febrer, 2006 08:30

Món de Llibres és un nou blog dedicat a la literatura. Fausto Puerto –propietari de la única llibreria ubicada a Manacor que mereix aquest nom, i no pas per extensió sinó per dedicació de l’amo– hi publica recomanacions de lectures. Aquestes recomanacions, elaborades per clients i amics, apareixen també quinzenalment a la revista local Cent per cent. De moment n’hi ha tres de publicades (Suaves caen las palabras, de Lalla Romano; Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol; i Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez), però en cauran moltes més. Vet aquí, idò, la recomanació del blog de Fausto Puerto, llibreter amb vocació i empenta.

Holland HouseFotografia de Holland House. Londres, 1940, durant un bombardeig de les forces nazis

Aprofit també l’avinentesa per recomanar l’article Llibres secrets –d’un altre Llibreter, misteriós, anònim, premiat i superinteressant–, article que ja havia estat recomanat per Jaume Subirana al seu blog Flux. Que en gadiu.

latafanera.cat meneame.net

La ruta natural

eliteratura | 01 Febrer, 2006 12:43

Arribarà un temps en què no quedarà rastre de res, ni tan sols de les nostres penes i misèries.

un temps que no recordarà ningú

un viatge al no-res

un temps afegit i sense sentit.

un temps sense memòria

un temps no existit

un forat a l’ànima un buit un espai sense sentiments sense memòria absolutament capgirat

 

Us recoman el curtmetratge d’Àlex Pastor Vallejo La ruta natural premiat al Festival de SundanceEXCEL·LENT.

latafanera.cat meneame.net

John Lanchester. El port de les aromes: diners, poder, amor i traïció

eliteratura | 11 Gener, 2006 12:05

 El port de les aromes. Tres històries, tres històries i una carta, una carta fora de temps fruit d’un amor impossible.

Dawn Stone, Tom Stewart i Matthew Ho ens expliquen de primera mà la seva experiència a la mítica Hong Kong, el port de les fragàncies, el port que “desprenia una aroma peculiar, bruta, massa salabror per ser només aigua de mar. Emocions concentrades durant quasi un segle a la colònia britànica, enmig de la II Guerra Mundial i la guerra civil a la Xina, amb l’adveniment del comunisme, la guerra freda, la fi de l’imperi britànic i l’establiment del capitalisme més salvatge a Hong Kong. També una novel·la d’amor. Efectivament, l’amor entre Tom Stewart, expatriat britànic, i la germana Maria, una monja xinesa.

El port de les aromes és una novel·la coral, ben construïda, excel·lent si no fos pel recurs de la carta de Maria que John Lanchester, com si diguéssim, es treu de la màniga.

Dawn Stone i Mattheu Ho són el futur, són fills del capitalisme despietat que impregna Hong Kong. Stewart,  en canvi, pertany al passat, com Maria. És un coló atípic que no només cerca el diners. Un romàntic. Diríem que s’integra. Així Stewart, gràcies a una aposta, aprèn cantonès amb Maria, la monja que es convertirà en l’amor de la seva vida. Al principi, tanmateix, Stewart representava el tipus de jove que la germana Benedictina -companya de Maria però més gran, d’una quarentena d’anys- censurava. De fet, com explica el propi Stewart, la monja no “feia res per amagar que per ella els joves que anaven a Orient a fer fortuna érem un tipus determinat de persona, i un tipus que, per descomptat, no era pas el que més li agradava”.

Lanchester contraposa les dones de la novel·la, Maria i Dawn Stone, expatriada britànica que cerca el diner fàcil a l’ombra del poder. Tom Stewart no hauria acceptat de cap de les maneres una dona com Stone, mentre que el seu nét, Mattheu Ho, hi acudeix perquè faci d’intermediaria entre ell i Wo per tal de salvar el seu negoci. Mattheu Ho, doncs, traïciona inconscientment la memòria de la seva àvia. A contracor, perquè “no tenia alternativa”, pacta amb Wo, el fill de l’assassí de la seva àvia. Disgustarà, i això sí que ho sap, el seu avi. Però realment el nét de Stewart no coneix la profunditat de la seva acció. De fet, és una sort per a Matthew no conèixer la història de la seva família, perquè si no no hauria pogut ni tan sols plantejar el negoci a Wo, el goril·la de 500 quilos que imposa la llei del més fort...

Diu John Lanchester (Suplement cultural de l’Avui de 9-11-2005) que en aquesta novel·la volia aprofundir en la idea de la traïció. La traïció al passat, perquè l’important és el futur. Un futur a qualsevol preu? Això, si més no, és el que succeeix a Hong Kong. Amb la creació, segons el propi Lanchaster, d’una societat alienada, desarrelada. I als vells, què els queda? El dolor, potser. Un dolor Hong Kong, l'sky linegairebé apàtic, un dolor que, per a Stewart, “és l’emoció més difícil de descriure, perquè en gran mésura és com quedar-se aturdit; també és un sentiment passiu, una cosa que et passa i que no depèn de la teva voluntat.

El dolor per la mort. Va tenir sentit el sacrifici de Maria? En un altre context, quan els soldats britànics esperen l’atac dels japonesos sense cap esperança de poder resistir, Stewart s’interroga sobre l’absurd de morir en segons quines circumstàncies: “Donar la vida és una cosa, fer-ho com un gest n’és una altra, però fer-ho com un gest que no té n cap ni peus és una mala passada del destí”.  La mort molts cops és un gest inútil, com van ser inútils “totes les morts d’aquells que van defensar l’illa entre la primera proposta de rendició i la capitulació (...)”. Va ser inútil la mort de Maria?

Maria és una dona xinesa que professa el cristianisme. Té el do de llengües. És valenta i arriscada, caparruda. Per això mor a mans dels Wo, una banda de mafiosos xinesos que operen a Hong Kong. Maria i Stewart es coneixen l’any 1935, a bord del vaixell que els porta a la Xina, un viatge aleshores molt llarg. Després passaran quatre anys fins que no es tornin a trobar. Això és una constant de la peculiar amistat entre la monja i el coló anglès. La relació arriba al punt àlgid durant la II Guerra Mundial, quan Stewart va a rescatar Maria i han de conviure sols rere les línies dels japonesos. Fins que han de separar-se. Stewart opta per lliurar-se als japonesos i Maria fuig cap a la Xina. Passaran vuit anys fins a un nou encontre. Més envant Maria, que col·labora amb la policia, és en perill de mort per l’amenaça dels mafiosos i de la pròpia policia corrupta de Hong Kong. Però es resisteix a fugir i desaté els pregs de Stewart. Discuteixen i Maria li retreu que l’abandonàs durant la guerra. Stewart no entén els seus comentaris. L’amenaça mafisosa es materialitza i Maria desapareix.

Els anys passen i Stewart roman a Hong Kong. Fins que un dia, com nascut davall d’una pedra, li compareix un nét. Acaba així, la segona part de la novel·la (la primera és el testimoni de Stone, i la segona, pedra angular del relat, el de Stewart).

La tercera part, al meu entendre, és una certa concessió al sensacionalisme, al culebrot, per part de Lanchester. És la carta que Maria escriu a Stewart després de la separació, durant la II Guerra Mundial. Aquesta carta escarrufa. Només es pot entendre des de la fe i de l’amor. Hi parlen la dona i la monja. Hi trobam el tema de la mort (la Cançó de l’Amor Perdurable) i el dolor a què m’he referit abans.

Maria li confessa el naixement del seu fill i els seus plans futurs: abandonarà l’infant encara que l’estima. La vocació religiosa pesaFrenètic Hong Kong massa. Stewart no rebrà mai aquesta carta. No coneixerà el seu fill ni sabrà que ha nascut fins molts anys després de la mort de la monja. Maria no li esmentarà mai la carta perduda. D’altra banda, al relat de Stewart no hi ha mai cap referència a aquest fill. Només quan aquest l’avisa del perill de mort i discuteixen, Maria li retreu el seu comportament durant la guerra:

“-Potser no et costaria tant de creure si et poguessis fer una idea de com van arribar a ser difícils per a mi aquells dies. Si t’ho haguessis imaginat estic segur que no hauries marxat”.

Es tracta, evidentment, d’una referència a l’embaràs i al naixement del fill. Però Tom no ho pot entendre. Queda perplex, perquè els comentaris “tenien un to de rancúnia, un sentiment que mai no hauria imaginat en ella; com si allò hagués passat un dia abans i no pas feia més d’un quart de segle”.

Maria obre el seu cor. És una carta per a la posteritat que, alhora, deixa entreveure els fonaments de la novel·la. Veritablement, està pensada des de la mort, més enllà de la mort, com a la Cançó del Dolor Perdurable. Acaba així:

El dia de demà em fa tanta por o més que la que em feia allunyar-me del teu costat. Déu és amor. Però de vegades l’amor pot ser terrible.

T’estimo,

Zhang Sha-Mun,

Que tu coneixes amb el nom de germana Maria

És la primera i única carta que signa amb el seu nom veritable, en xinès. Signa com a dona i no com a monja, encara que no n’oblida la condició.

El pacte de Matthew Ho amb el fill de Wo Man-Lee, a la quarta part, traeix la memòria de l’avia. Per això la novel·la acaba abans que Stewart se n’assabenti. Perquè els referents de l’avi i del nét són irreconciliables. S’ha consumat la traïció.

 

El port de les aromes

John Lanchester

PREMI LLIBRETER 2005

Editorial:Edicions 62

Trad.:Joan Puntí

ISBN: 84-297-5309-5

Col·lecció: El Balancí, 476

Pàgines: 336

 

   

latafanera.cat meneame.net

King Kong i el sentit de l'humor: un anunci que potser val per cent pel·lícules

eliteratura | 22 Desembre, 2005 18:46

L'altra dia me va sortir un post d'allò més estrambòtic, tot mesclant en King Kong amb n'Oleguer i la persecució a la llengua catalana. Vaig cercar un parell de vídeos per il·lustrar la qüestió de la pel·lícula i, francament, en vaig trobar un que me va agradar molt més que tots els avançaments que la productora havia penjat a Internet. La qualitat d'imatge no és la mateixa, però no em negareu que l'anunci és divertit. Per veure'l, clicau aquí

                                                                                      

latafanera.cat meneame.net

Les forces d'ocupació, King Kong, Oleguer i la Fira de Frankfurt. Rematat amb un poema de Lluís Maicas.

eliteratura | 15 Desembre, 2005 17:28

Avui estic de mala lluna i fa hores que me volta pel cap aquest article. Resulta que feia un repassó a uns quants blogs que tenc per costum de llegir i me trob amb un post de Gabriel Bibiloni, professor de la UIB, sobre les agressions patides per una advocada mallorquina just pel fet d'adreçar-se en català a la policia nacional espanyola. Llegiu, per favor, l'article del Diari de Balears.

A continuació, entr a Indígenes, blog interessant i recomanable, fet a Eivissa i que no deixa res per verd. La cosa no millora gaire. Resulta que el remake de King Kong no es podrà veure en català pràcticament enlloc. No és que en principi fes comptes d'anar-hi, el problema és que al multicines d'aquí no pots veure cap film en català. Cap ni un. A més, hi ha un comentari sobre Oleguer i el problema de la selecció espanyola de futbol.

I per acabar-ho d'adobar, no sé com ni com no, me surten un reguitzell de comentaris, més de tres-cents, a un post sense consol del mes de maig de 2005 sobre la Fira de Frankfurt titulat, ni més ni manco, Cataluña, la historia se repite. No arrib a entendre què se repite, però és evident que es tracta d'un espanyolet progre que no pot encobeir que es malmeni la llengua espanyola.

Per tant, i vist l'estat de la situació, acabaré aquest trist comentari amb un poema de Lluís Maicas, poema que em permet dedicar a aquesta gentussa que tots coneixem.

DISTÀNCIA

Un estúpid, de prop

segueix sent un estúpid,

però de lluny ens pot

semblar intel·ligent

latafanera.cat meneame.net

Joel Joan. Porca misèria: una sèrie de culte

eliteratura | 12 Desembre, 2005 13:48

M’agrada. Així de clar. I això que és difícil trobar qualque cosa per televisió que tengui prou interès com per passar-te anuncis i tota la pesca. Però amb aquesta sèrie, Porca Misèria, Joel Joan l’ha encertada un cop més. I no me sap cap greu haver d’esperar els diumenges a vespre davant el televisor per patir, i a estones riure, amb aquests joves que voregen la trentena i que cada dia han d’assumir els problemes quotidians per subsistir en aquesta vida que ens en dóna una de freda i una de calenta.

Que la Laia partís cap a Estats Units, va ser un cop molt fort. Però la separació ha estat la culminació dels despropòsits. NomésEl porquet ahir albiràrem una mica d’esperança, al final, quan en Pere va obrir la porta i va ser ella. O potser va ser una al·lucinació més? És igual. Les alegries duren poc. I he de dir que m’encanten aquests finals tristois en què qualcú acaba fet pols, mentre la càmara se va allunyant i sona una peça musical tenyida de melanconia. Perquè moltes vegades ho hem viscut. Perquè a vegades som bons i d’altres ens comportam com uns malparits. Ens agradi o no ens agradi. No estem fets d’una sola peça.

A més, és d’agrair que no hi hagi sensacionalisme barat o que la sèrie pareixi una ONG. Hi passen putades com les que pateix tothom. I punt. Encara que sàpiga greu.

Pens que, per poc que mantengui aquest nivell, Porca misèria es convertirà en un referent de les sèries de televisió. La sèrie de Joel Joan és fresca, innovadora, políticament incorrecta, un producte que transgredeix i alhora reconforta. D’altra banda, ha defugit el model dels culebrots catalans, en el fons massa ensucrats, maniqueistes.

Estaria molt bé que s’editassin els capítols en DVD i poder tenir així tota la sèrie. M’encanta.

Pere i Laia en temps més feliços

latafanera.cat meneame.net

Manuel de Pedrolo. L'atzar i el joc brut: les cames de la discòrdia

eliteratura | 18 Novembre, 2005 17:32

En tornaré a esmentar el principi, de Joc brut, vull dir, que vaig comentar una mica a l'estiu, al mes de Les cames de joc brutjuliol, quan les jovenetes anaven una mica més lleugeretes de roba, no gaire més que ara, que en això de cada vegada, per bé o per mal -per bé, diria jo- es coneixen més poc els canvis d'estació. "Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari."

Havia dit en un article, i no havia complit, que penjaria la portada del llibre. Però no havia pogut, i me sabia greu incomplir la meva paraula. Així que aquí la teniu.

Com deia, ho havia promès en ple estiu, de Menorca estant. L'edició és de 1975, granadeta: 30 anys. I jo en vaig comprar l'exemplar l'any 1988, a Alaior, possiblement per la Festa del Llibre. Encara que això no ho podria jurar. Jo tenia 19 anyets, i la lectura me devia afectar, ja que més envant en vaig un treball sobre literatura i erotisme o qualque cosa semblant.

És curiós això de l'any d'edició. Hi ha portades que envelleixen. En canvi, d'altres, com ara aquesta, mantenen una frescor més que notable. Jo diria que es tracta més aviat d'una frescor vigorosa, pròpia de la primera joventut. Moltes portades d'aquesta època, especialment d'Edicions 62 en aquesta col·lecció d'El Cangur, encara mantenen un-no-sé-què que les fa  atractives. I per molts d'anys!

Fa tant de temps que no escrivia res que em pensava que trobaria el teclat rovellat. Però no ha estat així. Vam si m'hi puc tornar a posar la setmana que ve.

latafanera.cat meneame.net

La misteriosa desaparició de Llorenç Villalonga: la beneitura de la consellera Dolça Mulet per fer-se veure

eliteratura | 03 Novembre, 2005 18:47

He seguit amb una certa incredulitat la polèmica encetada per la consellera executiva de Cultura del Consell de Mallorca, Dolça Mulet, sobre La misteriosa desaparició de Llorenç Villalonga. Val més, sens dubte, prendre’s-ho amb humor, talment Josep J. Roselló, que ho qualificava com una “espècie d’expedient ics”,  ja que aquesta dona no té el més mínim sentit del ridícul. Ni vergonya. 

Que enguany els alumnes de 2n de Batxiller de les Illes Balears no llegeixin res de Llorenç Villalonga –de manera obligatòria, s’entén–, no és motiu d’alegria, però tampoc no cal tallar-se les venes per aquest motiu. Simplement es tracta d’un fet objectiu del qual el director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística de la UIB, Joan Mas, ja n’ha explicat les causes.

Sens dubte, una visió reduccionista de la literatura catalana podria induir-nos a pensar que deixar de banda un autor tant nostrat com Llorenç Villalonga, en detriment d’escriptors principatins, és una injustícia flagant i amb connotacions polítiques. Però és aquí on hom comet un error que no té perdó de Déu: que aprenguin els polítics d’una punyetera vegada que les seves fílies i fòbies no tenen res a veure amb la cultura, sinó més aviat amb la seva incultura! Que és gràcies a ells, en part almenys, que la societat illenca es veu reclosa en el provincianisme, en la ignorància més ignominiosa que és el desconeixement i l’avorriment de la seva llengua, la catalana, la qual és vilipendiada, arronada, insultada cada dia, cada minut, cada segon, per la premsa colonial com ara El Dia del Mundo i també, per esmentar-ne un altre exemple, per les emissores de La Cope sense que certs polítics amb la pell tan prima se n’alcin una cella. Tanmateix, és amb aquests, els veritables enemics de la llengua catalana, que la consellera executiva Dolça Mulet hauria d’esbravar-se i esmolar les eines. Però els polítics, sovint, sobretot aquests que s’anomenen nacionalistes, confonen l’enemig amb l’adversari, mentre van de bracet amb el traïdor.

I no vull acabar amb aquesta agror, així que hi afegiré un bocí de la introducció de Mort de dama, just el començament, un fragment que sempre me porta bons records de l’època d’estudiant quan, molts horabaixes, m’espassava els nervis amb una passejadeta pel centre de Palma i el barri de la Seu, tot evocant èpoques passades.

El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.

(...)

Els senyors, els canyonges i els gats viuen en perpètua sesta. Les campanes de la Catedral, lentes, clamoroses, regulen llurs existències. Cap al tard, les senyores van a la novena i resen pels avantpassats. Totes descendeixen de la Conquesta de Mallorca. El pes dels segles fatiga les espatlles i inhabilita per a l’acció. El més estàtic esdevé el més moral. Sobretot cap estridència, cap desordre. A les estanteries de les biblioteques ningú no toca els llibres relligats en pergamí. Ningú no mira, en els salons, els quadres negres, que no es veuen. Senyors, canonges i gats es lliuren a l’estupefaent moral, no pensat encara per la Direcció General de Sanitat, de la Peresa”.

«Anterior   1 2 3 ... 57 58 59 60 61 62 63 64  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS