Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Les forces d'ocupació, King Kong, Oleguer i la Fira de Frankfurt. Rematat amb un poema de Lluís Maicas.

eliteratura | 15 Desembre, 2005 17:28

Avui estic de mala lluna i fa hores que me volta pel cap aquest article. Resulta que feia un repassó a uns quants blogs que tenc per costum de llegir i me trob amb un post de Gabriel Bibiloni, professor de la UIB, sobre les agressions patides per una advocada mallorquina just pel fet d'adreçar-se en català a la policia nacional espanyola. Llegiu, per favor, l'article del Diari de Balears.

A continuació, entr a Indígenes, blog interessant i recomanable, fet a Eivissa i que no deixa res per verd. La cosa no millora gaire. Resulta que el remake de King Kong no es podrà veure en català pràcticament enlloc. No és que en principi fes comptes d'anar-hi, el problema és que al multicines d'aquí no pots veure cap film en català. Cap ni un. A més, hi ha un comentari sobre Oleguer i el problema de la selecció espanyola de futbol.

I per acabar-ho d'adobar, no sé com ni com no, me surten un reguitzell de comentaris, més de tres-cents, a un post sense consol del mes de maig de 2005 sobre la Fira de Frankfurt titulat, ni més ni manco, Cataluña, la historia se repite. No arrib a entendre què se repite, però és evident que es tracta d'un espanyolet progre que no pot encobeir que es malmeni la llengua espanyola.

Per tant, i vist l'estat de la situació, acabaré aquest trist comentari amb un poema de Lluís Maicas, poema que em permet dedicar a aquesta gentussa que tots coneixem.

DISTÀNCIA

Un estúpid, de prop

segueix sent un estúpid,

però de lluny ens pot

semblar intel·ligent

latafanera.cat meneame.net

Joel Joan. Porca misèria: una sèrie de culte

eliteratura | 12 Desembre, 2005 13:48

M’agrada. Així de clar. I això que és difícil trobar qualque cosa per televisió que tengui prou interès com per passar-te anuncis i tota la pesca. Però amb aquesta sèrie, Porca Misèria, Joel Joan l’ha encertada un cop més. I no me sap cap greu haver d’esperar els diumenges a vespre davant el televisor per patir, i a estones riure, amb aquests joves que voregen la trentena i que cada dia han d’assumir els problemes quotidians per subsistir en aquesta vida que ens en dóna una de freda i una de calenta.

Que la Laia partís cap a Estats Units, va ser un cop molt fort. Però la separació ha estat la culminació dels despropòsits. NomésEl porquet ahir albiràrem una mica d’esperança, al final, quan en Pere va obrir la porta i va ser ella. O potser va ser una al·lucinació més? És igual. Les alegries duren poc. I he de dir que m’encanten aquests finals tristois en què qualcú acaba fet pols, mentre la càmara se va allunyant i sona una peça musical tenyida de melanconia. Perquè moltes vegades ho hem viscut. Perquè a vegades som bons i d’altres ens comportam com uns malparits. Ens agradi o no ens agradi. No estem fets d’una sola peça.

A més, és d’agrair que no hi hagi sensacionalisme barat o que la sèrie pareixi una ONG. Hi passen putades com les que pateix tothom. I punt. Encara que sàpiga greu.

Pens que, per poc que mantengui aquest nivell, Porca misèria es convertirà en un referent de les sèries de televisió. La sèrie de Joel Joan és fresca, innovadora, políticament incorrecta, un producte que transgredeix i alhora reconforta. D’altra banda, ha defugit el model dels culebrots catalans, en el fons massa ensucrats, maniqueistes.

Estaria molt bé que s’editassin els capítols en DVD i poder tenir així tota la sèrie. M’encanta.

Pere i Laia en temps més feliços

latafanera.cat meneame.net

Manuel de Pedrolo. L'atzar i el joc brut: les cames de la discòrdia

eliteratura | 18 Novembre, 2005 17:32

En tornaré a esmentar el principi, de Joc brut, vull dir, que vaig comentar una mica a l'estiu, al mes de Les cames de joc brutjuliol, quan les jovenetes anaven una mica més lleugeretes de roba, no gaire més que ara, que en això de cada vegada, per bé o per mal -per bé, diria jo- es coneixen més poc els canvis d'estació. "Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari."

Havia dit en un article, i no havia complit, que penjaria la portada del llibre. Però no havia pogut, i me sabia greu incomplir la meva paraula. Així que aquí la teniu.

Com deia, ho havia promès en ple estiu, de Menorca estant. L'edició és de 1975, granadeta: 30 anys. I jo en vaig comprar l'exemplar l'any 1988, a Alaior, possiblement per la Festa del Llibre. Encara que això no ho podria jurar. Jo tenia 19 anyets, i la lectura me devia afectar, ja que més envant en vaig un treball sobre literatura i erotisme o qualque cosa semblant.

És curiós això de l'any d'edició. Hi ha portades que envelleixen. En canvi, d'altres, com ara aquesta, mantenen una frescor més que notable. Jo diria que es tracta més aviat d'una frescor vigorosa, pròpia de la primera joventut. Moltes portades d'aquesta època, especialment d'Edicions 62 en aquesta col·lecció d'El Cangur, encara mantenen un-no-sé-què que les fa  atractives. I per molts d'anys!

Fa tant de temps que no escrivia res que em pensava que trobaria el teclat rovellat. Però no ha estat així. Vam si m'hi puc tornar a posar la setmana que ve.

latafanera.cat meneame.net

La misteriosa desaparició de Llorenç Villalonga: la beneitura de la consellera Dolça Mulet per fer-se veure

eliteratura | 03 Novembre, 2005 18:47

He seguit amb una certa incredulitat la polèmica encetada per la consellera executiva de Cultura del Consell de Mallorca, Dolça Mulet, sobre La misteriosa desaparició de Llorenç Villalonga. Val més, sens dubte, prendre’s-ho amb humor, talment Josep J. Roselló, que ho qualificava com una “espècie d’expedient ics”,  ja que aquesta dona no té el més mínim sentit del ridícul. Ni vergonya. 

Que enguany els alumnes de 2n de Batxiller de les Illes Balears no llegeixin res de Llorenç Villalonga –de manera obligatòria, s’entén–, no és motiu d’alegria, però tampoc no cal tallar-se les venes per aquest motiu. Simplement es tracta d’un fet objectiu del qual el director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística de la UIB, Joan Mas, ja n’ha explicat les causes.

Sens dubte, una visió reduccionista de la literatura catalana podria induir-nos a pensar que deixar de banda un autor tant nostrat com Llorenç Villalonga, en detriment d’escriptors principatins, és una injustícia flagant i amb connotacions polítiques. Però és aquí on hom comet un error que no té perdó de Déu: que aprenguin els polítics d’una punyetera vegada que les seves fílies i fòbies no tenen res a veure amb la cultura, sinó més aviat amb la seva incultura! Que és gràcies a ells, en part almenys, que la societat illenca es veu reclosa en el provincianisme, en la ignorància més ignominiosa que és el desconeixement i l’avorriment de la seva llengua, la catalana, la qual és vilipendiada, arronada, insultada cada dia, cada minut, cada segon, per la premsa colonial com ara El Dia del Mundo i també, per esmentar-ne un altre exemple, per les emissores de La Cope sense que certs polítics amb la pell tan prima se n’alcin una cella. Tanmateix, és amb aquests, els veritables enemics de la llengua catalana, que la consellera executiva Dolça Mulet hauria d’esbravar-se i esmolar les eines. Però els polítics, sovint, sobretot aquests que s’anomenen nacionalistes, confonen l’enemig amb l’adversari, mentre van de bracet amb el traïdor.

I no vull acabar amb aquesta agror, així que hi afegiré un bocí de la introducció de Mort de dama, just el començament, un fragment que sempre me porta bons records de l’època d’estudiant quan, molts horabaixes, m’espassava els nervis amb una passejadeta pel centre de Palma i el barri de la Seu, tot evocant èpoques passades.

El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.

(...)

Els senyors, els canyonges i els gats viuen en perpètua sesta. Les campanes de la Catedral, lentes, clamoroses, regulen llurs existències. Cap al tard, les senyores van a la novena i resen pels avantpassats. Totes descendeixen de la Conquesta de Mallorca. El pes dels segles fatiga les espatlles i inhabilita per a l’acció. El més estàtic esdevé el més moral. Sobretot cap estridència, cap desordre. A les estanteries de les biblioteques ningú no toca els llibres relligats en pergamí. Ningú no mira, en els salons, els quadres negres, que no es veuen. Senyors, canonges i gats es lliuren a l’estupefaent moral, no pensat encara per la Direcció General de Sanitat, de la Peresa”.

latafanera.cat meneame.net

Roger Casement: personatge històric de Pandora al Congo. L’horror i l’humor, l’opressor i l’oprimit (i II)

eliteratura | 30 Octubre, 2005 13:11

Vaig acabar l’article anterior fent referència a El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, amic de Casement com a mínim fins al processament de l’excònsul, quan l’escriptor li va girar l’esquena. A El fantasma del rei Leopold. Cobdícia, terror i heroisme a l’Àfrica colonial, Adam Hochschild ens presenta alguns aventurers de l’època en els quals Conrad podia haver-se inspirat per crear el personatge de Kurz. Destaca sobretot l’oficial de la Force Publique leopoldiana Léon Rom, qui, entre d’altres aficions, li agravada col·leccionar papallones i caps tallats d’africans. Marcus Garvey no n’està gaire allunyat, en alguns casos amb el consentiment dels germans Craver: el càstig que rebien els portejadors indisciplinats consistia a penjar-los "cap per avall perquè les rates se li mengessin el cervell i la resta del cos". Certament la idea original del càstig era de Garvey. Qui, a més, es distreia llançant bombes de dinamita contra els poblats, ara a desgrat dels Craver, ja que aquests el que volien eren portejadors sans. Hi ha, doncs, un sadisme afegit en Garvey, una fascinació per l’horror que habita no pas en el cor de les tenebres –la jungla congolenya, el salvatgisme que en teoria els europeus anaven a erradicar de l’Àfrica–, sinó "en les tenebres del nostre cor", com manifesta el propi Sánchez Piñol a Pallassos i Monstres.

És aquesta mena de sadisme de què és capaç l’espècie humana, una maledicció que és present, sobretot, al segle XX. Aquesta mena de violència sàdica que, com afirma Primo Levi a Els enfonsats i els salvats en referència al nazisme, es caracteritza per la inutilitat i per ser "una finalitat en ella mateixa, tendent només a la creació de dolor; de vegades amb un objectiu determinat, però sempre redundant, sempre desproporcionat al mateix objectiu".

La figura de Roger Casement, doncs, tot i tractar-se d’un personatge secundari, posa de manifest, encara més, la importància de la temàtica colonial a Pandora al Congo. D’altra banda, com vam veure a l’article anterior, Casement auna dues causes aparentment diferents com són la colonització a l’Àfrica i allò que podríem anomenar colònies europees (Irlanda i d’altres nacions sense estat). És precisament un altre personatge irlandès, MacMahon, qui treu Thomson de polleguera i el posa contra les cordes en fer-li veure les incongruències i llacunes del seu relat i, implicitament del discurs colonialista. MacMahon, simpàtic personatge i amb un sentit comú a prova de bomba, no sap avenir-se de per què els negres de la mina no fugien del forat en què els deixaven tancats de nit, si amb una simple torre humana ho podien aconseguir.

Thomson no té resposta als interrogants de l’irlandès, simplement perquè mai no s’havia plantejat aquestes qüestions. Davant això, MacMahon es fa seva la tesi de Casement i li etziba la rèplica següent:

"Els anglesos es pensen que dominen Irlanda perquè són més llestos que els irlandesos. No és veritat. Manen, només, perquè són més forts. Per això no van pensar que un grapat de negres podrien concebre una maniobra evasiva tan simple. Perquè creien que els negres eren idiotes. Però no eren idiotes. Només esclaus".

(...)

"Es pot ser anglès i bona persona! Només dic que els anglesos, bons o dolents, pensen com anglesos. És a dir, que mai pensen com oprimits perquè mai han patit l’opressió que ells exerceixen sobre els altres".

Només els oprimits saben realment en què consisteix l’opressió. Només qui pateix els efectes de la colonització en reconeix realment els mecanismes, sobretot els més subtils i recargolats, el sadisme de la violència gratuïta de què parlava més amunt. "Jo ho sé perquè som irlandès", afirma MacMahon.

La bonhomia de Thomson, doncs, no basta per fer-lo conscient d’això. Per aquest motiu topa amb el seu amic irlandès, de la mateixa manera que Casement, amb bones maneres, reprovava l’actitud de Morel envers l’imperi britànic. Morel, lluitador incansable contra el règim d’esclavatge que patien els nadius del Congo, no qüestiona el sistema colonial, sinó que només en desitja una reforma per fer-lo més just. Com diria MacMahon, Morel, tot i ser bona persona, pensa com un anglès. Aquest és el problema. Veiem, doncs, un paral·lelisme en la manera de fer de Morel i Thomson.

Tal i com indica Hochschild, Casement veia el món des d’una perspectiva de colonitzadors i colonitzats i cada vegada estava més neguitós i patia per haver de treballar per al major colonitzador . En certa manera, aquest sentiment –la mala consciència que produeix treballar per a l’enemic– és compartit per Thomson en adonar-se que ha estat utilitzat per Norton en la defensa de Marcus Garvey. Per això li’n demana explicacions. L’advocat, amb la sentència d’absolució a la butxaca i el prestigi que n’ha aconseguit, ja no té cap problema per destapar el pastís. Així, veiem el paralel·lisme que hi ha també entre les tècniques propagandístiques de Leopold II i l’estratègia que Norton basteix per a defensar Garvey. L’important no és l’esdeveniment en si –pensa el rei Leopold–, sinó la manera en què el públic el percep. De la seva banda, Norton ho té tant clar com el monarca. L’única possibilitat de salvar Garvey era "exaltar l’opinió pública" a favor seu; o sigui, manipulant-ne la percepció a través de l’art, de la literatura. Aquesta és la tasca que Norton encomana a Thomson, amb l’objectiu de commoure la gent, i no pas la recerca de la veritat. I què és el que mou Leopold i Norton? L’ànsia de prestigi, el poder i els diners mitjançant males arts. Per això, Norton no dubta a utilitzar Thomson. Igualment, Leopold ho va intentar amb Casement, encara que no li va sortir bé.

Seria fàcil estendre’s encara més sobre la novel·lesca figura de Roger Casement, si bé he procurat atenir-me només a allò que fes referència o pogués donar llum a la novel·la de Sánchez Piñol. Pandora al Congo, una obra que amb el pas del temps, no en tenc cap dubte, serà objecte de lectures múltiples perquè conté un pòsit notable d’humanitat, i també una voluntat de trascendir les meres evidències de l’horror que, com indica Anna Romero, Sánchez Piñol, a diferència de Conrad, ridiculitza i mostra "que l’altra cara de l’horror és el Riure, la contrapartida de la Por i l’única força en el món equiparable a la nostra capacitat de destrucció". El comentari era de La pell freda, però no hi ha dubte que també és vàlid per a aquesta novel·la. Humor i ironia, afegeix Romero. I voleu més ironia que el joc amb el nom de Marcus Garvey? El Garvey històric és a les antípodes del Garvey personatge, i és precisament aquest xoc el que fa aparegui l’espurna, la rialla alliberadora, pel contrast amb la realitat.

Per acabar, només afegir-hi el comentari del propi Sánchez Piñol a l’introducció de Pallassos i monstres: "Una llei universal ens diu que l’humor enfoca els temes que ens fan por. Així, despullant el monstre, el reduïm a la seva autèntica dimensió. En alguns llocs i en alguns moments, la rialla és sinònim de resistència".

 

Albert Sánchez Piñol. Pallassos i monstres. La història tragicòmica de 8 dictadors africans. Edicions La Campana. Barcelona, 2004.

Primo Levi. Els enfonsats i els salvats. Edicions 62. Barcelona, 2000.

latafanera.cat meneame.net

Roger Casement: personatge històric de Pandora al Congo (I)

eliteratura | 13 Octubre, 2005 17:31

Vet aquí que l’hivern d’enguany, quan encara no havia llegit ni tan sols La pell freda, vaig trobar a l’expositor de la meva llibreria habitual un llibre que me va cridar l’atenció. Es tractava de El fantasma del rey Leopoldo. Una historia de codícia, terror y heroismo en el África colonial, d’Adam Hochschild.

Vaig començar a llegir la biografia de Leopold II, molt interessant, i que tot d’una me va engrescar. No record perquè, vaig haver de deixar-la. Me'n vaig oblidar temporalment fins que, després de la lectura de Pandora al Congo, la temàtica colonial m’hi va tornar a portar. És evident que la lectura dels capítols inicials de El fantasma del rey Leopoldo va impregnar la de Pandora al Congo. No tant per la figura del monarca –de fet, un personatge brutal del qual la història se n’ha fet poc ressò–, com per la de Stanley, aquell explorador que va pronunciar la famosa frase (El doctor Livinstone, supòs?) present a molts llibres de text, sense tanmateix aprofundir ni en l’època ni en el personatge.

Henry Morton Stanley era un mentider compulsiu i un sàdic. Entre la flor i nata dels colonitzadors n’estava farcit, de sàdics, però aquest va convertir-se en una celebritat mundial.

Henry Morton StanleyLa mentida era la matèria prima amb què treballaven diàriament els règims colonials, però el cas de Stanley anava més enllà. Els seus diaris van plens de falses referències biogràfiques que amaguen una infància acomplexada i traumàtica. Aquest mentider patològic, doncs, era l’home de Leopold II al Congo abans que pogués annexionar-se’l com una propietat privada. Després, evidentment, van desfilar-hi molts altres personatges de tota mena. I entre ells, Roger Casement. Quan vaig llegir el nom del cònsul britànic al Congo a l’obra de Hoschschild, vaig sentir com una mena de calfred. No vaig ser a temps per anar a cercar el volum de Pandora al Congo i, a correcuita, vaig passar les pàgines fins a trobar-ne la referència.

Era ell, Roger Casement, “el principal artífex de les acusacions contra Marcus Garvey”. El cor me va fer un tomb: per què Sánchez Piñol introdueix un personatge històric a la seva novel·la? (Nota: gràcies a un comentari de Nigmad he sabut que també Marcus Garvey era un personatge històric, un activista que lluitava pels drets deñs negres).  Al contrari del que jo pensava, Casement no és l'únic personatge real de la novel·la. Potser Sánchez Piñol ens amaga alguna sorpresa més.

Casement simbolitza dos temes importants per a Sánchez Piñol: d’una banda, la causa irlandesa, per la qual sent una atracció notable ja present a La pell freda; d’altra la lluita anticolonial. Aquest personatge secundari, com he esmentat abans, és l’únic històric de la novel·la. Pren, per tant, relleu per sobre dels altres. Casement no és un home qualsevol. En primer lloc, perquè va encapçalar, juntament amb E.Dene Morel, una campanya contra la política genocida de Leopold II al Congo. En segon lloc, perquè era un patriota irlandès que finalment va ser acusat d’alta traïció i comdemnat a mort per fer tractes amb els alemanys en plena I Guerra Mundial. És obvi, doncs, que rere Casement hi ha un context històric que Sánchez Piñol té molt present a l'hora d’elaborar la novel·la.

Segons ens assabentam a l’obra de Hochschild, Casement estava convençut que només pel fet de ser irlandès va arribar a “comprendre plenament (sic) la conspiració de malfactors que actuava al Congo”. Per a ell, Irlanda era una colònia d’Anglaterra de la mateixa manera que el Congo ho era de Bèlgica. Això té implicacions humanes, econòmiques i culturals. O sigui, com avui dia en d’altres nacions sense estat.

Les referències històriques i biogràfiques, però, no acaben aquí. En l’entrevista de Thomson amb Casement sobre l’assassinat dels germans Craver, el cònsul li diu que “(...) hi ha llocs on Déu ha escrit la paraula no. I en Marcus Garvey no és innocent”. Aquesta sentència parafraseja un poema del propi Casement en el qual aquest manifesta la seva homosexualitat. Diu així (respect la traducció en espanyol de José Luis Gil Aristu):

“Por amor he intentado ir solo

allí donde Dios ha escrito un terrible no”.

La comparació dels versos amb el fragment del diàleg no deixa lloc a cap mena de dubte: Déu no permet l’assassinat, però tampoc l’homosexualitat.

D’aquesta manera, aflora un altre aspecte de la personalitat de Roger Casement: l’homosexualitat, condició humana que l’autor de Pandora al Congo, al meu entendre, també té en compte. Durant l’entrevista a què m’he referit abans, el cónsul, d’edat ja madura, acarona el genoll de Thomson unes quantes vegades “com si fos el cap d’un gat”. Thomson, conscientment o inconscient, copsa el gest de Casement. Més envant, després de parlar amb Godefroide, qui li confirma la inexistència d’Amgam, en un atac d’impotència, no pot evitar pensar que tot plegat era “una trampa de Casement, que era un sodomita ressentit”.

Per acabar de reblar la fina ironia de Sánchez Piñol, en acomiadar-se els dos personatges, iniciada la I Guerra Mundial (segons es desprèn del context de la novel·la), Casement ha de partir cap a l’Uruguai. I el narrador afegeix: “Amb permís dels submarins alemanys”. Frase còmica amb la qual acaba l’episodi protagonitzat pel cònsul i l’escriptor. Però resulta que el 1913 Casement va deixar el servei diplomàtic britànic per dedicar-se en cos i ànima a la causa irlandesa. Per tant, la referència al submarí alemany és un anacronisme, ja que precisament Thomson indica que ha sabut de Casement gràcies a la informació que li ha proporcionat el servei diplomàtic. En altres paraules, si l’irlandès encara exercia de cònsul, l’encontre amb Thomson havia de produir-se per força l’any 1913 o abans. Tanmateix, la Gran Guerra no s’inicià fins al 1914. No sé si Sánchez Piñol era conscient de l’anacronisme en el qual queia en incloure l’anècdota del submarí. Però la veritable qüestió és la següent: per què aquest interès a parlar del submarí? Al meu entendre, només hi ha una resposta possible i és la següent.

En el seu afany per alliberar Irlanda de les urpes d’Anglaterra, Casement, en plena guerra mundial, viatja a Alemanya ambCasement en ser arrestat passaport fals. L’objectiu de la missió era convèncer els alemanys de reconèixer la independència d’Irlanda si Alemanya guanyava la guerra. A canvi d’aquest compromís, es formaria una brigada irlandesa, formada pels presoners de guerra, que lluitaria al costat alemany. Segons Hochschild, els alemanys es van sentir molt incòmodes amb aquell individu que qüestionava tot el sistema colonial. Així que el van ficar dins un submarí i el van deixar a les costes d’Irlanda, dins un petit bot amb el qual va arribar a una platja. Aquest és el submarí a què es refereix Sánchez Piñol. I si no ho va fer conscientment, crec que l’esdeveniment li ballava pel cap i li va sortir en forma d’acudit.

Hores després del desembarcament, Casement va ser detingut i empresonat. Finalment, jutjat i comdemnat a mort per alta traïció. Aquesta justament és la situació en què es troba quan remet la carta a Thomson, quan només manca el compliment de la sentència, l’any 1916.

Fins ara, doncs, he destacat tres elements a l’hora de valorar la inclusió la Casement com a personatge en la novel·la per part de Sánchez Piñol: la causa irlandesa, la denúncia del sistema colonial al Congo (de fet, per a Casement es tracta del mateix) i, per últim, la condició sexual del cònsul. Aquest fet no és tampoc gratuït, ja que, per exemple, l’any 1895, el gran literat, també irlandès, Oscar Wilde va ser comdemnat a dos anys de treballs forçats per aquesta causa. Vull remarcar el tema de l’homosexualitat perquè, al meu entendre, no es pot descartar que entre Casement i Garvey no hi hagués qualque cosa més que una simple amistat interessada. Som conscient, tanmateix, que potser això és aventurar-se massa. Ho deixarem aquí.

Hi ha d’altres elements a destacar en relació a Roger Casement? Doncs sí. Aquest irlandès va ser contemporani de Joseph Conrad, autor de El cor de les tenebres. L’any 1890 van compartir una habitació durant deu dies a Matadi, vora el riu Congo, i la seva amistat va perdurar. És en aquesta època quan Casement comença a conscienciar-se de la situació dels nadius, mentre que Conrad, amb només sis mesos d’estada a la colònia, retorna a Europa trasbalsat i amb una experiència que anys després quedaria immortalitzada a El cor de les tenebres.

Continuarà

Altres articles relacionats: http://bloc.balearweb.net/category/245/1003

latafanera.cat meneame.net

Albert Sánchez Piñol. Pandora al Congo: Història d’una gran mentida

eliteratura | 29 Setembre, 2005 17:22

 Si hem de fer cas a la contraportada de La Campana, mentre que “a La pell freda es vol destruir l’enemic, a Pandora al Congo es construeix la invenció de l’amor”. Frase, aquesta, lapidària i promocional, que ben segur atreurà la ja immensa colla d’incondicionals de Sánchez Piñol.

Però és aquest el tema principal de la novel·la i sobre el qual, per tant, es fonamenta? Potser és l’amor el que impulsa Thomas Thomson a escriure i reescriure durant seixanta anys la història de Marcus Garvey i un ésser singular, de nom Amgam, de raça desconeguda, i de la qual no hi ha més testimoni que el d’un acusat de doble assassinat?

Un romanç inexistent, un heroi que és un assassí, un advocat manipulador i maquiavèlic, un jutge carregat de prejudicis, un famosíssim autor de novel·les que es limita a formular guions per a què els desenvolupin els negres literaris, una tortuga sense closca, un irlandès amb llinatge escocès, una raça desconeguda, dos aristòcrates perversos però no tan dolents com semblaven... Voleu dir que això és la invenció de l’amor?

Què és, doncs, el que empeny un home, un esperit senzill i idealista a fer voltes durant tota la vida sobre la mateixa història, sobre la mateixa mentida?

Pandora al Congo és la història –novel·la de novel·les– d’una fabulació convincent i de gran volada. Amb falsos autors i negres literaris, Pandora al Congo dóna títol a l’obra de Sánchez Piñol. Però també és una altra novel·la suposadament escrita pel Doctor Flag –en realitat redactada per Thomson– la qual inspirarà el relat que el misser Edward Norton inculca a Marcus Garvey per a què aquest, des de la presó, l’expliqui a Thomson. De la seva banda, Thomson el reelabora una i altra vegada fins a aconseguir una primera versió, versió que romandrà inèdita per causa de les flames. Llavors, la història haurà d’esperar uns anys a ser escrita de bell nou per Thomson i publicada sota l’autoria de Norton. Més envant, a la segona edició, el públic en coneixerà el veritable autor: Thomas Thomson. A la fi aquest descobreix que la contarella de Garvey és falsa –es tracta d’un estratagema de Northon, l’advocat– i que Amgam i els tecnon no han existit mai.

No ens ha d’extranyar, doncs, que Thomson es passi 60 anys reescrivint, com confessa al principi, “el mateix llibre” sense voler-ne conèixer realment el perquè. És l’amor per una dona que no existeix el que ho provoca? Potser sí. “Per ella? No ho sé. Potser per alguna cosa més gran que ella”.

Qui ha inventat Amgam? Amgam és la idealització de l’amor, el somni platònic d’un esperit idealista com Thomson que topa amb la realitat. És a dir, amb la gran mentida en què s’ha convertit tot plegat.

L’argument de Pandora al Congo és envitricollat, un enginy en clau detectivesca i amb dosis d’humor que aparentment podria arribar a desconcertar, però que es desplega amb mesura i intel·ligència. Fins i tot el gir provocat per la carta del cònsul britànic –ironia: el principal testimoni de l’acusació resulta ser un traidor– és inevitable, s’intueix, i hom el paeix així com pot.

Finalment ens podem demanar qui és el responsable/culpable que la mentida prevalgui sobre la veritat? Segons l’advocat, aquesta Henry Morton Stanleypregunta seria improcedent, ja que a “la gent no l’interessa que els fets s’ajustin exactament a la veritat (...). El que volen és que els commoguin”. Norton ha après “una lliçò singular: que la mentida més creïble sempre és la més gran”.

Thomson s’interroga un cop i un altre tot intentant demostrar quelcom impossible perquè ell vol no contestar, i queda en evidència en el darrer encontre amb l’advocat en reconèixer ímplicitament que no havia qüestionat en cap moment la història de Garvey.

 Thomson ha caigut de ple en el parany, i no pot estar-se de pensar què succeiria si “les lleis universals s’haguessin escrit així? (...) S’imagina que tot fos obra d’un negre literari, i que rere el negre no hi hagués res? Com a molt, un guionista dolent?” És a dir, si tot fos obra d’un mentider. Quan la credibilitat d’un esser humà depèn directament de la pigmentació de la pell o la nacionalitat, cal inventar. O no dir res, com Pepe, que calla tot i conèixer la veritat de l’assassinat dels dos germans, perquè ell és negre i Marcus Garvey només amarronat. Té por que li encolomin el crim.

Aquest és l’horror veritable de Pandora al Congo. En definitiva, la convivència fonamentada sobre la llei del més fort, en una civilització absurda en què les ambicions i les convencions estan per davant de les conviccions. I que tot plegat sigui argumentat i justificat per la llei, una llei no escrita i, tanmateix, present a l’ideari col·lectiu –amb el jutge al capdavant– que, ja abans del procés, fa impossible la comdemna de Marcus Garvey per increïble que sigui la història dels tecnon. És la moral de l’imperi a les colònies, “llocs (...) on el dret no hi té drets (...) actes que estan més enllà de la jurisdicció humana”.  L’imperi no pot penjar un heroi que ha salvat la humanitat en plena I Guerra Mundial.

La mentida que condueix a l’èxit de l’advocat i l’escriptor, malgrat li sàpiga greu, és el producte de la societat, de l’imperi colonial que acluca els ulls davant la inhumanitat.

Què en resta, doncs, de l’amor, després de tot? Potser la nostàlgia i un poema dolent, i la imatge del Congo, sota “un oceà verd. I sota els arbres, no res”. Tristesa. Solitud.

 

 Albert Sánchez Piñol. Pandora al Congo. Barcelona: La Campana, 2005. 592 p. ISBN 84-95616-70-X. (Col·lecció Tocs ; 47)


Articles relacionats: http://bloc.balearweb.net/category/245/1003

Enllaços recomanats:

Diari Avui. Novel·la de negres, crítica de Joan Josep Isern.

Fragments de la novel·la seleccionats per l’autor

Entrevista a Albert Sánchez Pinyol

 

Llibre recomanat

Hochchil, Adam: El fantasma del rey Leopoldo.

Editorial Península, Barcelona. 2002.

Pròleg de Mario Vargas Llosa

Les històries d’amor, per boniques que siguin, sempre generen problemes, multitud de problemes. En canvi, quan una història d’amor és perfecta té un problema, només un: que és mentida”.

 

 (Segueix)

latafanera.cat meneame.net

Blog recomanat: El blog de Gabriel Bibiloni

eliteratura | 23 Setembre, 2005 13:15

Fa dies que me rodava pel cap recomanar el blog de Gabriel Bibiloni i vet aquí que, culejant la pàgina principal dels blocs de Balearweb he trobat un article de Xoxe que l’esmentava arran d’un altre article del lingüísta sobre la nostra bandera.

Bibiloni, professor de la UIB des de 1975, parla clar i llampant i diu les coses pel seu nom. Al seu blog hi trobareu diversitat d’articles sobre temes lingüístics, sovint en to irònic –com a Sexes i llengües–, sempre punyents i pendents de l’actualitat, per exemple la nova televisió de Balears IB3.

«Anterior   1 2 3 ... 58 59 60 61 62 63 64 65  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS