Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Bloc recomanat: La cantina dels encants

eliteratura | 13 Setembre, 2005 16:24

He conegut, arran d'un comentari sobre l'obra de Bolaño, un bloc deliciós, La cantina dels encants, en el qual Pia Almoina sempre acompanya els comentaris amb un fotografia molt ben escollida. El darrer apunt, Swoosh, parla de la deessa grega de la victòria Nike, del grec Νίκη, i que avui dia, com tots sabem, simbolitza una famosa marca comercial de dubtosa reputació i que esponsoritza els semidéus actuals, és a dir, els esportistes d'elit que els nostres infants han de prendre com a exemple sempre i quan no es dopin, és clar.

Però bé, al marge d'aquesta mena de perversitats, que no tenen res a veure amb el blog recomanat, vull afegir que la nota que apareix a baix del títol -que és aquesta: moltes explicacions s'adopten perquè tenen un encant especial - defineix, al meu entendre, el que Pia Almoina escampa per la xarxa mitjançant els seus apunts, especialment a les categories Mites i Símbols.

Gaudiu-ne!

Nota: aprofit l'avinentesa per inagurar aquesta categoria de blocs recomanats.

latafanera.cat meneame.net

Guerra civil i literatura: “Pa negre” i “El llibre de les mosques”, d’Emili Teixidor (I)

eliteratura | 09 Setembre, 2005 09:36

Hi va haver un temps, quan era jovenet, tal volta adolescent, que tenia una atracció que ara no sabria explicar per les pel·lícules sobre la II República, la guerra civil i la postguerra. Sempre eren, evidentment, pel·lícules espanyoles, amb aquella mena de cafès –tipus La colmena – amb un aire tristoi i ranci. Fins que me’n vaig embafar, de tanta misèria i milicians, de capellans amb sotana, d’escoles nacionalcatòliques, de sexe reprimit...

Era l’època de la dita transició, del cop d’estat de Tejero, quan el PSOE de Felipe Gonzàlez va arribar al poder. Quan encara la política, si més no en comparació amb la dictadura que deixàvem enrere, pareixia una cosa més neta. En una paraula, més idealitzada. Després va arribar lels escàndols, la corrupció, el desencís. I el descobriment, important descobriment personal, que la repressió franquista va arribar molt més enllà del que les pel·lícules i els llibres de text explicaven: la creuada contra els separatistas, l’intent de genocidi dels Països Catalans, la manipulació de la història.

La transició, pacte de silenci per blindar el passat, per definició, implicava una amnèsia de 40 anys. Molta gent, els perdedors, tenien la por al cos. El mutisme, aquí a Mallorca, era general. Tanmateix, poc a poc, mitjans de comunicació, historiadors i literats, han posat de nou damunt la taula temes incòmodes com ara els despareguts, les fosses comuns, el famós Arxiu de Salamanca, etc. Es tracta, en definitiva, de recuperar la memòria històrica.

Tot això me ve al cap arran de la lectura de dues novel·les d’Emili Teixidor: Pa negre i El llibre de les mosques. El primer transcorre a la postguerra més immediata, mentre que el segon fa un recorregut de pràcticament 40 anys, fins a l’esmentada transició. Ambdues ambientades a la Catalunya rural, tracten de la misèria física i espiritual que suposà la dictadura franquista.

Com resumeix molt bé Oriol Izquierdo, Pa negre se situa en l'escabrosa postguerra, en un ambient de boira i en clau de drama fabril i rural, un drama on s'entrecreua la memòria personal i les històries, de vegades les llegendes, aplegades d'aquí d'allà. Construeix un territori mític, ubicat a la comarca d'Osona, que no és només un espai físic. És l'espai moral del nen que endevina el món adult, l'espai moral de l'adolescent, l'espai de la iniciació a la vida, als seus secrets, els seus misteris, el seu do i el dolor.

Sí, el final és especialment dolorós. Amb l’infant, Andreu, conscient de la seva pròpia monstruositat. Una monstruositat híbrida “capaç de reunir en un sol cos, en una sola vida, dues naturaleses diferents, dues experiències contràries. Un monstre que jo mateix no sabia que m’habités. Un monstre”. Així doncs, n’Andreu, per sobreviure, és impregnat –de manera quasi inconscient, mitjançant les converses dels adults– pel pitjor de cada bàndol. Tanmateix, és ell qui fa la tria, empès per tots costats.

  D’aquesta novel·la, en destaca especialment el llenguatge, vivíssim, molts cops embolcallat de misteri, del misteri dels adults, que diuen i no diuen, que mig amaguen la realitat als infants –la por, la repressió franquista, els assassinats, l’amor, el sexe, la religió, la fam–, però que el protagonista reconstrueix a partir de fragments d’uns i altres (la mare, la padrina, el mestre) fins a edificar la seva pròpia versió des de la qual farà la tria final, l’abandó dels qui fins aleshores havien estat els seus.

Entenc Pa negre com una novel·la d’iniciació, lúgubre aprenentatge d’Andreu, a qui l’experiència ensenya a desconfiar fins a convertir-se en el monstre que ell mateix admet ser, allunyat de l’escalfor humà per mor, sobretot, del desencís que li produeix l’amor de sa mare per son pare i que li encomana “un rebuig per qualsevol sentiment i fins i tot una por de tot compromís sentimental: a més estimació, més perills de tota mena. No t’acostis i no et cremaràs. L’amor crema. L’amor consumeix. L’amor mata” (cap. 14).

Andreu està buit, és incapaç d’estimar, i està comdemnat a viure amb aquest drama, la negació del sentiment amorós, tret brutal que el lliga a Eulàlia –personatge principal de El llibre de les mosques–, la qual pateix de frigidesa; és a dir, la negació de la sexualitat. Però d’això ja en parlaré en un altre post.

latafanera.cat meneame.net

El Quixot versus el Quijote o de la catalanitat de Cervantes

eliteratura | 02 Setembre, 2005 10:24

Enguany, IV centenari de la publicació de la primera edició del Quixot, ens hem cansat de veure el logo vermellós de la X (supòs que deu ser una pala de molí) a mil i un anuncis per Tv, amb empreses que participaven en no-sé-ben-bé-què però que mudava. Quan es tracta de patrocinar, l’esdeveniment és secundari: un centenari, unes olimpíades, un mundial de futbol... Tant és, la qüestió és figurar-hi.

Tanmateix, l’impacte mediàtic no és idèntic ni semblant. Vull dir que si el mundial és de futbol, ens fotem més partits que un àrbitre de tercera regional. En canvi, quan la qüestió és de caire cultural, la cosa canvia. La promoció és diferent, la durada sol ser més llarga i, en general, els resultats són magrets. Cero patatero, que deia aquell.

M’agradaria saber, doncs, quina serà l’avaluació de l’any famós del Quixot. Que se n’han venut més llibres, ja ho sabem, i també que hi ha unes rutes turístiques per passejar-se entre molins que deu ser la pera. Però s’ha llegit més enllà de la pura anècdota? No ho sé, i molt probablement no ho sabrem. Particularment, l’he llegit una vegada i mitja: mitja quan estudiava 3r de BUP i una fa sis o set anys. Va ser, curiosament, arran d’una lectura d’un autor que sí he rellegit més sovint. Es tracta de Vladimir Nabokov, més conegut per la seva novel·la Lolita. El cas és que Nabokov va dictar, a la universitat, un curs sobre el Quixot que després es va publicar, si no vaig molt errat, de manera pòstuma. En espanyol, Ediciones B el va editar precisament amb el títol Curso sobre el Quijote. Abans n’havia llegit el Curso de literatura europea, de la mateixa editorial però crec que exhaurit, que s’ha convertit per a mi en un llibre de capçalera. Total que Nabokov discutia certs aspectes de la novel·la de Cervantes, en especial quant al suposat humor i que ell troba més aviat cruel i humiliant. Aquest fet no ha estat ben rebut als cercles quixotescos, i he pogut llegir, per exemple, que Nabokov no va entendre res i que va llegir la novel·la com si fos un guiri.

Tanmateix, el joc sobre l’autoria de l’obra sí que el va trobar interessant, entre d’altres temes que analitza. Ja ho sabeu: que si es tractava d’una traducció de l’àrab, que per tant l’autor no era Cervantes sinó un morisc, etc. Aquesta mena de jocs i subtilitats agradaven a Nabokov.

En aquest any del IV Centenari que encara es commemora també hem pogut llegir diversos articles i comentaris sobre el Quixot. En record un altre d’especialment divertit en què l’entrevistat –de veritat que no aconsegueixo recordar-ne el nom, però sí que era del tot peculiar i, entre d’altres coses, es dedicava a editar a través d’Internet– afirmava que avui dia don Quixot seria una mena d’integrista perillós convençut de tenir la veritat absoluta, com ara George Bush o Ben Laden.

Ara bé, la palma se l’endú amb molta diferència Jordi Bilbeny, filòleg i escriptor del Maresme. Bilbeny, conegut per l’estudi sobre l’origen de Colom, defensa la possibilitat que –agafau-vos fort– Cervantes era membre de la família Servent i, per tant, català de soca-rel! Tot això, ben argumentat i documentat. Vaig fer la descoberta en una entrevista publicada al número 137 del setmanari Cent per Cent, de Manacor. Segons Bilbeny, el Quixot no va ser escrit en espanyol, sinó que, i cito textualment, “els originals sofreixen un procés de traducció. Segurament Cervantes va traduir l’obra per no buscar-se mal. Segurament hi hagué una primera edició en català i la segona ja fou en castellà. La gènesi del llibre, com s’explica en el Quixot, són uns papers en àrab que són traduïts. Ell ja ho diu, que és una traducció i que hi falten capítols, que hi ha errors...Per sucar-hi pa. No sé si la cosa pot quallar o no, però divertit sí que ho és. Podeu trobar la resta d’arguments a un article de Racó Català

i també escoltar l’entrevista que li feren a Radio 4 en format mp3.

Que tremoli l’enemic perquè aquest investigador de 41 anys té corda per estona i no s’arronsa per ningú: “A mi me sembla que no hi ha historiadors catalans, sinó gent que viu de la història. Espanya paga la universitat, com paga els militars, els polítics, etc. I jo, mentrestant, aporto desenes de desenes de proves i sóc un sonat. Vull fer córrer la informació i confiar en l’obertura mental de la ciutadania, perquè crec en l’evolució del coneixement”. I d’això es tracta, de fer córrer la informació, i fins i tot la imaginació. Que de més verdes en maduren.

latafanera.cat meneame.net

Cris Juanico i els Mags de Binigall

eliteratura | 01 Setembre, 2005 11:36

Durant el mes d'agost, a les festes de Sant Llorenç a Alaior, vaig poder assistir a un concert de Cris Juanico, ex Ja t'ho diré, i els Mags de Binigall. Absolutament genial. No sé si a d'altres actuacions aconsegueixen contactar tant amb el gent que hi assisteix, però he de remarcar que l'actuació va ser memorable.

Val a dir que Juanico ha tingut el coratge d'apostar per unes cançons no pas oblidades però que pertanyen a la memòria col·lectiva del poble menorquí. I evidentment n'ha fet la seva versió, passant pel rock, el reaage, etc., per arribar a l'absolutament fashion discotequera de Qui és aquella morena, digna d'una banda sonora de Tarantino amb Travolta inclòs.

Recoman visitar els enllaços següents per conèixer una mica més d'aquest disc i, si podeu, anau a una actuació en directe que xalareu.

La Mitologia Popular: presentació interessant del disc

Música Global: web que entre d'altres coses inclou el calendari d'actuacions de Cris Juanico.

latafanera.cat meneame.net

L'atzar i el Joc brut

eliteratura | 03 Agost, 2005 11:02

Llegia l'altra diassa el post del company David a llunÀtic  sobre la influència de l’atzar a la vida. Aleshores vaig recordar una novel·la, El hombre de los dados, de Luke Rhinehart, novel·la en què la teoria de l’atzar es desenvolupa fins a límits absolutament nihilistes, antisocials, destructors. L’atzar té dues cares.

Per a mi, és absolutament evident que, com a éssers individuals i com a espècie, som fruit de l'atzar en el millor dels sentits. Per comprovar-ho, només cal recórrer a l'arbre genealògic de cadascun de nosaltres i gratar-hi una mica... Les probabilitats que l'esdevenir fos diferent eren gairebé infinites; tanmateix, els déus ens foren propicis.

I aquí ens trobam. Ara, de Menorca estant i de vacances. I vet aquí que culejant dins un guardarobes de ma mare, me trob una novel·leta que vaig comprar, ni més ni manco, a l'abril de 1988. Joc brut, de Manuel de Pedrolo. No n'he pogut resistir la temptació, i l'he rellegida gairebé d'una tirada.

D'aquesta novel·la, editada per primer cop l'any 1965 -i encara me'n faig creus de com va aconseguir passar la censura-, hi ha fragments antològics, sobretot a l'inici:

"Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari."

I encara més envant, en vull destacar un que ni fet a mida:

"No sé si encara confiava que l'atzar me la posés al davant. Ens havíem trobat per casualitat, l'encontre podia repetir-se si continuava vivint a la ciutat."

(Les negretes són meves).

Pedrolo s'endinsa en la novel·la negra i la cosa, com no podia ser d'altra manera, acaba malament.

Me sap greu no poder incloure la portada de la novel·la de Pedrolo, maquíssima. La inclouré en un altre post quan la pugui escanejar, ja que no l'he trobada a Internet.

latafanera.cat meneame.net

Salvatjades literàries

eliteratura | 27 Juliol, 2005 06:25

Despús-anit vaig acabar de llegir Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño, en una edició de butxaca d’Anagrama prou decent.

L’impacte ha estat notable. Aquest home traspuava literatura. I certament he sentit una mena de compassió i tristesa per la seva mort prematura.

La novel·la és brutal: presenta un mosaic de personatges, fins a trenta-cinc, amb diferents línies argumentals (podem definir-ho així?), estructurades en una mena de xarxa, que s’entrellacen (fins a l’infinit?) en una (aparent) dispersió quasi col·loquial.

Tanmateix Bolaño sap on té el cap de cadascun dels fils i s’hi recrea devotament per tal que el lector entregat gaudeixi d’una literatura d’alta volada. Els personatges, els escenaris, les històries, tot hi flueix a l’aixopluc de La Literatura com a forma de vida i alhora nexe entre el dietari de García Madero i els testimonis més variats –alguns dels quals tenen entitat pròpia com a contes- de personatges d’arreu del món.

Hi poden seguir les línies temàtiques més variades: l’amor, l’amistat, el sexe, la por, la mort, la guerra...

Aferrau-vos-hi fort i bona lectura.

Articles recomanats:

latafanera.cat meneame.net

Harry Potter, Ratzinger i el dimoni (I)

eliteratura | 18 Juliol, 2005 11:50

Potser hauré de llegir Harry Potter. Més que res, per veure si som capaç de treure’n l’entrellat. No pas literari, sinó religiós. Dissabte dia 16 a les 00:01 es posà a la venda el penúltim volum, en versió original, de Harry Potter. Fins ara només sabíem que en aquesta sisena part hi moriria un personatge important. La resta, tot misteri. Qüestió de màrqueting. Ja coneixem tot l'enrenou que hi ha al voltant d'aquest fenòmen, amb detractors i sobretot fans arreu del món. Però vet aquí que el rotatiu italià La Repubblica ha publicat una notícia en la qual es fa ressò dels efectes negatius que, segons el nou Papa, la saga produeix en els infants. Ben segur que això no afectarà les vendes de manera negativa i que, tal volta, n'augmentarà la publicitat gratuïta, per motius extraliteraris.

En espanyol, la informació més interessant apareix al diari digital Forum Libertas.com, del qual -tot sia dit- no havia sentit a parlar mai. S'hi reprodueixen dues cartes de l'aleshores cardenal Ratzinger adreçades a una tal Gabriele Kuby. Un fragment de la carta:

"Es bueno que usted ilustre a la gente sobre Harry Potter, porque ésas son seducciones sutiles, que actúan sin ser notadas y de esa forma distorsionan profundamente el Cristianismo en el alma antes de que pueda crecer adecuadamente".

A l'altra, l'encara cardenal l'autoritza a fer públic el seu judici sobre les novel·les de Joanne K. Rowling. Així mateix, en la primera carta, Ratzinger suggereix a Kuby que escrigui al pare Peter Fleedwood, qui, segons La Vanguardia, "ayudó en la edición del borrador del documento oficial del encuentro "El Fenómeno de la Nueva Era 2003", declaró que los libros de Harry Potter ayudan a los niños a comprender la diferencia entre el bien y el mal, según informa hoy el periódico "The Times".

"No creo -continua- que nadie haya crecido sin el mundo imaginario de las hadas, los magos y las brujas" declaró Fleetwood en una conferencia en el Vaticano. Asimismo, el sacerdote aseguró que los magos y las brujas "no son malos ni un símbolo de ideologías anticristianas".

Queda clar, doncs, que les opinions dels dos religiosos són divergents. Tal volta les seduccions subtils a què es referia el guardià de la fe no varen ser detectades pel pare Fleedwood. I per acabar-ho d'adobar, el pare Gabriele Amorth, exorcista reconegut, afirmava sense embuts el 2002 que "rere Harry Potter s'amaga la signatura del rei de les tenebres, el dimoni". Les declaracions van ser recollides per l'agencia italiana de notcíes ANSA. En destaco el la nota publicada a l'Agencia Católica de Informaciones en América Latina (ACI):

Exorcista de Roma advierte sobre Harry Potter

ROMA, 3 Ene. 02 (ACI).- El exorcista oficial de la diócesis de Roma, el prestigioso sacerdote Gabriele Amorth, advirtió a los padres de familia respecto a la serie de libros de Harry Potter, y señaló en una entrevista con la agencia ANSA que "detrás de la fiebre de Harry Potter se esconde la firma del rey de la oscuridad, el diablo".

El P. Amorth, que también es el presidente de la Asociación Internacional de Exorcistas, explicó que los populares libros de la escritora inglesa J.K. Rowling contienen demasiadas referencias positivas a la magia; y explicó que ésta siempre "es un arte satánico".

Los libros, según el sacerdote, realizan una falsa distinción entre magia "blanca" y magia "negra", cuando en realidad esta distinción "no existe, porque la magia siempre es del demonio".

En su libro donde relata sus memorias como exorcista, en efecto, Amorth argumenta que muchos casos de intervención e incluso posesión maligna se han registrado entre personas que han recurrido a la llamada "magia blanca", con la creencia de que ésta no es maligna ni recurre a fuerzas del mal.

Amorth criticó luego, desde el punto de vista moral, los valores presentados por Rowling en algunas partes de su secuencia, donde aparece, por ejemplo, que mentir o contravenir las normas generales para beneficio personal no está mal.

El sacerdote señaló, sin embargo, que la versión cinematográfica de Potter es bastante más lavada, y afirmó en ese sentido que "si los padres van a ver la película con sus hijos, no es del todo malo".

Així mateix, si us interessa el punt de vista cristià, en podeu llegir la crítica, amb pros i contres.

Veurem com evoluciona aquesta polèmica encetada per Kuby, si morirà de finor o si el Vaticà hi voldrà ficar més cullerada.

Il·lustració de Francesc de Borja Moll, publicada a les Rondalles Mallorquines

latafanera.cat meneame.net

La pell freda, encara (II)

eliteratura | 14 Juliol, 2005 10:57

Recoman el webog d'Antoni Ibàñez, Tros de Quòniam, al qual evidentment m'he subscrit a través de Bloglines.

Estic atordit, cada dia descobreixo blogs nous i interessants. D'aquest autor adjunt l'enllaç a la crítica de La pell freda, novel·la a la qual m'havia referit jo mateix en un post anterior.

Més concidències: hi ha la crítica a l'obra de Roberto Bolaño 2666. Curiosament ara llegeixo una altra obra seva, no tan extensa però prou voluminosa: Los detectives salvajes. Ja en parlarem més envant. Només n'he llegit devers 200 pàgines i en té 600.

Articles relacionats: http://bloc.balearweb.net/category/245/1003

«Anterior   1 2 3 ... 59 60 61 62 63 64 65  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS