Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Salvatjades literàries

eliteratura | 27 Juliol, 2005 06:25

Despús-anit vaig acabar de llegir Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño, en una edició de butxaca d’Anagrama prou decent.

L’impacte ha estat notable. Aquest home traspuava literatura. I certament he sentit una mena de compassió i tristesa per la seva mort prematura.

La novel·la és brutal: presenta un mosaic de personatges, fins a trenta-cinc, amb diferents línies argumentals (podem definir-ho així?), estructurades en una mena de xarxa, que s’entrellacen (fins a l’infinit?) en una (aparent) dispersió quasi col·loquial.

Tanmateix Bolaño sap on té el cap de cadascun dels fils i s’hi recrea devotament per tal que el lector entregat gaudeixi d’una literatura d’alta volada. Els personatges, els escenaris, les històries, tot hi flueix a l’aixopluc de La Literatura com a forma de vida i alhora nexe entre el dietari de García Madero i els testimonis més variats –alguns dels quals tenen entitat pròpia com a contes- de personatges d’arreu del món.

Hi poden seguir les línies temàtiques més variades: l’amor, l’amistat, el sexe, la por, la mort, la guerra...

Aferrau-vos-hi fort i bona lectura.

Articles recomanats:

latafanera.cat meneame.net

Harry Potter, Ratzinger i el dimoni (I)

eliteratura | 18 Juliol, 2005 11:50

Potser hauré de llegir Harry Potter. Més que res, per veure si som capaç de treure’n l’entrellat. No pas literari, sinó religiós. Dissabte dia 16 a les 00:01 es posà a la venda el penúltim volum, en versió original, de Harry Potter. Fins ara només sabíem que en aquesta sisena part hi moriria un personatge important. La resta, tot misteri. Qüestió de màrqueting. Ja coneixem tot l'enrenou que hi ha al voltant d'aquest fenòmen, amb detractors i sobretot fans arreu del món. Però vet aquí que el rotatiu italià La Repubblica ha publicat una notícia en la qual es fa ressò dels efectes negatius que, segons el nou Papa, la saga produeix en els infants. Ben segur que això no afectarà les vendes de manera negativa i que, tal volta, n'augmentarà la publicitat gratuïta, per motius extraliteraris.

En espanyol, la informació més interessant apareix al diari digital Forum Libertas.com, del qual -tot sia dit- no havia sentit a parlar mai. S'hi reprodueixen dues cartes de l'aleshores cardenal Ratzinger adreçades a una tal Gabriele Kuby. Un fragment de la carta:

"Es bueno que usted ilustre a la gente sobre Harry Potter, porque ésas son seducciones sutiles, que actúan sin ser notadas y de esa forma distorsionan profundamente el Cristianismo en el alma antes de que pueda crecer adecuadamente".

A l'altra, l'encara cardenal l'autoritza a fer públic el seu judici sobre les novel·les de Joanne K. Rowling. Així mateix, en la primera carta, Ratzinger suggereix a Kuby que escrigui al pare Peter Fleedwood, qui, segons La Vanguardia, "ayudó en la edición del borrador del documento oficial del encuentro "El Fenómeno de la Nueva Era 2003", declaró que los libros de Harry Potter ayudan a los niños a comprender la diferencia entre el bien y el mal, según informa hoy el periódico "The Times".

"No creo -continua- que nadie haya crecido sin el mundo imaginario de las hadas, los magos y las brujas" declaró Fleetwood en una conferencia en el Vaticano. Asimismo, el sacerdote aseguró que los magos y las brujas "no son malos ni un símbolo de ideologías anticristianas".

Queda clar, doncs, que les opinions dels dos religiosos són divergents. Tal volta les seduccions subtils a què es referia el guardià de la fe no varen ser detectades pel pare Fleedwood. I per acabar-ho d'adobar, el pare Gabriele Amorth, exorcista reconegut, afirmava sense embuts el 2002 que "rere Harry Potter s'amaga la signatura del rei de les tenebres, el dimoni". Les declaracions van ser recollides per l'agencia italiana de notcíes ANSA. En destaco el la nota publicada a l'Agencia Católica de Informaciones en América Latina (ACI):

Exorcista de Roma advierte sobre Harry Potter

ROMA, 3 Ene. 02 (ACI).- El exorcista oficial de la diócesis de Roma, el prestigioso sacerdote Gabriele Amorth, advirtió a los padres de familia respecto a la serie de libros de Harry Potter, y señaló en una entrevista con la agencia ANSA que "detrás de la fiebre de Harry Potter se esconde la firma del rey de la oscuridad, el diablo".

El P. Amorth, que también es el presidente de la Asociación Internacional de Exorcistas, explicó que los populares libros de la escritora inglesa J.K. Rowling contienen demasiadas referencias positivas a la magia; y explicó que ésta siempre "es un arte satánico".

Los libros, según el sacerdote, realizan una falsa distinción entre magia "blanca" y magia "negra", cuando en realidad esta distinción "no existe, porque la magia siempre es del demonio".

En su libro donde relata sus memorias como exorcista, en efecto, Amorth argumenta que muchos casos de intervención e incluso posesión maligna se han registrado entre personas que han recurrido a la llamada "magia blanca", con la creencia de que ésta no es maligna ni recurre a fuerzas del mal.

Amorth criticó luego, desde el punto de vista moral, los valores presentados por Rowling en algunas partes de su secuencia, donde aparece, por ejemplo, que mentir o contravenir las normas generales para beneficio personal no está mal.

El sacerdote señaló, sin embargo, que la versión cinematográfica de Potter es bastante más lavada, y afirmó en ese sentido que "si los padres van a ver la película con sus hijos, no es del todo malo".

Així mateix, si us interessa el punt de vista cristià, en podeu llegir la crítica, amb pros i contres.

Veurem com evoluciona aquesta polèmica encetada per Kuby, si morirà de finor o si el Vaticà hi voldrà ficar més cullerada.

Il·lustració de Francesc de Borja Moll, publicada a les Rondalles Mallorquines

latafanera.cat meneame.net

La pell freda, encara (II)

eliteratura | 14 Juliol, 2005 10:57

Recoman el webog d'Antoni Ibàñez, Tros de Quòniam, al qual evidentment m'he subscrit a través de Bloglines.

Estic atordit, cada dia descobreixo blogs nous i interessants. D'aquest autor adjunt l'enllaç a la crítica de La pell freda, novel·la a la qual m'havia referit jo mateix en un post anterior.

Més concidències: hi ha la crítica a l'obra de Roberto Bolaño 2666. Curiosament ara llegeixo una altra obra seva, no tan extensa però prou voluminosa: Los detectives salvajes. Ja en parlarem més envant. Només n'he llegit devers 200 pàgines i en té 600.

Articles relacionats: http://bloc.balearweb.net/category/245/1003

latafanera.cat meneame.net

De moros i rondalles: literatura popular i interculturalitat

eliteratura | 04 Juliol, 2005 08:46

La interculturalitat implica cultures i xocs culturals, discriminació i integració, prejuís i tolerància, racismes i humanismes. Tot això podria resumir-se definint l'educació intercultural com aquell conjunt de creences i valors caracteritzat per un procés de compromís, respecte, valoració i apreci d'altres cultures, dins de societats diverses i en un món cada vegada més interdependent.

La paraula viatgera

 

 

Si cercam la paraula “moro” al Gran Diccionari de la Llengua Catalana o a l’Alcover Moll, el primer significat que se’ns dóna no té cap sentit pejoratiu. Al contrari, simplement ens diuen que es tracta de persones procedents de l’Àfrica septentrional o naturals del Magrib. Després, però, hi apareixen altres connotacions; per exemple, locucions d’allò més pintoresques que sí expressen, en general, un sentit ofensiu. Així, a l’Alcover-Moll trobam:

 

Loc.—a) Fer el moro: fer d'espantall, especialment de les criatures.—b) Fer es moro: estar inactiu davant els atropells o injúries. Mos vendran sa camia de demunt si continuam sotjant y fent es moro, Ignor. 58.—c) Donar-se al moro: exasperar-se, manifestar desesperació.—d) Esser pres de moros: estar una cosa en poder de qui no la tornarà o no se la deixarà prendre.—e) Passar una vida de moros: passar vida molt amarga.—f) No matar moros: no esser gran cosa, no tenir res de notable.—g) Haver-hi moros a la costa: haver-hi perill o indicis d'una cosa imminent.—h) Veure moros a la costa: adonar-se del perill o creure que n'hi ha.

 

Una recerca a les Rondalles Mallorquines també pot resultar d’allò més interessant. Val a dir que l’he feta directament per Internet, a la Biblioteca Virtual de Rondalles Mallorquines a una magnífica web de la UIB i de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. Així doncs, pot ser que me n’hagi passat per alt qualcuna.

 

Concretament, n’he trobades quatre:

 

§ Es reim del rei moro amb set pams de morro

 

§ En Pere poca-por

 

§ En Ferrandí

 

§ S’Hermosura del món (aquesta darrera no està enllaçada perquè, cosa curiosa, no apareix a la web esmentada. Val a dir que ha estat gràcies a Magdalena Gelabert, gerent de la Fundació Pública Antoni M. Alcover, que he sabut que en aquesta rondalla hi apareixia un personatge que era moro).

 

El tractament que fan les quatre rondalles esmentades dels personatges moros ens permet dividir-los, de manera esquemàtica i per entendre’s ràpidament, entre bons i dolents.

 

Els dolents poden arribar a ser-ho molt. Així, el rei moro d’En Ferrandí no té un pam de net. La rondalla, d’altra banda, pateix excessos de violència física i verbal, i fins i tot d’antropofàgia. Brutal.

 

Llegiu aquest llepadits:

 

“Ets altres hi acudeixen i queden aborronats davant aquella feta: es cap de la reina sense es cos, i el rei pegant-se amb so cap per ses parets, bolcant-se per en terra com un rabiós, traguent espires p'ets uis i foc p'es queixals, i carrerancs de carretades de flastomies per sa boca contra En Ferrandí; demanant per ell un pi dins cada ui i tant de foc damunt com terra tenia davall; tirant-li gotes, pestes i llamps de totes ses classes que es flastomadors fins se saben treure: gota serena; gota coral, que no deixa tirar cap coça; pesta cernuda, que no fa pont i arriba pertot;pesta grumaiosa, que s'afica an es foc, quant i més a sa gent; i fins i tot li tirà llamps verds, forcats i forrats de pell de dimoni.”

 

 

El rei moro d’En Pere poca-por no és, ni de bon tros, tant espectacular. Això sí, l’exèrcit del rei moro, en Pere i els gegants protagonitzen una batalla d’allò més coenta:

 

“Tot d'una es moros els estrenyien i else feien ses pessigoies ben endins; però com veren que finis-finis queien a sostres i feien una solada damunt s'altra, començaren a recular davant es cristians i a fer-los amples. Però, com eren tants, com estaven més espessos que es cabeis d'es cap, uns amb altres s'embarassaven i s'embuiaven. I es gigants i En Pere que mai s'aturaven de fer-se envant i sempre envant, i com més avençaven, més caps feien botir; i estaven ja tots remuis de sang, només dels esquits que botien d'es que nafraven o mataven.”

 

 

Tanmateix, per molt dolents que fossin, no aconsegueixen que en Pere conegui la por.

 

A S’Hermosura del món ens trobam amb un panorama diferent:

 

Això éra un senyor rei cristià i un senyor moro, amics corals ferm. Un dia se n’anaren a caçar”.

 

 

I era tant bo el senyor moro que, ves per on, al final fins i tot es converteix al cristianisme!

 

Ens resta Es reim del rei moro amb set pams de morro. Hem pogut constatar, fins ara, que les rondalles van farcides dels prejudicis més corrents de l’època, la qual cosa succeeix també, per exemple, amb el Quixot sense que ningú no se n’alci una cella, llevat de Nabokov.

 

I vet aquí la gran sorpresa: a aquesta rondalla, malgrat les reticències del pare, gaudim plenament d’un happy end; és a dir, políticament correcte. El moment culminant de la rondalla esdevé quan la protagonista, na Catalineta, accedeix al preg del rei moro per desfer l’encantament:

 

“—Hala, Catalineta! —diu el rei Moro—. Fora por! Coratge! Amolla't damunt mi, t'assegur que no te'n penediràs!

 

Na Catalineta, plena de coratge i posada tota sa seua confiança en Déu, se senya tres vegades i, plaf!, se tira de dalt a baix d'aquella torre.

 

I aont diríeu que va anar a caure? Idò damunt es morro de set pams que el rei Moro tenia que li penjava.”

 

 

I ara, la pregunta del milió: podem treballar les rondalles mallorquines des de la perspectiva de la interculturalitat? Pens que sí, sobretot perquè conèixer i assumir els nostres propis prejudicis és la primera passa per afrontar un problema que avui dia és present a la nostra societat, però que no és nou ni de bon tros. De fet, interculturalitat és un concepte que ha nascut de la necessitat de trobar unes actituds socials positives davant la mescla de cultures a conseqüència dels moviments humans migratoris i la desaparició de fronteres (vid. Interculturalitat en els llibres infantils i juvenils).

 

Tanmateix, és curiós que si efectuam una recerca sobre aquesta qüestió ens apareguin tota mena de recomanacions bibliogràfiques, llevat de les nostres rondalles tradicionals. He de pensar, simplement, que es tracta d’ignorància? (Consulteu, també, aquesta extensa guia de lectura). Hi apareixen tota mena de contes d’arreu del món, inclosos catalans i espanyols, però no les Rondalles. No encetaré ara aquesta qüestió; la deixarem per a una altra ocasió.

Portada de la versió en còmic de S'Hermosura del món, editada per Editorial Moll. Vegeu-ne el catàleg senser.

latafanera.cat meneame.net

La pell freda, encara

eliteratura | 28 Juny, 2005 17:56

Fa devers una setmana que vaig acabar de llegir La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol, i vaig passar gust de fer-ho. Faig una simple recerca a google i va farcit d'enllaços. A hores d'ara, no cal ni parlar de l'argument. També hi ha entrevistes, en una de les quals llegeixo que es tracta d'una trilogia. La segona part pareix que sortirà al mercat passat l'estiu. No serà, però, una continuació.

Bon senyal perquè pens que, després del final de la primera part -i aquí no es tracta de fer embulls com a Star Wars-, difícilment el protagonista es podria refer de l'experiència. L'evolució de Kollege és brutal. Així, al final de la novel·la, el nou oficial -de què deu fugir aquest?- acompanyat del capità intenten fer reaccionar Kollege, però el protagonista -que com feia Batís Caffó manté relacions sexuals amb Aneris- és incapaç de reaccionar. Kollege, el qual és confós amb Batís Caffó (evidentment no es tracta d'una confusió gratuita) té l'oportunitat de fugir, de salvar-se. Però ja no n'és capaç.

Es tanca, doncs, el cercle. Kollege ha sucumbit a les tenebres.

Articles relacionats: http://bloc.balearweb.net/category/245/1003


Enllaços recomanats sobre la novel·la


Nota: Un dels capítols més atractius i que recorden més les novel·les d'aventures, com ara de les de Jules Verne, és el de la recuperació de la dinamita. És Kollege qui se n'encarrega amb un d'aquells vestits amb escafandra i amb botes de plom. Vegeu a Buzos argentinos com funcionava la cosa.

 

 

 (Segueix)
«Anterior   1 2 3 ... 63 64 65
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS