"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
eliteratura | 11 Febrer, 2006 15:56
Imaginem per un moment que el principal partit de l’oposició a Espanya estàs en contra de la teoria de l’evolució, teoria que, com tothom hauria de saber, es basa en criteris compartits per la comunitat cièntífica. Això, a priori, pot semblar una bestiesa, però és vox populi que George Bush, president dels Estats Units i amic coral de José María Aznar, és un fervent defensor del creacionisme i de la versió més moderna anomenada teoria del disseny intel·ligent.
Imaginem, també, i ja que hi som, que la pressió mediàtica de la premsa afí al partit de l’oposició fos tan gran que el partit del govern no tingués altre remei que claudicar o fer concessions per tal de remontar les enquestes. És clar que al partit del govern hi hauria de tot. Alguns, més conscienciats, en privat i a manera de disculpa, defensarien els postulats científics, però a l’hora d’emetre el vot no tindrien altre remei que mantenir la disciplina de partit i votar contra la ciència i el sentit comú. D’altres, simplement, pitjarien d’esma el botonet emissor del vot, com qui veu ploure, acostumats a tot per tal de mantenir els privilegis que els atorga el poder.
Considerem, finalment, i sobretot, que aquests plantejaments incults i antidemocràtics, anticientífics, donassin vots, que fossin electoralment rendibles, sobretot a l’Espanya profunda; tant que pogués arribar a inclinar la balança electoral, i que aquesta voràgine electoralista i retrògrada arribàs a institucionalitzar-se mitjançant lleis i impregnàs, finalment, el discurs dels dos partits majoritaris.
Pensau que això és impossible? Doncs ha succeït amb el català que es parla a València, que ara, via estatut pactat pel PSOE i el PP, un altra pic rebrà la denominació d’idioma valencià. Es tracta, efectivament, d’una mesura que va en contra de tots els arguments científics de què parlàvem. Una mesura impensable en una societat democràtica, però no en un país inculte i ple de prejudicis, hereu del franquisme i on la llibertat d’expressió és encara perseguida pel gobierno de la nación. Un país on els atemptats terroristes són comdemnats o no en funció, també, d’interessos i estratègies electorals.
Com diu Gabriel Bibiloni al seu blog, “la solució era una cosa tan senzilla com explicitar a l'Estatut que valencià és una altra denominació de la llengua catalana. Però els socialistes valencians han sacrificat la llengua als seus (suposats) interessos electorals o, fins i tot, a l'obediència a una central a la qual ben poc importen els interessos valencians”.
Coratge a tots els valencians i especialment als amics de La paraula és nostra.
Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |