Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Camus, Rojas Marcos, Dickens, D'Efak... i la pena de mort

eliteratura | 27 Abril, 2020 00:05

He de reconèixer que hi ha llibres que, just en veure'ls, em criden intensament l'atenció i, fort i no et moguis, els he de fullejar, ensumar-ne la tinta, comprovar-ne la tipografia, la qualitat del paper, llegir-ne bocins, veure'n les imatges, passar-hi els dits pel llom... De vegades, amb la primera impressió no qued satisfet. I llavors el torn a posar a la prestatgeria o al taulell de novetats, però patint, si només n'hi ha un exemplar, per si després em refaig i decidesc comprar-lo i qualcú m'ha passat davant.

Així com passen els anys, hi ha temes que m'estiren més. I, com aquell qui no fa res, acumules volums sobre matèries a les quals no trobes un profit o una satisfacció immediats, però que passes gust de veure a les prestatgeries de la biblioteca de casa, que mai no és prou completa. Fins que un dia l'instint lector, com un dimoni boiet, et fa veure que ha arribat el moment de llegir o consultar aquella obra que, en el seu moment, no vas poder estar de comprar-te.

Aquests dies, precisament, arran de la publicació de l'opuscle de Bartomeu Mestre “Balutxo” La mort d'en Roca, el deliri lector m'ha empès a llegir, entre altres coses, l'obra d'Arthur Koestler i Albert Camus Reflexions sur la peine capital, publicada el 1957. Aquell mateix any Camus va rebre el Premi Nobel de Literatura. Era d'ascendència menorquina per part de mare, Catalina Elena Sintes (hi havia una colònia de menorquins a Algèria durant la primera meitat del segle XIX1). Son pare, Lucien Camus, en canvi, era d'origen francès.

Segons conta Xavier Rius Xirgu, nebot-net de la famosíssima Margarita Xirgu -que per causa de la dictadura franquista es va haver d'exiliar a Sud-amèrica-, el literat i l'actriu van establir contacte arran de la representació d'El malentendido. Camus havia estrenat aquesta peça teatral el 1944 i Xirgu, una autèntica diva antifeixista -enguany es commemora el 50è aniversari de la seva mort-, la va representar al Teatro Argentino de Buenos Aires l'any 1949. Xavier Rius Xirgu, al web dedicat a l'actriu, fa referència a Camus mitjançant una feta ben curiosa: “Del seu progenitor, Albert, només tenia una fotografia i una significativa anècdota: la seva assenyalada repugnància davant l'espectacle d'una execució per pena de mort”. Tot apunta que l'anècdota és ben certa perquè, a la seva part de Reflexiones sobre la pena de muerte, Camus comença amb la història d'un obrer agrícola que, poc abans de la I Guerra Mundial, havia comès un crim horrible pel qual havia estat sentenciat a mort. Escriu Camus, amb relació a son pare, que "Una de las raras cosas que sé de él, en todo caso, es que quiso asistir a la ejecución, por primera vez en su vida. Se levantó de noche para dirigirse al lugar del suplicio, en el otro extremo de la ciudad en medio de un gran gentío. A nadie dijo lo que había sentido aquella mañana. Mi madre cuenta solamente que entró como una exhalación, el rostro trastornado, se negó a hablar, se tendió un momento sobre la cama y de pronto se puso a vomitar. Acababa de descubrir la realidad2 que se oculta bajo las grandes fórmulas que la disimulan. En lugar de pensar en los niños asesinados, solo podia pensar en ese cuerpo jadeante que acababan de arrojar sobre una tabla para cortarle el cuello" (Camus; Koestler, Arthur 2011: 109).

La cita és extraordinària perquè Camus, que es manifesta taxativament en contra de la pena de mort, ho exposa amb una sensibilitat inaudita, tal volta pel fet que son pare en va ser protagonista indirecte: "Hay que creer que ese acto ritual es tan terrible que llegó a vencer la indignación de un hombre simple y recto, y que un castigo, que el creía cien veces merecido, no tuvo otro efecto al fin que el de descomponerle el estómago. Cuando la suprema justicia sólo hace vomitar al hombre honesto que se compromete a proteger, parece difícil seguir creyendo que está destinada, como debiera ser su función, a proporcionar más paz y orden en la ciudad. Se advierte, por el contrario, que ella no es menos indignante que el crimen, y que ese nuevo asesinato, lejos de reparar la ofensa hecha al cuerpo social, agrega una nueva mancha a la primera" (Camus; Koestler 2011: 109-110).

Segons es destreu del relat, no hi ha dubte que l'assassí era culpable. Tot i això, Julien i Albert Camus, pare i fill, detesten la pena de mort. El Premi Nobel no dubta, fins i tot, a qualificar l'execució de "nuevo asesinato", que no aporta pau a la societat. Ja podeu pensar en la gravetat del cas quan indicis i proves, com les que addueix Bartomeu Mestre en relació a Jordi Roca, fan pensar que el pressumpte malfactor era innocent.

El text de Camus, de plena vigència gairebé un segle després, no fa voltera i envest la qüestió amb determinació: “el gran argumento de los partidarios de la pena de muerte es el ejemplo del castigo. No sólo se cortan las cabezas para castigar a sus dueños, sino también para intimidar, por medio de un ejemplo terrible, a los que se sientan tentados de imitarlos” (Camus; Koestler 2011: 112). Es tracta d'una exhibició de poder, del poder de l'estat no sobre els ciutadans, sinó sobre els súbdits. El poder d'intimidació, l'exercici arbitrari del poder per governar mitjançant la coacció i l'amenaça. Això succeïa en l'època d'en Jordi Roca, en la d'en Camus i en la nostra; i molt sovint, amb la monarquia al capdavant3. I afegeix Albert Camus quant a la intimidació i la por:

Este argumento impresionaria si no se estuviera obligado a comprobar:

1º que la sociedad misma no cree en el ejemplo de que habla;

2º que no está probado que la pena de muerte haya hecho retroceder a un solo asesino, decidido a serlo; por lo tanto, es evidente que no produce ningún efecto, excepto el de la fascinación sobre millares de criminales;

3º que constituye, por otra parte, un ejemplo repugnante, cuyas consecuencias son imprevisibles” (Camus; Koestler 2011: 112-113).

Aquest fil argumental ens porta, no hi havia alternativa, a la venjança. A la presumpta justícia feta en calent per satisfer els instints més baixos de l'esser humà, ja que fins i i tot en el cas de culpabilitat, per a Camus, “El castigo que sanciona sin prevenir, se denomina en efecto la venganza. (...) Se trata de un sentimiento, y particularmente violento, no de un principio”. És la llei de talió: “Pero ¿qué es, pues, la ejecución capital, sino el más premeditado de los asesinatos al que no puede compararse el más enorme de los crímenes por calculado que sea?” (Camus; Koestler 2011: 126-127).

Les reflexions de Camus, plenes de saviesa i humanitat, pretenen acabar amb la venjança revestida de justícia: "Para terminar con esta ley del talión hay que considerar que, aun en su forma primitiva, solo puede establecerse entre dos individuos de los cuales uno es enteramente inocente y el otro enteramente culpable. La víctima, sin duda, es inocente. Pero la sociedad que está encargada de representarla, ¿puede pretender ser inocente? ¿No es responsable, al menos en parte, del crimen que reprime con tanta severidad?” (Camus; Koestler 2011: 132).

No hi ha constància que Guillem d'Efak hagués llegit aquesta obra de Camus, però ves per on dos versos de La Balada de Jordi Roca, incideixen en la severitat del càstig, la pena de vida, imposat per la justícia espanyola:


Tothom que passa pel carrer se demana:

 I quin delicte ha comès en Jordi Roca per tenir tanta severitat amb ell?

 

Ambdós, Camus i d'Efak, en parlar de la pena màxima, incideixen en el mateix fet: en la severitat, en la impietat, en la inclemència d'un règim que no cerca la justícia sinó venjança.

Per si no n'hi hagués prou, unes quantes pàgines més envant, el filòsof francès ho rubrica així: “El crimen impune, según los griegos, infectaba la ciudad. Pero la inocencia condenada, o el crimen demasiado castigado, a la larga no mancilla menos” (Camus; Koestler, Arthur 2011: 139). El dubte sobre la innocència d'un condemnat a mort, com diu Camus, taca la ciutat, la societat sencera. Ell es referia a França, però l'exemple és igualment vàlid arreu del món. A França, la guillotina feia estralls. Per això la part de Camus es titula Reflexiones sobre la guillotina.

Però a Jordi Roca el 1851, igual que a Salvador Puig i Antich el 1974, li van donar garrot, una pena també aberrant i inhumana. A principis del segle XIX, i no es tracta de cap ironia, aquest sistema d'execució es va presentar com un avenç. El Borbó Fernando VII, després de La Guerra del Francès, va trobar que la forca era un procediment difamant. Joan de Déu Domènech a la monografia L'espectacle de la pena de mort, un text tan recomanable com el de Camus, explica que en el manament del monarca espanyol, “en optar a favor del garrot, es parla de «conciliar el último y inevitable rigor de la justicia con la humanidad y la decencia en la ejecución de la pena capital»” (Doménech 2007: 191).

Juan Baró Pazos, a El derecho penal español en el vacío entre dos códigos (1822-1848), també indica que “El modo de ejecución de la pena de muerte cambió a lo largo del siglo, desterrando los rituales que anclan sus orígenes en el derecho penal y procesal romano-canónico. Aun así, en esta nueva etapa, el modo de ejecución de la pena capital conservó ciertos rasgos de crueldad e inhumanidad. Esta es la impresión que se obtiene a la vista del ceremonial que acompañaba a la ejecución de la pena de muerte en el código de 1822, y aun en el de 1848, sin duda con el objetivo de dotar a la ejecución de una ejemplaridad disuasoria, dando publicidad ante la sociedad del escarmiento del condenado” (Baró, J. 2013: 114).

La “ejemplaridad disuasoria”, que ja esmenta Camus, és la principal obsessió de les autoritats espanyoles, temoroses de possibles revoltes populars contra el poder establert (recordem que, a molts llocs d'Europa, el 1848 es van produir diverses revolucions que van tenir influència en la política espanyola). Guillermo Hierrezuelo, en una ressenya a la tesi doctoral d'Emilia Iñesta, El Código Penal español de 1848, exposa que El artículo 24 dividía las penas en aflictivas, correccionales y leves; otras comunes a las tres clases anteriores (multa y caución) y penas accesorias. Pero también recogía la pena de muerte como instrumento para mantener el orden establecido y eliminar la disidencia política” (Hierrezuelo, G. 2011: 704). Queda clar, doncs, que les autoritats no tenien cap mena de prejudici per utilitzar el Codi Penal de manera arbitrària, fet que casa amb la tesi de Bartomeu Mestre sobre la condemna de Jordi Roca. Com podem llegir a l'opuscle de Mestre, el governador José Manso arriba a Mallorca després de la destitució de Narváez al capdavant del Govern Espanyol. El substitut de Narváez era Bravo Murillo que, com la majoria de presidents al regnat de la infausta Isabel II, tenia la missió de posar “ordre”. Llegim a Wikipèdia, “Los sucesos de la revolución de 1848, aunque de poco calado a nivel español, sembraron el espíritu de lucha y de sublevación en las clases urbanas, que se veían inspirados por los revolucionarios franceses, que al fin habían llegado a su cometido final, el sufragio universal masculino. Todo ello llevó a Juan Bravo Murillo a redactar un Proyecto constitucional en 1852 con el que pretendía acabar de raíz con todos los problemas que se planteaban en el gobierno, ya que un jefe de gabinete impopular podía no ser apoyado por las Cortes y, de esta manera, dificultarle la labor de gobierno. Ello le llevó a disolver las Cortes en más de una ocasión con la intención de hacer y deshacer a su antojo, y poder gobernar de acuerdo a su ideología, que cada día se iba volviendo más autoritaria. El proyecto constitucional fue muy impopular, ya que era tachada como una Constitución de corte absolutista, que tenía la intención de eliminar el carácter liberal que tenía la Constitución de 1845”. L'entrada a l'Enciclopèdia Catalana qualifica d'ultraconservadora la constitució que Bravo Murillo volia imposar. El seu tarannà autoritari en va provocar la caiguda, però per a Jordi Roca el mal ja estava fet. Així que José Manso, el nou governador, arribà a Mallorca el 1851 amb la lliçó ben apresa i disposat, com hem vist més amunt, a mantenir l'ordre establert i refermar l'autoritat reial a qualsevol preu.

En el cas de la sentència de Jordi Roca, impregnada per l'ambient reaccionari de la cort espanyola, encara que pugui semblar absurd, l'ardit de vincular robatori i violació va ser crucial per a la pena de mort. A Jordi Roca, li van aplicar l'article 425 nombre 2 del Codi Penal de 18484. L'article 425 establia el següent:

El culpable de robo con violencia ó intimidacion en las personas, será castigado con la pena de cadena perpetua á la de muerte:

1º. Cuando con motivo ú ocasion del robo resultare homicidio.

2º. Cuando fuere acompañado de violación ó mutilación causada de propósito”.

I perquè l'acusació de robatori amb violència va ser definitiva? Perquè, mirau quin disbarat, en el supòsit que s'hagués pogut provar la violació, el Codi Penal establia (Capítol II. Art. 363) establia que “La violación de una muger serà castigada con pena de cadena temporal”. “Temporal”, que a l'Escala General de “Penas afictivas” (Capítol II. Art. 24) figurava en sisè lloc, després de mort, cadena perpètua, rerclusió perpètua, relegació perpètua i estranyament perpetu. Així mateix, la pena de cadena temporal es definia a l'article 96 del Capítol V del Codi Penal, que dictava que “Los sentenciados a cadena temporal o perpetua trabajarán en beneficio del Estado; llevarán siempre una cadena al pié pendiente de la cintura, o asida a la de otro penado; se emplearán en trabajos duros y penosos, y no recibirán auxilio alguno de fuera del establecimiento (...)”. Era una pena dura, però no de mort5.

 

Sense cap mena de discussió, la violació és una de les agressions més greus que pot patir una dona, censurable al cent per cent. Però el 1851 la setència per aquest tipus de delicte, al marge que la puguem considerar justa o injusta, era inferior a la de robatori. Ni més ni pus. Això demostra la necessitat de vincular robatori amb violació, ja que el jutge, només d'aquesta manera i aplicant el Codi amb la màxima severitat, es podria decretar la pena de mort. D'altra banda, el Codi Penal vigent demostra quina consideració tenia la dona en aquella l'època quan, en cas de violació, el delicte era considerat, de iure, menys greu que un robatori amb violència. I això que la màxima autoritat de l'estat era una dona! Isabel II.

Isabel II era filla de Fernando VII, un monarca del qual no hi ha forma humana de trobar cap mena d'elogi. Emilio La Parra, va guanyar el Premio Comillas 2018 amb Fernando VII. Un rey deseado y detestado. La sinopsi de la biografia és bastant explícita: “Fernando VII (1784-1833) ha sido considerado uno de los monarcas más nefastos de la historia de España, tanto por su carácter, muy influenciable, determinado por su doblez y desconfianza hacia todo y hacia todos, como por sus actuaciones. Autoritario y cruel, ejerció un acusado poder personal y reprimió toda disidencia. Entre otras consecuencias, ello supuso la pérdida de casi la totalidad de las colonias americanas y el declive de España como potencia internacional”. No en surt gaire ben parat, però la seva entrada a Wikipedia tampc no fa curt: “Desde 1814 hasta su muerte, salvo el el intervalo consticional de 1820-1823, su política consistió en el control personal del poder, valiéndose de la represión de toda disidencia y de unos servidores cuya única pauta de comportamiento fue la fidelidad ciega a su señor. Fernando VII gobernó a su manera, como un déspota, escuchando los consejos que en cada ocasión le convenían, sin ajustarse a ningún precedente específico y como nadie lo haría después que él”.

Isabel II va afegir aigua al banyat. Charles Esdaile, hispanista i catedràtic del Departament d'Història de la Universitat de Liverpool, arran de la Revolució de 1868 i l'exili forçat de la reina, es demana quins van ser els motius del daltabaix d'Isabel II. I respon: “A nivel más inmediato, naturalmente, la respuesta es que, gracias en gran parte a su volubilidad y estupidez, la reina había dilapidado su legado. Influída por una camarilla cuya naturaleza era causa de provocación para los liberales más moderados, se había granjeado la enemistad inquebrantable de progresistas y demócratas con su determinación de excluirlos de los puestos de mando (...). Quizá fuera aún más perjudicial el que nunca hubiera dejado de intrigar a espaldas de sus servidores más leales, lo cual los imbuyó de la convicción de que su supervivencia en el trono era lisa y llanamente incompatible con la resolución de los immensos problemas que lastraban a España a finales del decenio de 1860” (Linch 2007: 293) . En honor a la veritat cal dir que Esdaile no li atribueix tota la responsabilitat. Però déu n'hi do.

Hi ha qui afirma que tot el seu regnat va ser un despropòsit. Sense anar més lluny, el 2 de febrer de 1852 ella i la seva primogènita van patir un atemptat fallit per part del capellà Martín Merino. L'intent d'assassinat va ser castigat amb la pena capital i Merino va morir, conforme a la llei, “a garrote vil”. El Heraldo, diari conservador de l'època, va aprofitar l'avinentesa per fer apologia d'Isabel II. Va publicar una crònica extensa de l'execució i, com a colofó, destacava l'unànime “viva la reina” del poble assistent al denigrant espectacle un cop el reu va haver expirat. Setze anys després el suport a la corona havia minvat a marxes forçades.

Tanmateix la substitució de la forca pel garrot, promogut per Fernando VII com a sistema d'execució, i després reconegut en el Codi Penal de 1848, ja havia afectat un any abans a Jordi Roca. S'ho paga returar-s'hi perquè, com remarca Joan de Déu Domènech a L'espectacle de la pena de mort, segons el manament reial, havia de ser “decente”. Fins i tot "hi havia qui en detallava les comoditats. El reu moria assegut. Assegut en una banqueta, lligat de mans, i les cames també lligades a les potes del seient, mentre un collar de ferro es tancava entorn del coll del condemnat fins a l'estrangulació" (Domènech 2007: 191). Un luxe, vaja. A més, es dona la circumstància que aquest procediment tenia dues versions, l'espanyola i la catalana: “L'espanyola, en la qual un cargol fa retrocedir el collar de ferro i mata la víctima per asfíxia. Més brutal és la segona variant (...) el garrot català6. Es tracta d'un punxó de ferro que penetra i trenca les vèrtebres cervicals alhora que empeny tot el coll cap endavant, aixafant la tràquea contra el coll fix. La mort és per asfíxia i, també, per la destrucció de la medul·la espinal” (Domènech 2007: 191). Escarrufa només de pensar-hi. Desconec quina versió van fer servir per assassinar Jordi Roca, però està documentat que en el cas del garrot a la catalana “el punxó no tan sols impedeix una mort ràpida, sinó que augmenta les possibilitats d'una llarga agonia” (Domènech 2007: 191-192). Així que de decència i humanitat, res de res; un simple exercici de màrqueting avançat al seu temps.

 


 

El 1995 el prestigiós psiquiatre Luis Rojas Marcos va guanyar el Premio Espasa Ensayo amb una obra titulada Las semillas de la violencia. De llavors ençà, se n'han fet múltiples edicions. Els camins de la violència són inexorables, però Rojas Marcos incideix en l'absurditat de la violència. En recerca l'origen i en destaca la crueltat i la fascinació que, de vegades, desperta en la gent. Hi cerca possibles antídots... En el capítol titulat “Matar legalmente por venganza” comparteix molts punts de vista amb Camus. Parla de l'execució de Puig i Antich i fixa l'atenció en el debat sobre la pena de mort, especialment als Estats Units. Té en compte els arguments dels partidaris de la pena de la vida i dels qui hi estan en contra. Bé és cert, diu, que la majoria de persones quan són enquestades opinen intuïtivament que la pena de mort dissuadeix futurs criminals de cometre un assassinat. Però Rojas Marcos, en descàrrec d'això, afegeix que “El asesinato es a menudo un acto compulsivo, improbable i casi siempre imprevisible”. “En el otro extremo -continua- quienes se oponen a la pena capital consideran que es immoral y cruel, una expresión desesperada de impotencia de la sociedad ante el miedo y la inseguridad física, un acto rudimentario de revanchismo. Varios estudios demuestran que la aplicación de la pena de muerte está infectada de arbitrariedad, discriminación y racismo. Desde 1970, cuarenta y ocho condenados a morir consiguieron ser exculpados tras demostrar posteriormente su inocencia” (Rojas 1996: 140).

Finalment exposa el seu parer: “Creo que el supuesto valor preventivo de los ajusticiamientos és una ficción”. També fa referència a l'atractiu que les execucions exerceixen sobre les masses. Joan de Déu Domènech també ho esmenta. I igual que Camus, se serveix d'una anècdota per posar més èmfasi en la seva determinació en contra de la pena de mort. Un matí del mes de novembre de l'any 1849, Charles Dickens passejava per Londres i es va trobar amb una gentada que esperava per presenciar l'execució pública d'una dona. “La muchedumbre, con ánimo de orgía, se reía y entonaba canciones mofándose y ridiculizando a la condenada, una tal señora Manning. Ese mismo día, Dickens escribió en el Times de Londres: «Hoy he presenciado un espectáculo tan inconcebiblemente horroroso como la perversidad y frivolidad de la immensa multitud que lo presenciaba... nadie se lo puede imaginar. Cuando el sol radiante salió, dio lustre a miles y miles de caras alzadas, tan indeciblemente odiosas en su regocijo brutal e insensibilidad que qualquier hombre hubiera tenido motivo para sentirse avergonzado de la faz que portaba»” (Rojas 1996: 141-142). La reacció, doncs, va ser similar a la del pare de Camus.

Colpeixen i commouen els errors esmenats dels condemnats que, gràcies a la no aplicació de la pena, han pogut demostrar la seva innocència. Molts, en canvi, no han tingut aquesta oportunitat. Han fet tard. I ningú no ho podrà posar remei. Una sentència tan dura com la pena de mort sempre, sempre, es mereix el benefici del dubte.

Tanmateix, els éssers humans, tot i l'optimisme d'Steven Pinker, no som angelets. Ho demostra la morbositat de les persones, amb múltiples exemples documentats, atretes per l'espectacle repugnant dels assassinats oficials. “Viva la reina” diuen que cridaven exaltats els assistents a l'execució del capellà Martín Merino. A Jordi Roca li van donar garrot a la torre dels Enagistes, i també hi havia una gentada. Però crec que la cridòria, si és que n'hi va haver, no va ser unànime. M'hi fan pensar les gloses populars, cerfiticades per Guillem d'Efak, que, durant dècades i dècades, han posat en dubte la versió oficial dels fets. A hores d'ara, aquestes gloses -al costat de testimonis tan importants com els de Camus, Rojas Marcos, Dickens i tants d'altres- formen part de l'ideari no en contra de la pena de mort, sinó a favor de la vida. Ni que sigui pel bri de dubte que pugui suscitar la defensa d'un condemnat a mort.

Notes

1 MARFANY, M. (2002): Els menorquins d'Algèria. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

2 En veritat, tot aquest article fa referència a aquesta "realidad" descoberta pel pare de Camus.

3 Bartomeu Mestre en parla a La mort de Jordi Roca i, més envant, em referiré amb més atenció als regnats de Fernando VII i d'Isabel II

6 Domènech, en aquesta descripció, afegeix la nota següent: Guía Bilíngüe de la exposición de instrumentos de tortura. Florencia, 1985, p. 34.

Bibliografia

BARÓ PAZOS, J. (2013): El derecho penal español en el vacío entre dos códigos (1822-1848). Anuario de historia del derecho español (p. 105-138).Ministerio de Justicia; Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado.

CAMUS, A.; KOESTLER, A. (2011): Reflexiones sobre la pena de muerte. Capitán Swing.

DOMÈNECH, Joan de Déu (2007): L'espectacle de la pena de mort. La Campana.

ESLAIDE, C. J. (2007): La etapa liberal: 1808-1898: el levantamiento español, la guerra de independencia, restauración y revolución. El País.

IÑESTA, E (2011): El Código Penal español de 1848. Editorial Tirant lo Blanch.

LA PARRA, E. (2018): Fernando VII. Un rey deseado y detestado. Tusquets Editores.

PINKER, S (2012): Los ángeles que llevamos dentro. El declive de la violencia y sus implicaciones. Paidós.

ROJAS MARCOS, L. (1996): Las semillas de la violencia. Espasa Calpe.

Llocs web consultats

Llocs web.pdf

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS