Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

La guerra financera entre la Xina i els EUA, el coronavirus i la crisi climàtica

eliteratura | 27 Maig, 2020 00:30

 

(...) els diners no tenen essència. No són res «en realitat»; per tant, la seva naturalesa ha estat i seguirà sent un afer de discussió política”.

 David Graeber

El primer que cal entendre és la veritable naturalesa dels diners. La gent no sap què són, encara que en faci ús cada dia. Molts economistes tampoc no ho entenen. No són una mercaderia. No són or ni plata ni bitcoins... Són una invenció social. Són una promesa. La promesa de pagar. No són més que això”.

Ann Pettifor

Fa uns quants dies van entrevistar l'economista Xavier Sala i Martín al Matí de Catalunya Ràdio sobre la (mala) relació entre els Estats Units i la Xina. La crisi del Coronavirus ha accelerat tendències que venien d'enrere, sobretot d'ençà de la crisi de 2008. S'augura, o més aviat ja en som víctimes i partícips, una nova "guerra freda" entre els dos gegants mundials, dues cares de la mateixa moneda que mantenen un pols per la supremacia: l'American First de Donald Trump contra el pragmatisme de Xi Jinping. Us encoman que presteu especial atenció quan l'economista català explica que la Xina, d'ençà d'una vintena d'anys, ha comprat una gran quantitat de bons del tresor dels EUA -devers 1,13 bilions de dòlars en títols de deute- i que, ara, la superpotència occidental, sottovoce, amenaça de no retornar el deute contret. És lògic, per tant, que qualcú es demani per què el major rival dels Estats Units li compra bons del tresor. Doncs, entre altres coses, "per mantenir el valor del dòlar i, així, el poder adquisitiu dels consumidors estatunidencs". Consumidors que, després, compren els productes fabricats a la Xina per mà d'obra barata, en general, a fàbriques altament contaminants. La pregunta és formulada per David Graeber, autor d'En deuda. Una historia alternativa de la economía, una obra que estic convençut que esdevindrà un clàssic imprescindible per entendre l'economia mundial.

Segons Graeber, antropòleg i activista anarquista (va sortir per la porta de darrere de la Universitat Yale per haver defensat un alumne que volia formar un sindicat d'estudiants, però actualment ocupa la càtedra d'antropologia a la London School of Economics), aquesta mena de tribut que suposa per a la Xina la compra dels bons americans és una de les estratègies que, a llarg termini, l'imperi Xinès ha fet servir des de fa més de 2.000 anys. Es tracta d'un "sistema tributari especial pel qual, a canvi de reconèixer a l'emperador xinès com a sobirà mundial, aquest es mostra disposat a inundar als seus súbditsi de regals molt més valuosos que els tributs que ells paguen". De fet, continua Graeber, mentre els Estats Units van ser, sense cap mena de discussió, "la potència econòmica mundialment predominant, va poder permetre's mantenir tributaris a l'estil xinès" (Graeber 2012: 491). De manera aparent si més no, fent-hi pèrdues. "Però l'emergència del gegant xinès va afegir un nou element al joc. Hi ha totes les raons per pensar que, des del punt de vista de la Xina, es tracta de la primera fase d'un llarg procés per convertir els Estats Units en quelcom semblant a un Estat client de la Xina” (Graeber 2012: 491). Per tant, aquesta tindria la pretensió de convertir-se en el nou líder mundial. Cal dir que l'obra de Graeber és anterior a la crisi de la COVID-19. I abans, fins i tot, de la presidència de Donald Trump, aconseguida -netament o no- sota el lema "America First". Paradoxalment, l'eslògan triomfal de Trump es tradueix en el reconeixement implícit del declivi dels Estats Units. L'autoafirmació trumpiana simbolitza la pèrdua de poder i influència de l'imperi americà. I això, no només a l'àmbit econòmic i financer, sinó també a l'àmbit bèl·lic, per exemple, amb el fracàs a l'Afganistanii.

No està de més recordar que la despesa desorbitada de la Guerra del Vietnam va ser una de les causes de l'abandó del patró or per part del president Nixon, cosa que va suposar l'entrada "en una nova fase de la història financera; una nova fase que ningú no comprèn del tot" (Graeber 2012: 478). De llavors ençà, són molts els que creuen que el valor del dòlar recau en el poder militar. I el deute americà, precisa Graeber, és "un deute per guerres: els Estats Units segueixen gastant en les forces armades més que tota la resta nacions juntes, i la despesa militar no només és la base de la política industrial governamental, sinó que arrasa amb una part tan gran del pressupost nacional que, segons moltes estimacions, si no fos per això, els Estats Units no serien deficitaris" (2012: 483). (Si parlam de l'Estat espanyol, segons dades del Stockholm Internationial Peace Research Institute (SIPRI) en col·laboració amb el Centre Delàs d'Estudis per a la Pau, el 2018 la despesa militar va ser de 16.360 milions d'euros. La notícia, recollida per Público, aclareix que Espanya és el setzè Estat del món que més despesa militar genera. La dada contrasta amb la despesa educativa que, segons dades publicades per Eurostat en una notícia publicada a Catalunya Plural “Espanya és el cinquè país europeu que menys despesa pública dedica a l’educació. Darrera Espanya només hi ha Romania (3.1%), Irlanda (3.7%), Bulgària i Itàlia (ambdós amb un 4%)”. Això, amb dades dels de 2015, suposaven 973 euros per habitant, mentre que la mitjana europea era de 1.405 eurosiii).

Tornem, però, al dèficit dels Estats Units. En aquest punt, ens podem demanar què en fa el govern dels Estats Units, del seu dèficit: literalment el fa circular per tot el planeta mitjançant el dòlar. De manera que els bancs centrals dels països estrangers es veuen forçats a comprar bons del tresor estatunidenc i, així, el "dòlar s'ha convertit en la divisa de reserva mundial" (Graeber 2012: 484). Amb la particularitat que, com assenyalà el reconegut economista Michael Hudson (citat per Graeber), aquests préstecs no es paguen mai: només "canvien de mans indefinidament", convertint-se en "un impost a expenses de tota la resta del món". És a dir, en el tribut de què parlàvem respecte de la Xina. Mentre que tots els estats s'han de fer càrrec dels seus deutes, tothom dóna per entès que "el poder imperial estatunidenc es basa en un deute que mai no podrà ni voldrà pagar" (...) És més, l'estatus global del dòlar es manté, en gran mesura, pel fet que, novament des de 1971, és l'única divisa usada per comprar i vendre petroli" (Graeber 2012: 485). Ja veurem com evoluciona aquesta qüestió quan sobrevengui la crisi dels hidrocarburs i el conflicte climàtic.

Segons això, l'amenaça velada dels Estats Units de deixar la Xina amb el deute a la boca no és res que ens hagi de venir de nou. Però és realment així? Tot fa pensar que l'actitud de l'egocèntric i desequilibrat president Trump és capaç d'això i més. Però els xinesos són més pacients. Un article de La Vanguardia de fa un any es feia exactament aquesta pregunta: Perquè la Xina no s'atreveix a vendre el deute dels Estats Units? En aquella data, com he apuntat més amunt, la Xina posseïa 1,13 bilions de dòlars en títols de deute estatunidenc, però havia començat a comprar or "per diversificar els seus actius", sense desfer-se realment del gruix dels bons. Tanmateix -i aquesta és la gran pregunta- si els xinesos decidissin de manera ferma desprendre's dels bons americans "qui els compraria? Amb total probabilitat la Reserva Federal, que es posaria a imprimir bitllets provocant un terrabastall en els tipus de canvi", afirma l'economista Luis Torras al mateix article de La Vanguardia. La venda dels bons, finalment, provocaria una caiguda del dòlar, la qual cosa encariria els productes xinesos als Estats Units. En primer lloc, doncs, la Xina exportaria menys i, com a efecte de la desvaloralització del dòlar, el renminbi -la moneda xinesa- es veuria reforçada. Tot plegat, seria contrari als interessos de la fàbrica del món, que veuria incrementada la taxa d'atur. Potser sí que, per a la Xina, el "tribut" dels bons sigui un mal menor o una estratègia a llarg termini. Tanmateix durant el mes de març de 2020 la Xina i Rússia continuaven adquirint or, convençudes que els Estats Units caurien en una nova crisi. Cercaven un refugi inversor. I l'or s'hi avenia a la perfecció.

Michael Hudson (EUA, 1939) esmentat abans per Graeber, té una llarga carrera com a economista, analista de Wall Street, professor, a més d'haver treballat a la Reserva del Tresor dels Estats Units. Hudson, en una entrevista a Crònica Popular, també manté que el deure d'usar la moneda nord-americana com a reserva per mantenir el comerç internacional "en realitat és un tipus de tribut. Europa i la resta del món estan finançant el dèficit de la balança de pagament dels Estats Units". I Rússia i la Xina se'n volen despenjar, en una mena de guerra financera, afegeix Hudson, en què els americans intenten frenar l'economia xinesa tant com sigui possible. La Xina, per a Trump, és l'enemic a batre, perquè és l'únic que li pot fer ombra; mentre que russos i xinesos tenen per objectiu "retornar a l'antic patró or".

Però amb la pandèmia del coronavirus han canviat les regles del joc. Tant, que ha posat en evidència les carències de la globalització neoliberal. Sala i Martín ho exposa a l'entrevista que he esmentat al principi: el que fins ara havia estat un mètode excepcional -com a mínim per al negoci capitalista- davant l'emergència sanitària ha mostrat les febleses d'un sistema de producció basat en la deslocalització i en un sistema de producció altament especialitzat que, davant una paralització com la que vivim, queda desprotegit. Simplement no hi ha manera de completar aquesta mena de puzle les peces del qual estan escampades per tot el món, especialment a Àsia. Com muntar un simple cotxe quan les fàbriques de mig planeta estan paralitzades? Pinelopi K. Glodberg, catedràtica d'Economia a la U. Yale i execonomista en cap del Banc Mundial, no dóna el braç a tòrcer (tampoc no degué donar suport a cap sindicat estudiantil) i manté en un article reproduït a l'Ara que cal persistir tant sí com no en la globalització. Les vulnerabilitats de les cadenes de subministrament globals han estat fortuïtes i poden resoldre's amb una millor gestió del risc, basada en la diversificació: "Si es tenen operatives diverses plantes en diverses ubicacions, els negocis poden minimitzar el risc d’interrupció sistèmica quan una ubicació deixa de funcionar (a causa d’un desastre natural, per exemple). De la mateixa manera, les empreses poden mitigar els riscos associats a convulsions polítiques estenent les operacions en uns quants països. Distribuir la producció globalment no només maximitza l’eficiència sinó que també implica una bona gestió dels riscos".

És destacable el fet que, entre els riscos, Godberg, inclogui les "convulsions polítiques", eufemisme que pot voler dir, per exemple, "cop d'estat", "guerra civil", "genocidi", o vés a saber. Res de bo, naturalment. Podríem pensar que els desastres naturals -una pandèmia com la de la COVID-19 s'hi podria incloure- són difícils de preveure i, per tant, no poden ser considerats un entrebanc per al model econòmic global. I com era d'esperar, ni mitja paraula sobre la crisi climàtica.

Però això simplement no és cert perquè fa temps que els epidemiòlegs, com ara Michael T. Osterholm, autor de La amenaza más letal, anticipaven el perill real d'un virus. I pitjor encara, pronostiquen que en vindran més: i la globalització, tal com s'ha dut a terme, serveix perquè s'escampin a major velocitat arreu del món. I on són els sistemes de protecció, si ni tan sols hem estat capaços de crear un lligam sòlid a la UE?

Hom té la sensació que, tot plegat, el que menys importa a certs economistes i polítics és el benestar de la gent. O més aviat, confonen deliberadament el benestar i la riquesa amb el consum. La consigna és: incrementeu el PIB a qualsevol preu! Però fins i tot estudis publicats per CaixaBank -Reflecteix el PIB el benestar dels països?, de l'economista Maria Gutiérrez-Domènech- admetien l'any 2014, a tall d'exemple, que “una explotació dels recursos naturals podria impulsar el creixement en un moment donat, però a costa d’esgotar els recursos i de contaminar l’entorn, la qual cosa redueix el benestar present i futur d’una població”, qüestió que la tècnica de La Caixa després matisava i endolcia, però òbviament sense fer desaparèixer el problema.

És precisament ara quan hauria d'entrar en joc la teoria del decreixement. Un article molt oportú de 28 de març d'enguany, La teoria del decreixement es posa a prova, dona veu a defensors de marcs econòmics i socials diametralment oposats als que defensa Pinelopi K. Glodberg i tota la carretada de polítics i economistes neoliberals, ja siguin xinesos o nord-americans. Un d'ells, Federico Demaria, investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB, coautor de Pluriverseiv, a postdevelopment dictionary, aclareix que el diccionari post-desenvolupament “és una crítica a les propostes reformistes que vénen dels anys 80 com el desenvolupament sostenible que, després de tres dècades, podem dir que ha fracassat en el seu objectiu de fomentar la sostenibilitat de la vida".

La clau rau, novament, en un eufemisme: desenvolupament sostenible, un terme vague i impossible de satisfer perquè no s'adreça a l'arrel del problema. És sostenible, per exemple, el decret del Govern de les Illes Balears que permet un increment d'un 15% de la superfície dels hotels de les Balears, sense llicència urbanística i amb només una “declaració responsable” en què es comprometin a complir amb la normativa?

Carles Manera, president del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears i exconseller d'Economia del Govern de llles Balears en temps de Francesc Antich (PSOE), en una entrevista a l'Ara, explica clarament quina és la situació econòmica a les Illes: “En aquests moments és una catàstrofe econòmica en tota regla. Ens pot dur a un atur del 20% a les Illes, uns 130.000 treballadors sense feina. El 80% del PIB balear són sectors de serveis. I dins el 80%, la part més important és el turisme. A l’Arxipèlag, el 2019 varen venir 16 milions de turistes durant tot l’any. Els cinc primers mesos del 2019 varen venir a les Balears més de 4 milions de turistes. Ara no hi són”. El monocultiu turístic, davant la pandèmia, ens ha passat factura. I així com en la crisi de 2008 el turisme va ser un element reactivador de l'economia, aquest cop la indústria turística serà la darrera que se'n sortirà. I, quan a instàncies del periodista Antoni Bassas, respon si el Govern Balear té recursos suficients per afrontar la baixada enorme d'ingressos per la fallida del turisme, afirma que som “una economia que genera molta riquesa però tenim una administració pobra en recursos. En això, el Govern balear està com el català o el valencià. Nosaltres, pitjor, segurament. El nostre dèficit fiscal és entre un 12% i un 14% per sobre del PIB, depèn del mètode i dels autors. És el més elevat d’Espanya, més que el de Catalunya”. A la vista de la xifra del dèficit brutal a què l'Estat espanyol ens sotmet, Manera creu que, després de tot el que les Illes van aportar per sortir de la crisi de 2008, “ara és Espanya qui ens ha d'ajudar”. Què farà Espanya? Ho sabrem ben aviat, en els mesos vinents, després d'un estiu pràcticament desèrtic des del punt de vista econòmic. Destacar, finalment, la crítica de l'exconseller a les “idees utòpiques tipus 'oblidem el turisme'. Aquí a les Illes hi ha veus per una desturistització de l'economia. I principi de precaució: reconèixer que és veritat que el turisme genera externalitats (la cursiva és meva) ambientals, culturals i socials i no corregir-ho seria un segon error”. És curiós com en lloc de dir les coses pel seu nom, a l'hora de referir-se a problemes greus -ambientals, culturals i socials- l'economista, com abans Pinelopi K. Glodberg, generalment els economistes fan ús de tecnicismes com “externalitats”, una mena d'efectes secundaris que, segons l'Enciclopèdia Catalana, poden ser positius o negatius. Però hauríem de ser capaços de definir aquestes externalitats i arribar a un acord o consens sobre la seva naturalesa. I, ni en temps de la crisi més que hem patit mai, no som capaços d'entendre el problema en profunditat. Una llàstima, perquè hi ha un principi segons el qual no pots posar solució a una qüestió si no la defineixes -si no la dius- abans. En termes matemàtics, això seria impensable. En canvi, en el món de l'economia hom pot fer jocs lingüístics, tot pensant que el marc ideològic del lector o de l'interlocutor ho passarà per alt. Que no se n'adonarà o que, si se n'adona, ho disculparà. En el cas de la CAIB hi ha dos elements comuns a tots els governs, hagin estat del PP o del PSOE:

  1. La principal i única sortida econòmica de les Illes és i serà el turisme.

  2. Les Illes formen i formaran part de l'Estat espanyol.

Aquestes dues premisses ens situen en un context inalterable i sense solució possible: les Illes Balears i Pitiüses són una regió d'Espanya que es dedica al turisme. La resta només són petites variants i excuses de mal pagador.

Tothom que s'oposi aquest context (in)alterable es trobarà davant d'un enemic comú que no farà distinció entre pressumptes dretes o esquerres perquè el marc doctrinal (el context) és un altre. Es tracta, amb paraules del sociòleg Lluís V. Aracilv, d'un estereotip, d'una “pretensió de saber abans d'indagar res. Every schoolboy knows allò que li han inculcat” (Aracil 1983: 6).

La conclusió de tot plegat és que qui s'oposi a la doctrina general serà considerat un boig, un utòpic o un traïdor; en definitiva, una persona non grata que es desacredita a ella mateixa amb les seves opinions o teories. El polític, l'hoteler, el treballador a compte d'altri, el petit autònom, el sindicalista... Tothom es troba en la disjuntiva: què fer davant “una catàstrofe econòmica en tota regla”, com apuntava Carles Manera. Ara és l'hora de capgirar-ho tot, quan estam davant el precipici?

L'arrel del problema no és el decret d'urgència de què parlàvem, sinó el marc mental que no veu altra sortida que una nova fugida cap envant, que no té en compte els efectes a mitjà termini i a curt termini, en el medi ambient i en la qualitat de vida dels ciutadans de les llles Balears i Pitiüses. És que no podem aspirar a res més, com deia Ismael Pelegrí, que ser un país de cambrers i paletes?

Un bon govern no es construeix només amb una presumpta bona voluntat! Hem d'esprémer cada centímetre quadrat del nostre territori? Quan serà el moment d'establir el nostre límit? Són suficients 16 milions de turistes anuals? Cal ampliar l'aeroport de Palma? Els ciutadans de les Illes Balears i Pitiüses podem decidir res que sigui realment rellevant al nostre territori?

Com en el conflicte entre els Estats Units i la Xina, no hi haurà solució possible si no som capaços de canviar de perspectiva i enfocar la realitat des d'un altre angle: pensar que la nostra visió, que el nostre sentit comú no és infal·lible. Com diu Aracil, un “sentit comú establert dóna la raó a un ordre establert del qual és solidari i que és un cert ordit o canemàs de relacions subjacents. (...) De fet, un sentit comú establert és una pretensió de saber que es refusa a entendre (fins i tot a escoltar i veure) tot allò que no li dona pas raó. (...) És, doncs, reconèixer que tot sentit és naturalment un interès, una raó i una necessitat d'algú. I la qüestió seriosa és com coexisteixen els interessos, les raons de gents distintes (Aracil 1983: 9).

Per acabar amb una petita nota d'optimisme. Anna Pettifor, economista especialitzada en el sistema financer i econòmic global, diners i política monetària, directora de PRIME (Policy Research in Macroeconomics), en una altra entrevista a l'Ara, tot i manifestar-se molt crítica amb Green Deal Europeu (llegiu això per favor) per no haver-hi invertit prou diners, diu que està “molt emocionada, perquè almenys als 28 estats originals de la UE [amb el Regne Unit que ara és fora], que comprenen 500 milions de persones, s’ha començat a parlar per primer cop de com afrontar aquesta crisi. La Xina i els EUA no ho estan fent, però la UE pot tenir un paper de lideratge i forçar-los a seguir aquest camí”.

En una altra entrevista a XL Semanal, just a l'inici de la crisi del coronavirus, Pettifor analitza la sortida en fals de la crisi de 2008 i aposta pel Green New Deal, del qual és la principal artífex. El 2006 va predir la crisi del 2008 i, actualment, alerta novament dels perills: “La situació actual és pitjor que la de llavors. No només ho dic jo. Només cal amb mirar els informes de l'OCDE, de l'FMI... I els mercats borsaris s'han tornat bojos. Han perdut el contacte amb la realitat. Tornarà a succeir, l'hi garantesc. La qüestió és quan i què la desencadenarà. Pot ser aquesta pandèmia. El coronavirus ja està afectant l'economia. O una crisi climàtica”.

La solució rau en el deute. És així. Igual que David Graeber, Pettifor parla del deute i de l'emissió de crèdit que cal reconduir, i no caure en el mateix error del 2008 en què es van finançar els projectes equivocats. Cal salvar les empreses i els petits negocis productius. No els especuladors. “Cal donar crèdits sempre que creïn llocs de treball. Perquè els llocs de treball generen ingressos als treballadors i, mitjançant els imposts, ingressos tributaris a l'Estat”.

Si els diners i el deute han servit històricament per finançar la guerra, ara que financin la regeneració del planeta.

i És evident que actualment aquesta hipotètica estratègia estaria en una situació molt primerenca, i que hi ha fets, com la venda dels bons i la compra d'or que ho desmentirien. Però també és cert que no sabem que ens depara el futur ni quin temps durarà la decadència dels EUA.

Notes

iv Versió en anglès gratuïta, en format pdf. També hi ha versió en espanyol a Icaria Editorial.

v Aracil, Lluís V. Dir la realitat. Edicions Països Catalans, 1983.

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS