Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Biel Majoral, mestre de mestres

eliteratura | 21 Setembre, 2020 20:31

Vaig conèixer en Biel Majoral a darreries de la dècada dels vuitanta, a l'Escola de Magisteri de Palma. Amb vint anyets, jo feia el primer curs i en Biel ens impartia Llengua Catalana. Aleshores Magisteri era una diplomatura. Tres anys d'estudis, de 8 a 14 hores, cinc dies a la setmana. Abans de la mercantilització de l'ensenyament universitari, de la trista implantació del Pla Bolonya. Et matriculaves d'assignatures, no de crèdits. En teníem deu o onze cada curs, d'assignatures. Hi havia quatre especialitats. Si no vaig errat, Ciències Socials, Ciències, Filologia Anglesa i Educació Infantil. Quatre especialitats per tres cursos. Posa-hi quaranta o cinquanta alumnes per curs a tot estirar. Cinc-centes persones com a molt. Magisteri tenia una identitat, i els alumnes n'érem conscients.

Biel Majoral (2020). Foto: Rafel SuredaA la primera classe gairebé no vaig entendre en Biel. Vols dir que aquell home de parla enrevessada se'ns adreçava en català? Sempre he sospitat que en Majoral, amb aquells ullons que reien, ho feia a posta, per posar-nos a prova. Per afinar l'orella. Podeu creure que la vaig parar bé. Acabat d'aterrar a Mallorca, tot em venia de nou. I aquell home amb barba i veu de tenor lleuger, sovint amb símptomes d'afonia, ens parlava de gramàtica generativa, de l'estructura profunda de la llengua. Però jo, que havia estudiat llatí i grec a BUP i COU, ho vaig plegar a la primera. Per això i perquè, quan tenia dubtes sobre la genuïnitat d'una construcció en català, feia servir un mateix sistema gairebé infal·lible: pensava com ho hauria dit la meva àvia paterna, un model de llengua que sempre he tingut present. Sense interferències. Tanmateix, com bé va dir na Maribel Servera -en un gran padrinatge- al Reconeixement de Mèrits que l'Escola de Mallorquí va fer a en Majoral, en Biel dedicava mitja classe a explicar gramàtica i després "fèiem tertúlia". Fer tertúlia volia dir parlar de l'ofici de mestre i, com el títol d'un conegut programa de ràdio, de l'ofici de viure. Crec que no deixava ningú indiferent. La definició de mestre que un dia ens va deixar caure em va quedar gravada a la cervellera: un mestre és un pallasso amb un gran bagatge cultural. L'educació és cultura. Un mestre és un transmissor i un creador. Qui es pensi que amb tècniques, programes i noves tecnologies n'hi ha a bastament per fer escola, va ben errat d'osques.


Magisteri va ser per a mi una colla d'amics i un espai de llibertat. Una escola de la vida. El que hauria de ser l'Educació amb majúscules. Hi vaig aprendre el que hi ha més enllà dels llibres, que en això consisteix l'educació. Allò que resta quan ja no queda res. Precisament per això, la pagesia, els nostres avis i padrins, eren analfabets però no incultes. Els incultes van venir després: els que sembraren gespa a deu metres de la mar, a primera línia, just davant de la tracalada d'hotels, a la costa de Mallorca. Destrucció.


Érem joves i ens hi sentíem. Els amics: en Tomeu Carrió, en Jaume Vallbona, en Joan Torres... Ho respiràvem a l'ambient dels passadissos de l'antiga Escola Normal, dirigida per Baltasar Bibiloni qui, sempre somrient, a més d'impartir l'assignatura de Música -a primer fins i tot teníem música!-, dirigia també la Coral de Magisteri (i el dia de la famosa final de Wembley del Barça, el 20 de maig del 1992, nosaltres, en lloc de mirar el futbol, vam cantar al convent de la tia monja d'en Biel, a Palma; quin gran record!). En Vicenç Jasso, tímid, prudent i sempre respectuós, impartia Filosofia de l'Educació, la base de la qual era la lectura de cinc o sis obres clàssiques. En Tomeu Mulet, de Sociologia, a qui encara he de tornar qualque llibre. Na Xisca Florit, de Geografia, amb aquell fabulós accent sineuer i els seus exàmens amb apunts els quals, tanmateix, no servien de res perquè l'important era el que pensaves, i no el que copiaves. En Toni Artigues, intel·lectual, gran activista de la llengua i la cultura. En Biel, a més de Llengua Catalana, feia Cultura Popular, una assignatura optativa de gran predicament entre els alumnes. Record, trenta anys enrere, dinat o sense dinar, l'espera impacient fins a les 2 o les 3 del migdia per assistir a la classe de Cultura Popular, un pic per setmana.


En Majoral, sobretot, el tenc present cantant:


"Noltros tenim esperances

de continuar cantant

que un poble que ha aguantat tant

ens fa sentir alabances".


El professor algaidí sempre ha dignificat el poble. La cultura del poble. Jo, convidat, anava als seus concerts i als recitals. També n'escoltava les cançons amb els cassets, sempre tan pràctics. Encara els guard. La majoria són enregistraments en directe, casolans, de les festes que fèiem a Magisteri i a altres llocs. En Biel, n'Artigues, en Delfí Mulet, en Toni Rei. Encara no s'hi havien incorporat en Biel Torres, na Maria Rosselló, na Catalina Obrador ni en Miquel Brunet. Els vaig acompanyar moltes vegades pels pobles de Mallorca on els convidaven a tocar. Vaig aprendre que era galejar i que, en cantar, com els mestres a l'escola, el sentiment i la sinceritat eren tant o més importants que la bona veu. Tenir bona veu ajuda però no basta. Hi ha qui amb una veu pulcra, nítida i educada musicalment, destrossa tonades i romanços. "Don Francisco" era un romanç que sempre triomfava: la recomanació final de l'adúltera -quina paraula més lletja- no deixava alternativa:

Fadrines, viudes, casades,

Preniu exemple de mi,

tenint lo marit a fora

no vos aixequeu a obrir,


perquè jo m'hi he aixecada

per això tenc que morir

i amb la punta de l'espasa

ma vida acaba aquí.


"Mala sort, que va tenir", hi afegia en Majoral. Un dia ens va presentar en Jaume Arnella, gran comunicador i cantador de romanços excel·lent. Era genial n'Arnella. Irònic i intel·ligent. I encara està actiu i xerra pels colzes i canta el romanç del Capitel·lo, que com el de Don Francisco també acaba amb morts i dones subjugades. Els romanços parlen de situacions sovint dramàtiques, d'injustícies, de malifetes... adaptades al sistema cultural de qui els escolta. És collonut que encara funcionin!Les tonades, les jotes, les cançons. En Majoral hi ficava cullerada. Una havanera pot retratar la Mallorca de fa cent anys i l'actualitat més trepidant amb un parell d'estrofes:


Ja se'n van els havaneros,

i Déu sap quan tornaran.

Ses fadrines quedaran totes soles

què faran, què faran, què faran.


(...)

Ja han vengut es alemanys,

sense ca', sense cases quedarem;

compraran tota s'illa de Mallorca

què farem, què farem, què farem.


Els emigrants que partien cap a Cuba i la venda de la terra als rics alemanys tot en u. Al cap i a la fi, en Majoral ha sabut escoltar el poble i retornar-li el coneixement mitjançant la cançó.


La gran triomfadora, però, sempre ha estat la porrassa:


Hi havia una porrassa

que congriava un albó

tan alt com el Puig Major

i gruixat no ho era massa

i tenia una rabassa

com el castell d'Alaró.


(...)

Sempre hi ha un glosador

que cantar li ve de vena

que als joves els ensenya

l'antiga i bella cançó.


Tant és ara com abans

perquè això ja ve d'enrere

només hi ha una senyera

dels Països Catalans.


El glosador com a mestre de la vida. El glosador garant de la llibertat d'expressió. I la senyera. És així com el mestre algaidí, sovint enfront dels pedagogs, ha fet de l'educació una eina de coherència. En Majoral sempre ha defensat els mestres i els joves. Per això ell i n'Artigues, i més endavant na Rosa Calafat, els exigien tant acadèmicament. Perquè aquells joves, futurs mestres, havien de ser models de llengua i transmissors de cultura. I com a qualsevol país civilitzat, calia que en sabessin, de català, que era i és la llengua nacional. Tal volta vaig errat però, ara que el procés independentista ocupa, i amb raó, pàgines i pàgines d'informació, tenc la sensació que la causa lingüística no és una qüestió que preocupi gaire. Llevat de gent amb el tarannà d'en Majoral o de na Carme Junyent -ambdós varen rebre la Creu de Sant Jordi el 2019-, sembla que el procés de substitució lingüística hagi perdut interès per als polítics que es suposa que n'haurien de tenir cura. Na Carme Junyent -intel·ligentíssima i sensible, a Magisteri precisament vaig llegir el seu "Llengües d'Àfrica"- ha publicat a La Campana "El futur del català depèn de tu". Depèn, clar i llampant, de què el parlem i ens deixem estar, ves per on, de romanços i de vuits i nous i de cartes que no lliguen. Perquè el català només ens té a nosaltres. El mestre, doncs, a més de tenir un gran bagatge intel·lectual, ha de ser un activista, un model i un seductor. I un provocador quan faci falta. Fins i tot cal que es planti quan un beneït, com aquell inefable president militant del PP, va provocar el caos a les escoles de les Illes Balears i Pitiüses. No ens van decebre llavors els mestres, quan el verd es va tenyir d'esperança, encapçalant la rebel·lió. Tampoc no ens decebran ara que el maleït virus ha capgirat les nostres vides. Les escoles són un servei públic. Com la sanitat i la cultura, un servei essencial per a la comunitat. La crisi de 2008 va ser l'excusa perfecta per al neoliberalisme. Les maleïdes retallades van afeblir la societat. L'Europa dels mercaders va voler sembrar el descrèdit dels serveis públics. Nosaltres ja havíem patit les privatitzacions d'en Mates, expresident de Balears i exministre de n'Aznar, actualment a la presó per corrupte. Així va el món i així va Espanya. Ho va deixar dit en Guillem d'Efak al Vou veri vou per no dormir, cantat també per en Majoral:


No veus que la nostra terra

te demana deixondit


i que al fons de nostra entranya

ja comença a pegar crits

Això que en diuen Espanya

ja fa temps que està podrit.


Estic agraït a en Biel perquè em va obrir les portes de ca seva. Em va obrir les portes d'un món nou. Per a mi Mallorca era una terra verge, inexplorada, desconeguda, un feix d'experiències, un pou de saviesa. Estudiàvem. Fèiem festes, cantàvem cançons. I els joves ens sentíem vius, partícips. Érem part de la cultura. Érem joves que ens preparàvem per anar a fer escola.

Foto: Rafel Sureda.

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS