Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Dino Buzzati. El desert dels tàrtars: viatge plàcid (o quasi) cap a la mort (sense pena ni glòria)

eliteratura | 30 Maig, 2006 16:07

 

Queda l’esguard, encara no serè,

d’uns ulls color de mel.

Queda el ressò del pas lleu que ha apartat

de mi el teu cos esvelt.

Queda l’enyor del que mai no t’he ofert

i un camí pel desert.

Feliu Formosa

Cançoner

 

 

 Alfinlibros és una llibreria on line especialitzada en pèrdues. No en pèrdues banals i supèrflues, sinó en pèrdues serioses i de pes: separacions, divorcis i defuncions, bàsicament.

La mort avui dia ens fa tanta por que pareix que no hagem de morir-nos mai. Gairebé no en parlam, com si així ens n’allunyàssim. La meva àvia, en canvi, que va morir nonagenària, en parlava constantment. Pujava les escales de casa i encara no havia acabat d’entrar a la cuina i ja t’amollava: “saps qui és mort, avui?” Jo no en coneixia mai cap, de mort –de fet, no m’interessaven el més mínim, com si allò de la mort no anàs amb mi. Inevitablement, tots els difunts eren cosins llunyans del meu pare, que assentia amb el cap, en senyal de sorpresa si li venia de nou, o fins i tot d’alleujament si el traspassat havia patit molt. Després l’avia afegia: “era jove”. “Jove” podia voler dir cinquanta, seixanta, setanta anys o més.

Llavors es posava en marxa tot el cerimonial mortuori: esquela, vetlatori, funeral, enterrament... Un cop, de jovenet, vaig ser testimoni d’un funeral civil, amb els familiars acomiadant el dol a fora del domicili del difunt abans de partir cap al cementiri. De la mort, en aquell temps, no se’n feia ostentació, però tampoc no calia amagar-se’n. Era un fet natural, inexorable, quotidià. Es moria a casa, al llit, envoltat de fills i nets, així com Déu mana. Després entrà la moda de morir als hospitals; tot molt més impersonal i sense tornar el difunt a casa. Ara s’ha imposat de nou, per dir-ho de qualque manera, la mort domiciliària, sospit que per tenir llits suficients als centres hospitalaris, que poca hospitalitat ofereixen. Tanmateix, s’ha perdut bona part de la cultura de la mort. Deu ser per això, doncs, que apareixen iniciatives com la de alfinlibros.com, per omplir aquest buit mitjançant llibres d’autoajuda. N’he visionat el catàleg i m’ha sorprès no trobar-hi cap obra pròpiament literària. Com si la mort, com l’amor, no fos un tema universal, tractat pels grans autors de la literatura. Són moltíssimes les obres que culminen amb la mort d’algun dels protagonistes o que, de qualque manera, s’hi tracta aquest tema. Basti recordar que Alonso Quijano, Don Quixot, va morir al llit, curat de la follia cavalleresca després d’haver dictat testament; que va morir igualment, de manera tràgica, Madam Bovary; i que els versos més famosos de Hamlet versen sobre la mort.

 

La mort pot presentar-se de manera violenta, ser rebutjada o desitjada, però poques vegades és acceptada com un fet natural. L’escriptor italià Dino Buzzati, al darrer capítol de la novel·la excel·lent El desert dels tàrtars, ens presenta per boca del protagonista Giovanni Drogo, militar de carrera, quatre maneres o categories de morir:

                    i.      La mort gloriosa al camp de batalla.

                  ii.      La mort trista, amb patiment, a l’hospital

                iii.      La mort melancòlica, a casa, enmig de lamentacions afectuoses.

                iv.      I la mort solitària I anònima, sense cap mena de glòria ni distinció.

És aquesta darrera que li toca patir. Giovanni Drogo morirà sol, lluny de casa, després d’una vida absurda i sense sentit. Paradoxalment, però, quan res no ho indicava, Drogo recobra la serenor i s’avé a morir amb dignitat. Li fuig la por i els malsons, i la mort es presenta com un fet simple però poètic, proper a la naturalesa. És així, doncs, que la darrera preocupació de Drogo és tenir temps de veure la lluna abans de finir.

 

El desert dels tàrtars

 

Més enllaços relacionats amb aquesta novel·la

Vilaweb lletres

Món de llibres

Críticas de literatura universal por Wineruda y Goizeder

Esto no es un blog

 

El desert dels Tàrtars

Dino Buzzati

Editorial Empúries

Comentaris

  1.  
    Article
    Hola: Som en Mateu Ramonell i prepar un article sobre els blogs i la literatura per a la revista Llegir. Me podries explicar perquè vares obrir aquest blog i si saps de blogs d'escriptors? Me pots contestar si vols al meu correu mateuramonell@hotmail.com. Gràcies
    Mateu | 02/06/2006, 11:08
Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS