"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
eliteratura | 04 Desembre, 2006 00:03
Pensar que hi ha coses pitjors que la mort no ajuda a pair la vida. En qualsevol moment, encara que sortosament no ho tinguem present gairebé mai, podem deixar d'existir, passar a formar part del buit. No esser, en definitiva.
Però com deia a l'inici, hi pot haver coses pitjors. Morir en vida, arribar a les portes de la mort i quedar al llindar, entremig: perdre la memòria, la identitat, els sentiments, la capacitat d'entendre, d'escoltar, de llegir i escriure... I finalment, retornar de la mort blanca, com la va anomenar José Cardoso Pires.
“Ya sé, la muerte blanca no existe, pero yo estuve en ella. Todo lo que me sucedió en esos parajes concernía a los otros, no me afectava”.
“Era un glaciar, la muerte blanca: la memoria congelada”.
Cardoso Pires va viure una de les experiències més estranyes i inversemblants amb què pot trobar-se un ésser humà. Un matí, mentre berenava a casa amb la dona, de sobte va quedar amb la ment en blanc. No sabia qui era, no era ningú. Era l'altre, qualcú que s'havia apoderat del seu jo
De Profundis és un testimoni inquietant, (un mirall on es reflecteix) una imatge d'allò que pot emergir en qualsevol moment, un fantasma boirós que sorgeix de les clavagueres més profundes del cervell: la desmemòria. Un estat que, aleshores, Cardoso Pires no sabia quin temps havia de perdurar; fins i tot la noció de temps havia perdut. D'aquí neix, probablement, aquesta noció d'alteritat, de doble (im)personalitat en el fons profundament literària, que el portugués inventa per referir-se a l'espai de temps que va patir una isquèmia cerebral. L'oblit profund, el convenciment que tanmateix era inútil fixar l'atenció en qualsevol esdeveniment, “porque estaba convencido de que un segundo después iba a olvidarlo”. Si bé, paradoxalment, en certs moments l'envaeix el dubte sobre el seu estat mental:
“Increíble. Yo, el Otro de mí, en viaje de pasos perdidos y preguntándome si no iría camino de la locura, y el caso es que, desconcertante o no, la pregunta existió y, para mayor sopresa, no la olvidé”.
Així, doncs, en retornar no tot va ser oblit. Recordava poques coses sobre l'alteritat, però l'interrogant sobre el cami cap a la bogeria encara hi era. I sí, malgrat tot, Cardoso Pires no pot evitar poetitzar l'estat transitori de desmemòria que va patir i del qual, contra tot pronòstic, va recuperar-se
“Yo. Yo, salido de la niebla, yendo al encuentro conmigo en la superficie de un cristal enmarcado y con la sensación o con la certeza (ah, sí, con la certeza y más que certeza) de que había recuperado la memoria”.
De Profundis.
José Cardoso Pires
Pròleg de Joao Lobo Antunes
Traducció de Carlos Manzano
Libros del Asteroide
Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |