"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
eliteratura | 23 Octubre, 2007 21:44
Com que no visc a l'edat de pedra ni tampoc enmig de la selva amazònica o a qualsevol temps o lloc que puguem qualificar d'inhòspit, m'és impossible concebre la plena felicitat -almanco, hi podem aspirar- sense la lectura. Sense la literatura, millor dit. Llegir és com respirar: imprescindible per a la vida. Hi ha qui diu, i amb raó, que llegir ens fa humans, més humans si més no. Això és innegable. La literatura, el llenguatge que, com diria Ezra Pound, transcendeix i es carrega de sentit en una grau màxim, ens acosta als déus. És així que participam, en certa mesura, del que té d'immortal el llenguatge literari. Però només són uns quants els elegits, els qui perduren a través dels temps, ja que la seva obra, esdevinguda indispensable per a la humanitat, ens ajuda a explicar-nos a nosaltres mateixos, precisament perquè, tal i com va precisar Samuel Johnson, el respecte
"por las obras que han perdurado en el tiempo no obedece, por tanto, a una crédula confianza en la superior sabiduría de tiempos pretéritos, ni a la sombría certidumbre de la inevitable decadencia de la humanidad, sino que es consecuencia de opiniones reconocidas e incontestables: lo que se conoce desde hace más tiempo ha sido examinado en más ocasiones, y lo que se ha examinado más se entiende mejor”.
En el futur ben segur que parlaran de la paradoxa actual: mai no hi havia hagut tants mitjans per accedir a la lectura; tanmateix, són poquets, comparativament poquets, els qui llegeixen amb una certa devoció. Són més, sí, si ho comparam amb temps pretèrits. Però molt pocs si ho comparam, per exemple, amb els qui escolten música de manera habitual. No tenc res en contra de la música, que consti. Així i tot, cal matisar que aquesta gran massa que no accedeix a la literatura, ni a la lectura en general, deixen de participar d'un passat comú i enriquidor que els fiançaria, parafrasejant Harold Bloom, com a ciutadans amb capacitats per crear judicis i opinions propis. També Alberto Manguel hi estaria d'acord, ja que segons ell, l'escriptura -i la literatura per afegitó- té
"algo de iniciación, de rito que permite al niño superar el estado de dependencia y de comunicación rudimentaria. Al niño o a la niña que aprenden a leer se les hace partícipes de la memoria comunitaria por medio de los libros, y de ese modo se familiarizan con un pasado común que renuevan, en mayor o menor grado, con cada lectura”.
És cert que avui dia hi ha d'altres mitjans, a més de la llengua escrita, per accedir a la informació i la cultura. Però l'escriptura continua essent una base sòlida i insubstituïble per exercir la ciutadania. Un poble illetrat és, no cal dir-ho, més manipulable, més voluble i inestable, més dependent. Té més pocs mitjans per fer front als abusos del poder. La lectura, doncs, té efectes o conseqüències individuals i socials.
Hom pot llegir per obligació o per plaer, però és indiscutible que cal iniciar-se per i amb plaer. Proust ho expressava així:
“Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que hagem viscut tan plenament com aquells que vam pensar-nos que deixàvem sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit”.
Amb la implantació de l'escola obligatòria, molt probablement el XIX es va convertir en el segle d'or de la lectura. No tenia la competència dels mitjans audiovisuals i, a més, gaudia de prestigi merescut. Ningú no discutia l'associació lectura-educació, encara que l'èxit o el fracàs escolar depenia en gran mesura, com succeix igualment avui dia, del context familiar. Així doncs, educació, escriptura, literatura i -m'atrevesc a dir- família (sí, literatura i família) han anat lligades durant molts anys. L'educació sempre s'ha basat en el llenguatge verbal. Gran part de l'èxit o el fracàs de l'educand prové de les seves habilitats lingüístiques, les quals poden ser treballades als centres educatius, encara que això no és suficient. Massa sovint hi ha qui redueix educació a escola. És una bona manera de llevar-se les puces de damunt. Evidentment que l'escola té una responsabilitat directa sobre l'educació, però no tota ni molt manco. Tant com va, tenc la impressió que, per bé o per mal, el poder de l'escola sobre els educands minva a marxes forçades. Per tant, no podem atribuir únicament a l'escola el baix percentatge de lectura dels joves.
Imatge extreta de Sin que sirva de precedente
Blog de Llorenç Carreres. Comentaris sobre literatura, premsa, cinema, política...
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
El mínim esforç d'endinsar-se en les primeres pàgines d'un llibre sembla insuperable per a molta gent. Fas recomanacions amb fervor, potser excessiu, però sempre ixen per allò de que "no passa res", "no hi ha acció". Com si la literatura només hagués de ser un espectacle sense compromís.
Per cert, totalment d'acord amb la reflexió sobre els reduccionismes que es donen en l'educació. Cal implicacions/complicitats familiars.
En Monzó proposava tancar els llibres en un armari amb clau per apartar-los de la vista dels nens. A mi també em va funcionar que m'obliguessin a tancar la llum a les 11 del vespre.
Per cert: moolt bo el dibuix de sota
Ànims amb el bloc. ;-)