Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

De ratpenats i guàrdia civils. Records d'infantesa

eliteratura | 08 Gener, 2008 23:00

la crueltat, tot i ser enorme, és finita i repetitiva
Joan de Déu Domènech


Els records d'infantesa, sovint, van lligats a la por. Por a la fosca, a la soledat i també a les coses més inverosímils.
Tenc constància de les meves pors infantils, fins devers els 6 o 7 anys. En aquell temps, a les acaballes del franquisme, per circumstàncies familiars, passava els estius al camp, a Sant Jaume, al lloc -és així com s'anomenen les finques rústiques amb habitatge a Menorca- que conreaven els meus oncles. Els vespres cremàvem romaní al pati, per fer enfora els moscards, i el meu relavi, que fregava els 90 anys, fumava tabac de pota mentre queia la serena. Feia poc temps que havien instal·lat l'electricitat al lloc, però passàvem la vetlada a defora perquè la calor no era tan intensa.
Jo, cada dissabte, anava a la papereria (que a més era quiosc, impremta, botiga de regals, llibreria...) a comprar un tebeo de Red Ryder, Gene Autry o El Llanero Solitario. Set pessetes valia aleshores cada exemplar. Tenia, encara, la innocència de la primera infància, i me costava entendre segons què. No entenia, per exemple, la publicitat intercalada als còmics: "Vuelve Batman. El hombre murciélago" -deia l'anunci-, amb una ratapinyada a dalt de tot. Pobre de mi, me pensava que aquell eslògan del fosc heroi era un avís per als al·lotells com jo, per a què anàssim amb compte, ja que era un fet habitual que, de nit, a les golfes de les cases de pagès hi entrassin els ratpenats.
Qualque matí, radiant de claror estiuenca, ens visitaven uns altres personatgesratapinyada ratpenat que tampoc no me van agradar mai. Just n'ensumava la presència, m'amagava rere la porta per tal que no me veiessin, i els espiava per la retxillera que quedava entre aquesta i el bastiment. Eren dos i es veu que periòdicament s'aturaven als llocs de la contrada. Eren la parella de  la guàrdia civil. Tots eren forasters, i residien al quarter que aleshores tenien a Alaior. N'hi havia un que nomia Cañete, com aquell ex-ministre que es va fer famós amb el problema de les vaques boges. El quarter ha estat esbucat, però molts d'ells, ara ja jubilats, encara resideixen al poble. Me pareix cert que aquest Cañete de què he parlat, de veu potent i bigoti espès, encara es viu.
Els reclams de la memòria són molt curiosos. I poc m'hagués pensat en llegir L'espectacle de la pena de mort que recordaria precisament aquesta anècdota de la guàrdia civil, el tal Cañete i les ratapinyades. D'aquest home, òbviament, no en tenc res a dir, encara que he de confessar que el cos policial al qual pertanyia mai no ha estat sant de la meva devoció. Quant al llibre de Joan de Déu Domènech, publicat per La Campana, el recoman fervorosament. Fa una anàlisi de diferents sistemes d'execució públiques, a la ciutat de Barcelona, i tot el cerimonial que els envoltava. Com diu molt bé el títol, es tractava d'un espectacle -l'execució i en molts casos la tortura públics- en el pitjor dels sentits, comparable al circ romà. L'excusa era que servís d'exemple, però hom sospita que hi ha quelcom més, obscuríssim, en la naturalesa humana que provoca la recreació en la violència sistemàtica, en el patiment, en la humiliació.
Què té a veure, però, aquesta obra amb els meus records infantils de ratpenats i guàrdia civils? Doncs que un dels apartats del capítol quatre es refereix al "canyet" -en espanyol, carnero-, lloc de morts, paratge inhòspit. Un lloc plllope de "fumerols, aigües estancades, animals en descomposició, i una fetor immensa que arribava fins a mar. Era l'abocador on es llençava tot allò que no es vol, tot allò que molesta. Els heretges, els sense fe, els autors de crims abominables, eren tractats com a matèria immunda. Com els animals empestats, havien de morir lluny de la ciutat per no infectar-la, llençats a un territori on tot era putrefacció, un territori que tenia per amos els llops. De nit, la llopada, confiada i segura de trobar un rebost abundant, baixava de les boscúries d'Horta i Sant Genís dels Agudells. Udolava, remenava la carnassa i queixalava". Tanmateix, en espanyol, "cañete", tot i el cas esmentat del ministre de les vaques boges, no té res a veure amb el significat en català. Almenys això és el que diu el diccionari. Mentiria, però, si negàs que en llegir l'apartat del "canyet", vaig pensar en la guàrdia civil i en "el hombre murciélago". Coses de la infantesa que ni vull ni puc esborrar.
 
Imatges extretes de Wikipedia

Comentaris

  1.  
    assciacions

    El cap ens crea estranyes associacions, tot i quem en el fons, deu ser per alguna cosa en comú. De vegades, les pors infantils ens persegeuxien tota la vida, tot iq ue no ho volguem reconèixer.

    Jesús M. Tibau | 10/01/2008, 19:28
Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS