Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Quadern de viatge: la nostàlgia (i IV)

eliteratura | 03 Abril, 2008 14:00

No sents nostàlgia d'un lloc fins que no te'n vas a viure a un altre o et fas vell. En el segon cas, no enyores el lloc sinó el lloc que va ser, el paradís perdut. En el primer cas, enyores les dues coses.
 

Les vacances arriben a la fi. El temps no ha estat gaire bo. Avui he matinat per anar a fer fotos del poble, de llocs que me duen records o que simplement m'agraden. A les vuit ja som pel món càmera en mà. L'aire és fresc, se'm refreden les mans. Al carrers no hi ha quasi ningú. El poble es desperta tard, sense cap pressa. Prenc el camí que feia cada matí per anar a escola, costa amunt; ara, però, per pur plaer de passejar.

No és el mateix, certament, anar a caminar que anar a passejar. Els pobles n'estan plens de gent que camina, totS'Ull de Sol (Alaior) embalats i amb xandall, els vespres i fosquets. No es fixen en res. Només caminen, majoritàriament per prescripció mèdica. No reparen en els detalls, no aixequen el cap, no llegeixen les imatges i detalls. No s'hi fixen, si bé és cert que hi ha pobles que més val no fixar-s'hi. Tanmateix Alaior, d'un temps ençà, ha après a transmetre una bellesa que abans ja hi era, però més amagada.
 
Si hagués d'escollir un element que singularitzés el poble, triaria les portes i finestres, amb la verdor intensa, madura, que les caracteritza. A aquesta hora del matí el sol és magre, diluït; la claror, difusa, suau. Per això no hi ha estridències als enfronts. El contrast entre l'emblanquinat i i la pintura del portam no fa mal als ulls. Hi ha una harmonia que ve d'enrere la qual, malauradament, es trenca a les foranes, on avui dia, pareix mentida, només s'hi construeixen pisos disminuïts que, d'aquest pas i malgrat el preu, aviat no tindran dret a rebre el nom d'habitatges. S'hi encabeixen els joves, els més sortosos, així com poden, encadenats a una hipoteca vitalícia que heretarà l'únic fill, ja que a un pisoi de 60 metres no hi cap ningú més. A les ciutats els pisos són un element establert que ningú no discuteix; als pobles, per ben fets que estiguin, són una expressió de mal gust, un afegit postís i indecorós encara que imprescindible, vist el preu del sòl.

Arrib a la plaça -abans del
Generalísimo, ara de la Constitució  i de tota la vida  sa plaça. Hi fan obra. D'aquí a no res serà empedrada i el trànsit, segurament, hi serà restringit. L'edifici del Casino reconvertit en "Centro Cultural", un despropòsit fruit de la megalomania constructora tardofranquista, hi projectarà, si no hi ha res que hi posi remei, encara durant molts anys l'ombra descomunal. Així doncs, tot i l'harmonia arquitectònica de què parlava abans i el nou empedrat, el poble haurà de viure amb aquest pegat ben al mig, com si fos un pecat per purgar, un recordatori de l'infausta època dictatorial.
 
Ja hi ha més moviment. Guard la càmera i m'atur a les dependències municipals. No a l'edifici noble, sinó a les oficines, al vell bloc de la cooperativa, al Carrer de Sant Rita, ara propietat de l'Ajuntament, on m'acomiad d'un bon amic. Fins d'aquí uns quants mesos.
 
Dalt ses Penyes (Alaior)
 
 
Les fotos són meves
 

 

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS