Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Biblioteques, veritat, bellesa i llibertat

eliteratura | 07 Maig, 2008 14:00

Potser en ser mort, des del cel o de l'infern, hauré de patir la visió del desmembrament de la meva biblioteca. Esper que no sigui així: que qualcú en pugui seguir gaudint durant anys. Més envant, molt probablement, les col·leccions de llibres cauran en l'oblit, i s'imposarà algun dels nous formats. Els famosos eBooks. En un simple aparell hi cabran -hi caben- centenars d'obres. Ja n'hi ha molts al mercat, però encara no s'hi han fet un lloc. Sé de casos de gent que té un eBook, però que els llibres més estimats també el volen en el format de sempre: el llibre. Encara ara, el llibre és una garantia. Fàcil de transportar, mínim manteniment, no s'espatlla ni avaria, relativament barat, no es desfasa...
 

 

Tanmateix, hi ha qui s'avança al temps i no té cap mirament a l'hora de desfer-se d'una col·lecció. Les biblioteques escolars, per exemple. He constatat, als encants, que hi ha molts llibres provinents d'escoles i instituts: registrats, segellats, catalogats, amb la signatura corresponent. Immaculats, i venuts a molt bon preu. L'altra dia, sense anar més lluny, parlava de Vols des d'Orly, un bon poemari de Damià Huguet: 1 euro. Fa uns quants mesos, així mateix, vaig adquirir El dolor de cada dia , del manacorí Jaume Vidal Alcover, de qui en coneixia l'autoria d'un poema intitulat Elegia a Salvatore Giuliano  gràcies al web de  Magisteri Teatre - Mag Poesia. Però res no pot suplir aquella alegria de trobar-te, sense saber ben bé com, el llibre entre les mans. Va ser en certa manera com certificar l'existència del -com reconeix el propi Jaume Vidal- conflictiu poema dedicat al famós i atractiu bandoler el qual és identificat per John Dickie, autor de Cosa Nostra com un membre de la màfia siciliana i assassí despietat.

ELEGIA A SALVATORE GIULIANO

Aquí, a Castella,
entre pins hivernals,
a un quart d'hora en autobús d'un aqüeducte romà,
entre gent que estiueja
i diu "high life" de tant en tant,
"high life", "pinacle", o "gente conocida",
m'ha arribat la notícia que ja t'havien mort.

La notícia, il.lustrada: tu dret, com una torre,
bell, com un arc llatí,
exactament altiu, com la cúpula de Brunelleschi,
frondós, com els teus pins italians
i tal volta, qui sap!, spirto gentil i digne de Petrarca.

La notícia venia
entre tantes notícies:
de Rio de Janeiro, on juguen a futbol
-Amèrica i Europa. Pobra Europa!-,
de París -la portada parlava de París-,
de Massachussets, perquè tenen cases transportables
-aquests americans, infants de pa-amb-fonteta!-
i jo què sé d'on més; parlaven d'art,
anuncis del darrer anissat o d'un insecticida,
parlaven, ai!, parlaven de la guerra
latent,
com a punt d'aglapir,
en costum de sorpresa.

I tu allà,
a la plana verdosa, encara dret,
i ja tombat, caigut a terra
definitivament,
davant els ulls en sèrie dels carabinierei,
que et trobaren a un lloc de nom en do,
Castelvetrano,
tu, ela d'aquest nom, alt i central,
definitivament
mort.
Mes no per mi que t'esperava
al conjur dels darrers tirs
per obrir-te la porta de la història bella
que escriuen homes vius, per a sempre vivents,
a les places de poble i als cartells lluminosos.

Ara et cant, Salvator Giuliano,
ara et plor, ara t'alç!

Aquí, Castella humida de fonts afrancesades,
amb les meves sandàlies més gregues,
amb un sweater teixit per a donzells de Toscana,
Salvatore Giuliano,
jo et cant,
jo et cant i et plor, escapollant de lliris
el meu jardí tancat, criant roses i roses
altes com a ciprers, a la caça de daines trencadisses,
jo et cant, ara que ets mort,
jo, que no sé qui ets,
et cant perquè així em plau i perquè em cal cantar-te.

Vola rossinyolment,
vola per la nit llarga,
assagetat de dones ploradores,
enrevoltat de burgesos afaitats i de cotxes de nins,
vola, tu que ara jeus
a l'ombra de les façanes emblanquinades,
als carrers asfaltats on es queixa la gent de la calor,
ara que jeus, que sures
a les piscines de moda,
a les platges elegants,
a les ones rissades que empenyen un Posidó de goma,
vola, fill meu, i tem,
tu, valent,
tem la dona que vol anar al cine a la tarda,
l'home que està assegut a una butaca del club,
l'al.lota que diu "rouge" o "Tyrone Power",
indiferentment,
tem aquests que s'inventen la vida de confetti
o que tenen la vida perquè altres els hi inventin
i, així, ja se'ls hi doni, feta, cruixint,
com a acabada de treure del forn.

Tem-los, aquests, Giuliano,
Salvatore Giuliano,
bandejat de Sicília,
olímpic, despenjat d'una mitologia,
tem aquest homes grisos
que són la vida ara,
que fan la vida, que
creen els fills il.lustres de la Ciutat,
que parlen de Corea i del Pla Marshall
i s'aixequen per veure les cames de qualsevol corista.
Tem-los, que aquests et guanyen,
que aquests no et deixarien
ni morir.
Tem-los, a aquests que aquests fan els diaris
i aquests les veritables emboscades,
que aquests si de pura peresa no et caçaren,
si ara els dius que mai més prendran el seu cafè,
s'aixecaran per tu,
darrera tu, i no hi haurà ja qui et cobegi:
viu o mort,
et mataran, Giuliano, per a l'eternitat.

Tem-los i fuig, que cal,
fuig, vola, nit i nit, temps i temps, vola, vola,
alosa de la nit,
bell com les carreteres,
fuig, que si jo no som
un d'aquests de qui et parl,
no sé per què no ho som,
però fill i nét d'ells i germà i fins amic,
que tenc sang d'ells, que tem
esser d'ells quan et digui,
ara que ets mort,
Giuliano,
Salvatore Giuliano,
que Déu etern et guard!




El motiu pel qual Jaume Vidal va escriure aquesta elegia va ser segurament l'aura heroica que es va crear al voltantSalvatore Jiuliano d'aquest bandit (vegeu el vídeo). És molt probable que el poeta manacorí no conegués els fets de Portella della Ginestra, una matança terrible que, anys més tard, el director Francesco Rosi va reproduir al seu film sobre la vida de Giuliano. Conta John Dickie que en demanar Rosi als pagesos que tornassin al lloc dels fets i representassin exactament el que havien viscut, la multitud va ser presa del pànic i la cosa quasi va acabar en tragèdia. Vull destacar, també, el lloc de l'acció: Sicília. Ens movem, doncs, en paratges (mediterranis) pregonats darrerament en aquest mateix blog  i dels quals parlaré en més ocasions. Remarcar, a més, els contactes de Giuliano amb els americans en relació a una possible incorporació de l'illa als Estats Units.

Resta, finalment, el poema de Jaume Vidal ; un poema el qual, si en fem una lectura sense conèixer la veritable història de Giuliano, propicia la nostra admiració pel bandoler, comparant-lo a un déu mitològic (sempre l'obsessió dels déus mediterranis!). Tanmateix, en conèixer el context, la nostra percepció canvia. I si bé la bellesa roman intacta, cal precisar que no s'ajusta a la veritat. No tenim, doncs, més remei que llegir, llegir i llegir. Llegir per apropar-nos als déus mitjançant la bellesa, però sobretot per acostar-nos a la veritat. D'aquí la necessitat d'una biblioteca àmplia, variada i el més completa possible. Direm, parafrasejant Joan Margarit, que la llibertat és una biblioteca.
 
 

Comentaris

  1.  
    Re: Biblioteques, veritat, bellesa i llibertat

    Això del paradís a casa sí que m'ha agradat molt. El tema de la lectura i els fills, jo sí que en tenc, és molt interessant, de vegades també n'he parlat. Una abraçada

    Llorenç | 09/05/2008, 14:31
  2.  
    Re: Biblioteques, veritat, bellesa i llibertat

    Aquí el tema de les biblioteques no està gaire bé, pel meu gust, tot i que comencen a posar-se les piles.
    Els llibres són el meu bé més preuat i el dia de demà espero que passin als meus fills desitjant (si els tinc) que sentin al manco la meitat de la passió que sento jo pels llibres. Sinó els donaré :D
    Qui era que va dir que tenir una gran biblioteca era com tenir el paradís a casa? Això és el que em passa a mi ;)
    Una abraçada i gràcies per la resposta!

    caterina | 09/05/2008, 07:24
  3.  
    Re: Biblioteques, veritat, bellesa i llibertat

    Caterina, aquest tema de l'expurgació de les biblioteques és una mica delicat. No hi ha cultura de l'expurgació. La majoria de gent s'estima més que els llibres es morin d'oi i plens de pols a qualsevol racó de la casa que dur-los a reciclar, que és el que han de menester la majoria. De vegades, es fan donacions a les biblioteques, però rarament hi ha res que valgui la pena.
    Quant a les biblioteques públiques, els costa molt desprendre's de res. I és normal: si els llibres encara tenen validesa, no tindria cap sentit donar-los de baixa; i si ja no tenen interès o estan molt malmenats, el millor és reciclar-los.
    De fet, jo parlava de biblioteques escolars. Aquí la cosa és diferent. Hi ha llibres, per exemple, més propis de secundària o fins i tot de vegades de biblioteques universitàries que, déu sap com, van a parar a biblioteques de centres escolars. Llavors, moltes vegades per manca d'espai o ves a saber, aquestes col·lecions acaben als encants, a fires, etc. Aquests sí que solen estar en bon estat. I si en topes, pots trobar-hi coses interessants.

    Josep Manel, el teu cas és excepcional, quina sort. Entenc que no vulguis revelar-ho. Això és com els bons cercadors d'esclatasangs, que mai no expliquen els "rotlos" on els troben, i només es passen a pares a fills. Ai, quin una de més bona, comparar, ara jo, els llibres amb els bolets.
    Una abraçada a tots dos.

    Llorenç Carreres | 08/05/2008, 14:33
  4.  
    Re: Biblioteques, veritat, bellesa i llibertat

    Llorenç, saps si hi ha alguna biblioteca a Mallorca que faci això que diu en Josep Manel? Llevat d'alguna fira i alguna llibreria que ben els llibres de segona mà a bon preu, no conec cap biblioteca que ho faci i la veritat estaria bé!

    caterina | 08/05/2008, 09:31
  5.  
    Re: Biblioteques, veritat, bellesa i llibertat

    Jo sé d’un lloc (que evidentment no diré, perquè el que sap un niu i el diu, es queda sense ell) on la bibliotecària posa a l’abast de tothom llibres que descataloga (no tinc molt clar el criteri que fa servir) i ven al preu de dos euros. Pots trobar autèntiques joies. Malgrat el lluny que em queda, sempre torne amb el cotxe ple fins la bandera. Alguns semblen nous de trinca, altres polsosos i envellits per l’ús. Tant em fa. Són llibres, irrenunciables.

    josepmanel | 07/05/2008, 20:23
Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS