Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Guerra civil i literatura: “Pa negre” i “El llibre de les mosques”, d’Emili Teixidor (I)

eliteratura | 09 Setembre, 2005 09:36

Hi va haver un temps, quan era jovenet, tal volta adolescent, que tenia una atracció que ara no sabria explicar per les pel·lícules sobre la II República, la guerra civil i la postguerra. Sempre eren, evidentment, pel·lícules espanyoles, amb aquella mena de cafès –tipus La colmena – amb un aire tristoi i ranci. Fins que me’n vaig embafar, de tanta misèria i milicians, de capellans amb sotana, d’escoles nacionalcatòliques, de sexe reprimit...

Era l’època de la dita transició, del cop d’estat de Tejero, quan el PSOE de Felipe Gonzàlez va arribar al poder. Quan encara la política, si més no en comparació amb la dictadura que deixàvem enrere, pareixia una cosa més neta. En una paraula, més idealitzada. Després va arribar lels escàndols, la corrupció, el desencís. I el descobriment, important descobriment personal, que la repressió franquista va arribar molt més enllà del que les pel·lícules i els llibres de text explicaven: la creuada contra els separatistas, l’intent de genocidi dels Països Catalans, la manipulació de la història.

La transició, pacte de silenci per blindar el passat, per definició, implicava una amnèsia de 40 anys. Molta gent, els perdedors, tenien la por al cos. El mutisme, aquí a Mallorca, era general. Tanmateix, poc a poc, mitjans de comunicació, historiadors i literats, han posat de nou damunt la taula temes incòmodes com ara els despareguts, les fosses comuns, el famós Arxiu de Salamanca, etc. Es tracta, en definitiva, de recuperar la memòria històrica.

Tot això me ve al cap arran de la lectura de dues novel·les d’Emili Teixidor: Pa negre i El llibre de les mosques. El primer transcorre a la postguerra més immediata, mentre que el segon fa un recorregut de pràcticament 40 anys, fins a l’esmentada transició. Ambdues ambientades a la Catalunya rural, tracten de la misèria física i espiritual que suposà la dictadura franquista.

Com resumeix molt bé Oriol Izquierdo, Pa negre se situa en l'escabrosa postguerra, en un ambient de boira i en clau de drama fabril i rural, un drama on s'entrecreua la memòria personal i les històries, de vegades les llegendes, aplegades d'aquí d'allà. Construeix un territori mític, ubicat a la comarca d'Osona, que no és només un espai físic. És l'espai moral del nen que endevina el món adult, l'espai moral de l'adolescent, l'espai de la iniciació a la vida, als seus secrets, els seus misteris, el seu do i el dolor.

Sí, el final és especialment dolorós. Amb l’infant, Andreu, conscient de la seva pròpia monstruositat. Una monstruositat híbrida “capaç de reunir en un sol cos, en una sola vida, dues naturaleses diferents, dues experiències contràries. Un monstre que jo mateix no sabia que m’habités. Un monstre”. Així doncs, n’Andreu, per sobreviure, és impregnat –de manera quasi inconscient, mitjançant les converses dels adults– pel pitjor de cada bàndol. Tanmateix, és ell qui fa la tria, empès per tots costats.

  D’aquesta novel·la, en destaca especialment el llenguatge, vivíssim, molts cops embolcallat de misteri, del misteri dels adults, que diuen i no diuen, que mig amaguen la realitat als infants –la por, la repressió franquista, els assassinats, l’amor, el sexe, la religió, la fam–, però que el protagonista reconstrueix a partir de fragments d’uns i altres (la mare, la padrina, el mestre) fins a edificar la seva pròpia versió des de la qual farà la tria final, l’abandó dels qui fins aleshores havien estat els seus.

Entenc Pa negre com una novel·la d’iniciació, lúgubre aprenentatge d’Andreu, a qui l’experiència ensenya a desconfiar fins a convertir-se en el monstre que ell mateix admet ser, allunyat de l’escalfor humà per mor, sobretot, del desencís que li produeix l’amor de sa mare per son pare i que li encomana “un rebuig per qualsevol sentiment i fins i tot una por de tot compromís sentimental: a més estimació, més perills de tota mena. No t’acostis i no et cremaràs. L’amor crema. L’amor consumeix. L’amor mata” (cap. 14).

Andreu està buit, és incapaç d’estimar, i està comdemnat a viure amb aquest drama, la negació del sentiment amorós, tret brutal que el lliga a Eulàlia –personatge principal de El llibre de les mosques–, la qual pateix de frigidesa; és a dir, la negació de la sexualitat. Però d’això ja en parlaré en un altre post.

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS