Hi ha qui manté que El somni d'una nit d'estiu és una obra obscena. Es refereixen, sobretot, a la relació amorosa entre Titània, la reina de les fades, i Cabdell (Bottom), un artesà transformat en ase per Puck, el juganer esperit nocturn. Tanmateix, l'enamorament de Titània és obra del seu marit Oberon, per una disputa de caire domèstic i intranscendent (ambdós volen per patge un ninet d'origen indi). La relació entre Titània i Cabdell ve determinada pel tarannà del segon. I Cabdell és un bon home, no gaire intel·ligent; molt entusiasta, això sí. I còmic. Llavors, com sosté Harold Bloom, la grotesca transformació de Cabdell en un ruc és purament externa: internament continua sent un ésser encantador, que queda meravellat amb les fades. No hi ha elements sexuals en Cabdell, sinó més aviat familiaritat i bona fe. Cabdell és, en definitiva, confiat, innocent. Possiblement aquesta és la qualitat que el defineix millor: innocència. En una interpretació obscura i recercada, podríem pensar que Titània1 n'abusa mentre dorm. Però, al meu entendre, no hi ha res al text que ens ho faci suposar. Es tractaria, en tot cas, d'una violació entre bastidors que no té perquè haver existit, quan Shakespeare en altres obres ha estat molt explícit en aquest sentit.
A la fi del IV acte, Cabdell es desperta i recupera la normalitat. Se'n fa creus, del que li ha succeït o somiat. En vol fer una cançó per donar-ho a conèixer. És la innocència en persona. Si hi hagués hagut res il·licit entre ell i Titània, Cabdell no estaria disposat a contar-ho.
Arribats a aquest punt, és pertinent que ens demanen per què Oberon provoca l'enamorament de Titània per Cabdell. La resposta és: per ridiculitzar-la. La relació entre Titània i Cabdell defineix l'amor ridícul. Certament l'amor és el tema principal d'aquesta comèdia. Shakespeare hi retrata quatre tipus diferents de relacions amoroses. Ens trobam, en primer lloc, la relació consolidada i madura entre dos personatges mítics com Teseu, duc d'Atenes, i Hipòlita, reina de les amazones. En un segon nivell hi trobam quatre enamorats: Helena i Demetri, Hèrmia i Lisandre. Es tracta d'un amor adolescent, canviant, poc consistent (com l'amor de Romeo per Rosalinda abans de conèixer Julieta). Les parelles són intercanviables. El final -la comèdia és la comèdia- és feliç.
Ens endinsam, en tercer lloc, al regne de la nit: Oberon i Titània, rei i reina de les fades. Més que una relació és un desencontre. Oberon i Titània personifiquen un amor caduc, crepuscular, fallit. No obstant això, hem de tenir en compte la naturalesa dels personatges. Ambdós, i també Puck, pertanyen al món de la fantasia. Aquesta relació, doncs, no es regeix per les mateixes normes que les altres parelles. Més aviat té connotacions surrealistes: són les regles de la nit, del somni. Per això l'acció transcorre al bosc, símbol del subconscient i de la natura. Oberon i Titània són especials, diferents; això provoca que ens costi entendre bona part del seu comportament: com pot ser que qualcú inciti la seva esposa a enamorar-se d'un ésser monstruós, meitat home, meitat ruc, per molt desavinguts que vagin? Tanmateix, l'acció queda sense transcendència, ja que, un cop aconseguit l'objectiu, tot tornar a ser com abans, ni més ni manco. Tal volta, doncs, podem entendre-ho així: com la necessitat de desdramatitzar les relacions amoroses i portar-les a un terreny més natural, lliure de convencions socials.
Hi ha, finalment, l'amor entre Píram i Tisbe, teatre dins el teatre. Shakespeare, en aquest cas, es decanta per la paròdia. Es tracta, com molt bé indica Salvador Oliva al pròleg de la seva traducció, d'una paròdia de segon grau, ja que els artesans atenencs que en fan la representació hi posen tota la voluntat, encara que el resultat sigui molt magre.
Notes:
1. Diu Titània (acte IV, escena I):
Dorm, amor meu, i jo t'abraçaré.
Follets, marxeu, pels quatre vents.
Així el dolç xuclamel s'abraça al lligabosc,
ben gentilment, l'heura femenina
a l'escorça de l'om s'entortolliga.
Com t'estimo! Que boja estic per tu!