Quan és esclau de la tristesa, un rei, l'ha d'obeir
Acte III, escena II
Ricard II va ser un mal governant. Avui dia en diríem "corrupte". Ricard, doncs, era un rei corrupte que va ser deposat per un noble ambiciós i resolutiu, Bolingbroke, que de manera injusta el propi rei havia ordenat exiliar.
Ricard II era un rei tallat a l'antiga: rei ungit, beneït per Déu i, en conseqüència, presumptament indeposable. Aquest monarca de mentalitat medieval es creu veritablement il·luminat i protegit per la gràcia divina.
Ni tota l'aigua del mar oratjós
pot treure el bàlsam d'un monarca ungit;
l'alè dels homes no pot deposar
el lloctinent elegit pel Senyor.
Als homes reclutats per Bolingbroke
per alçar contra la Corona el seu acer,
Déu, protector de Ricard, hi oposa els àngels.
Si els àngels lluiten, els homes cauran
perquè és el cel que ens salvaguarda els drets.
Però davant l'embranzida de l'usurpador Bolingbroke, futur Enric IV, en lloc de reaccionar i fer-se fort, es plany d'ell mateix. Dolor i llàgrimes. Paraules. Encara que no pot encobeir la deposició, tot d'una renuncia a presentar batalla i cerca refugi en la paraula:
I, per l'amor de Déu, seguem a terra
i expliquem contes tristos sobre la mort dels reis:
els uns, destituïts; d'altres morts a la guerra,
o obsedits pels espectres que ells van destituir
El rei ha pres consciència de la situació. Sap quin futur li espera: el mateix que els reis morts i destituïts. Doncs en lloc d'enfrontar-se a aquest possible destí, Ricard s'hi recrea i es dedica a explicar la seva història com si ja fos part del passat. Sent llàstima d'ell mateix, i el seu llenguatge es tenyeix de poesia i malenconia. Aquí rau l'interès de l'obra: no en l'acció, quasi sempre interrompuda, sinó en el to poètic del rei (Podríem establir paral·lelismes entre Ricard II i Hamlet. Hamlet ajorna la venjança. A la fi actua, tard i malament. Potser valia mes no fer res. Tanmateix, vet aquí la paradoxa, Ricard no fa res i cava la pròpia tomba. Ricard, però, ja havia actuat abans: era un mal governant, un corrupte víctima de l'adulació).
Tot i la poesia, el problema de Ricard II és que no aconsegueix entendrir-nos. Ens emociona estèticament però no ens sedueix, cosa que sí aconseguia Ricard III, un cràpula igual o pitjor que aquest però que connectava amb el públic.
Ricard II s'escolta ell mateix, es reclou en la poesia però és una mena d'autista. És un personatge condemnat al fracàs: un cop s'adona de la fal·làcia de la unció divina, no té capacitat de resposta. Com un xaiet atemorit, posa el cap al tallador, ja que la poesia, ni llavors ni ara, no ha estat mai, una defensa eficient.
Imaginem Ricard com un polític destituït per corrupció. Els aduladors l'abandonen, però Ricard, en lloc de contractar un bon advocat, prepara una defensa basada en l'autocontemplació i la pròpia indulgència. Tal volta espera que el deixin tranquil, que li perdonin les febleses. Han d'entendre que, per a un rei ungit, perdre el poder ja és un càstig prou gran, ja que és Déu qui li passa comptes! L'estratègia és pèssima perquè, a més de la corona, l'usurpador Bolingbroke necessita legitimitat: Ricard ha d'expiar les culpes públicament. A hores d'ara el patiment del rei és molt gran:
¿L'ombra del meu dolor? Ah, destriem-la.
És veritat; tinc el dolor posat a dintre
i les formes externes del lament
són meres ombres del dolor invisible
que fermenta en silenci dintre el meu turment.
Ricard pateix un procés d'anihilació que culmina amb la mort. S'hi sotmet amb resignació i amb una dosi de masoquisme, d'exhibicionisme poètico-mortuori.
¿Què pot fer ara el Rei? ¿S'ha de sotmetre?
Doncs ho farà. L'hi cal ser deposat?
Doncs s'hi resignarà . I si ha de perdre
el nom de Rei que el perdi en nom de Déu!
Canviaré les joies que tinc per un rosari,
el meu luxós palau per una ermita,
els meus abillaments pels parracs d'un captaire,
els veires cisellats per un plat de terrissa,
el ceptre pel bastó d'un pelegrí,
els súbdits per estàtues de sants
i el meu immens reialme per una pobra tomba,
una tomba petita, petita i penombrosa.
O més val que m'enterrin sota el camí ral,
o qualsevol camí, on els peus dels meus súbdits
trepitgin constantment el cap del Rei,
car, si ara que sóc viu, em trepitgen el cor,
bé poden trepitjar el meu cap quan sigui mort.
Ricard es deleix amb la mort, l'excita verbalment. Es capaç de veure's més enllà de la mort, enterrat enmig de qualsevol camí perquè fins i tot de mort continuïn trepitjant-lo.
El rei deposat té dots de poeta i fins i tot d'actor i de filòsof. Tancat a la presó, espera la mort. Es resigna i passa el temps amb fantasies nihilistes:
Així jo jugo a ser molts personatges
dels quals cap no és feliç. A voltes sóc un rei
i les traïcions em fan voler ser pobre,
i ho esdevinc. Després, tanta misèria
em convenç que era molt millor ser rei
i ho torno a ser. Poc a poc m'imagino
que he estat destituït per Bolingbroke
i em converteixo en res. Però, sigui qui sigui,
ni a mi ni a un home que no sigui més que un home,
res no ens complau fins que arriba la calma
de no ser res.
El majestàtic despullament ha finalitzat. De rei a no res, que és la calma i potser, no ho sabem -ni tan sols Hamlet ho sap- la pau. Ricard II va perdre la corona però va guanyar la poesia; així, sense deixar de pensar ni un moment en ell mateix.
La poesia no ens redimeix, encara que la bellesa sempre és un consol.
La poesia fa que no es perdi la sensibilitat del pensar i del saber-se.
(T'he descobert com sol passar en aquest món paral·lel: per l'atzar del navegar. És un bon lloc per a passar i restar llegint)