Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

El rei de la selva. La literatura segons Gabriel Galmés

eliteratura | 27 Gener, 2010 15:00

Hi ha gent que té el do de poder dir-ho gairebé tot amb un somriure als llavis. La màxima expressió d'aquesta capacitat és la ironia, més punyent encara que la simple rialla. Qui somriu, si hi ha un mínim d'empatia amb l'interlocutor, té el cel guanyat, barra lliure, camp infinit per recórrer cap a la glòria. Somriure ens diferencia dels animals, ens fa humans.
Deia l'escriptor Gabriel Galmés, i ho repetia fins a tres vegades en una entrevista, que la literatura serveix per passar-s'ho bé; és el rei de la selvaa dir, per riure. I és ben cert que ho creia: basta que llegim El rei de la selva per comprovar-ho. Tanmateix la qüestió no és tan simple com pareix. On rau la comicitat? Són les situacions o els personatges que són còmics? O és el tractament que en fa l'escriptor, que els confereix un plus de comicitat? En altres paraules, és la manera de dir-ho que fa rialles?
Nabokov, gran crític literari i escriptor excel·lent, dotadíssim per a la ironia, va ser incapaç de trobar l'humor en el Quixot. On molts somriuen, Nabokov sentia llàstima. Llavors no riem del què sinó del com. Només així podem explicar que llegim El rei de la selva amb un somriure, induït, als llavis. I està bé que a la contraportada s'afirmi -amb una certa ironia-  que El rei de la selva "és una novel·la d'amor". Un amor trist, per ridícul, tot i que riem amb els personatges llastimosos creats per Galmés: la  (falsament) glamurosa pintora Catalina Bibiloni; el mediocre conseller de Cultura Josep Fornaris, representant de la classe política; el gras Amadeu Valls, aspirant a intel·lectual incomprès; els lúbrics adolescents Tomeu Bosh i Carmen Soto...
Aquesta conjunció paradoxal de tristesa i rialles em recorda sensacions extremes i hilarants pròpies de vetllatoris, a altes hores de la matinada, i també em porta a la ment algunes pel·lícules de Chaplin, quan la rialla o el somrís van acompanyats de llàgrimes sinceres, de tristesa i compassió. Perquè al cap i a la fi, els Fornaris i les Bibilonis -n'hi havia als anys 90 i continua havent-n'hi a la segona dècada dels 2000- són dignes de llàstima i commiseració, encara que ningú no pot negar que la ridiculesa del seu comportament ens provoqui rialles a dojo.
Però podem riure'ns de Rodrigo de Santos, posem per cas? En altres paraules, és lícit fotre's de la desgràcia aliena quan la vergonya és tan gran? Segur que de Santos té molts enemics, més que merescuts, i a hores d'ara no val la pena afegir més llenya al foc. No som psicòpates, no cal que furguem en cap ferida per somriure. Però no hem d'oblidar que el poder tradicionalment ha estat ridiculitzat pel poble i criticat pels artistes. Perquè a diferencia dels humils, els poderosos gaudeixen de prebendes i avantatges i, a més, sempre tenen tenen qui els defensi. No és casual, per exemple, que el jutge que va ordenar el tancament d'Egunkaria fos el mateix que segrestàs l'edició d'El Jueves que caricaturitzava els prínceps espanyols.
En definitiva, riem dels poderosos i riem també de la vida en general. Fem i llegim literatura, doncs, per passar-ho bé. Però Galmés guardava una carta amagada. No tot eren flors i violes. Hi havia també una altra dimensió literària, menys frívola que els personatges i les situacions d'El rei de la selva. Així, per al protagonista d'una novel·la anterior, La vida perdurable, la literatura vindria a ser l'acte posterior a la simple i reiterada contemplació física davant l'espill, la passa següent i atrevida amb la qual, com Alícia a través del mirall, ens enfrontam al desconegut: "La literatura és el producte de generacions en què els homes s'hagueren de decidir a veure's en un mirall per donar la passa definitiva cap al que es desconeix. És a dir, a cercar suport en el que es té per impulsar-se cap al que es cerca o, en la majoria dels casos, cap al que és inevitable d'acceptar".
Literatura, doncs, com a mirall de l'ànima, una vella metàfora tanmateix vigent i objectiu quasi únic de la dèria escriptora: porta al desconegut, porta quixotesca a l'aventura, a les pors latents, atàviques, i a la inconsciència; porta a la recerca de la humanitat, sovint mesquina, ridícula, cruel, surrealista.
Sense perdre mai la vis còmica.

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS