Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Guerra i pau: l'arrogància dels "anatolis"

eliteratura | 22 Juny, 2010 14:00

Lev Tolstoi va ser un escriptor genial. Fa devers cent quaranta anys que va escriure Guerra i pau, una de les millors novel·les de la literatura universal. A l’igual que Tirant lo Blanc, Guerra i pau és una novel·la total: novel·la històrica, militar, política, de costums, amorosa, psicològica...
Parlar de Guerra i pau, doncs, no és gens senzill, perquè sempre et deixes qualque cosa al tinter. És gairebé inabastable. Tanmateix Tolstoi té la virtut de captar l’essència:
 
"Anatoli en la conversa no era ni brillant, ni agut, ni eloqüent; però a falta de tot això tenia una qualitat mundana preciosa: aplom i una seguretat impertorbables. Si un home tímid en una presentació no troba paraules i demostra que comprèn la inoportunitat del seu silenci i deixa veure que s’esforça a trobar alguna cosa per dir, fa un mal paper. Però Anatoli callava i balancejava la cama tot observant alegrement el pentinat de la princesa. Era evident que encara podia callar una estona i conservar l’aplom. «Si resulta anguniós per a algú, parleu, però jo per ara no vull parlar », semblava que digués amb els ulls. Altrament, en el tracte amb les dones, Anatoli tenia allò que els excita més la curiositat, la por i fins l’amor: la consciència desdenyosa de la seva superioritat. Semblava que digués: «Ja us conec, ja us conec, i quin interès voleu que tingui a parlar amb vós? Ja ho crec que us agradaria!». Potser no era això el que pensava en presencia de les dones (i fins era molt probable que no ho pensés, perquè en general pensava molt poc, però el seu posat, les seves maneres semblava que ho volguessin dir. La princesa ho comprengué i com si volgués demostrar-li que no havia tingut la intenció d’ocupar-lo, s’adreça al vell príncep. La conversa es generalitzà i es féu animada gràcies a la veu de la petita princesa, al seu llavi reduït cobert de borrissol que posava al descobert les seves dents blanques. S’encarà amb el príncep Basili amb aquell to de plasenteria que sovint usen les persones xerraires i alegres, que consisteix a suposar que entre ell i algú altre existeixen  bromes començades molt temps ha, bromes divertides que no tothom coneix, i records riallers, quan en realitat no hi ha res de tot allò; era el cas de la petita princesa i el príncep Basili.
El príncep Basili es prestava de bon grat a sostenir aquest to. La petita princesa introduïa en la conversa aventures divertides que no s’havien esdevingut mai, i Anatoli, al qual amb prou feines coneixia, compartia igual que la senyoreta Bourienne aquest records comuns; fins la princesa Maria se sentia enduta per aquells records joiosos".
 
M’encanten la subtilesa i la ironia de Tolstoi. Les maneja ambdues amb una facilitat impressionant. Així, l’autor rus vivifica els personatges, ens els acosta com si en realitat els coneguéssim de primera mà. Perquè tothom ha patit alguna experiència amb un Anatoli Kuraguin al llarg de la seva vida! I si no, molta sort ha duit.
El cas és que Tolstoi en dóna en cullereta a la majoria. En sap tant, que hi pot jugar a pler, amb els personatges. En el fragment transcrit, s’hi recrea en una mena de doble déjà vu que afecta d’una banda els personatges i de l’altra el propi lector. Val a dir que l’hem vista molt al cinema, aquesta mena de complicitats, però supòs que al segle XIX no era freqüent. I tot i que ja no ens venen de nou, encara somriem per les bromes sobreenteses, per les plasenteries, que gasten aquests nobles desenfeinats, parasitaris però encantadors, que poblen l’univers de Tolstoi.
Anatolin, en efecte, és una peça de museu. Més que un home, segons com, pareix un animaló amb una certa autoconsciència que en l’últim estadi evolutiu, abans de desaparèixer, actua només per instint. Tres-centes pàgines més envant, Tolstoi li torna a dedicar dos paràgrafs d’immensa glòria descriptiva:
 
"Anatoli estava sempre content de la seva situació, d’ell mateix i dels altres. Instintivament, estava convençut que no podia viure altrament de com vivia i de no haver fet res de mal en la seva vida. No pensava i era incapaç de reflexionar els efectes que els seus actes poguessin causar als altres o les conseqüències que poguessin venir-ne. Estava convençut que, així com l’ànec està conformat per viure a l’aigua, Déu l’havia creat a ell de manera que li calien trenta mil rubles l’any i una situació preponderant en la societat. N’estava talment convençut que en mirar-lo els altres n’estaven igualment convençuts i no li negaven ni el lloc preponderant ni els diners que manllevava al primer que s’esqueia, sense cap intenció de tornar-los mai.
No era jugador: és  a dir, no desitjava guanyar; no era vanitós, no es preocupava pel que deien d’ell, i no tenia cap mena d’ambició; moltes vegades havia disgustat el seu pare en perjudicar-se la carrera rient-se de tothom. No era avar ni negava un favor a qualsevol. L’única cosa que li agradava eren les dones. I com que, segons la seva manera de pensar, aquest gust no desdeia de la noblesa, com que era incapaç de reflexionar les conseqüències que la satisfacció dels seus gustos pogués tenir per als altres, es considerava un home irreprotxable, detestava francament els falsos i els dolents, i duia el cap ben alt, amb la consciència tranquil·la".
 
Hi ha un magnetisme brutal en Anatoli Kuraguin. Aquest personatge que, literalment, no pensa però que actua amb una convicció i una seguretat a prova de bomba. És simptomàtic, molt, que Tolstoi no usi la paraula “arrogància”. Nosaltres, a risc de caure en el prejudici, sí que el titllaríem d’arrogant. Però a les dones de l’època -pobra Natatxa Rostova!- els atreia justament la seguretat que destil·lava Kuraguin. Més enllà hi havia un precipici que tal volta també intuïen però que tanmateix preferien ignorar, fer veure que no hi era. Perquè el delit del present jovenívol guanyava inexorablement la partida al seny. I això, avui dia, no ha canviat gens ni mica: el món és ple d’”anatolis” que, per dret propi, trepitgen més fort que ningú.
Visca la clarividència tolstoniana.
 
ball rus
 

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS