Un fet curiós dels mites grecs és la quantitat de variants que presenten, de manera que fets importants de la narració poden canviar de manera significativa. Hi ha una versió terrorífica (bé, de fet tot el mite ho és) de la història de Medusa en la qual aquest personatge exerceix de sacerdotessa al temple d'Atena, deessa de la saviesa entre d'altres atributs, al famós Partenó d'Atenes.
És sabut que les sacerdotesses destinades al temple havien de ser verges. Així podien tenir cura, sense distraccions, de les necessitats d'Atena. Però la bella Medusa, gòrgona mortal, va tenir mala sort: Posidó, poderós déu de la mar se'n van enamorar. I com que no la va poder haver per les bones, ho va fer per les males. La va violar, pobra Medusa, a l'interior del temple, la qual cosa encara va afegir més ferro a la desgraciat incident patit per la jove.
Atena reclamava venjança. Però Posidó, vell enemic de la deessa verge, era un dels grans, germà de Zeus, i tot i que Atena també era una deessa important al panteó grec no va poder fer res contra el violador.
La culpa, però, no podia quedar sense expiar. Així que va ser Medusa qui en va pagar els plats trencats. La víctima, en aquesta versió del mite, esdevé culpable. Atena la va transformar en un monstre terrible, amb serps enlloc de cabells i ullals de senglar enlloc de dents. A més, feia tornar de pedra tothom que la mirava als ulls esfereidors. Va esdevenir, doncs, un prototipus de dona fatal, aïllada de tothom. I això que era innocent.
Fins que un heroi, Perseu, fill de Zeus i de la mortal Dànae, va aconseguir matar-la gràcies a l'ajuda dels déus i de la seva astúcia. Va decapitar Medusa -qui sap si en certa manera ella ho va agrair- i del coll tallat van aparèixer el cavall alat Pegàs i el gegant Crisàor, fills de la relació il·lícita amb Posidó. Finalment Perseu va lliurar el cap de Medusa a la deessa Atena qui, a la fi victoriosa, el va incorporar al seu escut, esdevingut arma letal.
És evident que hi ha un rerefons misogin al mite, fruit de l'època. També hi ha bellesa i crueltat. Alguns mites grecs em recorden les rondalles mallorquines. El propi Perseu, sense les sandàlies alades i altres elements màgics, no hauria mort Medusa i, en conseqüència, no hauria salvat sa mare. Però aquesta és una altra història. Quants herois dels contes populars no gaudeixen d'elements màgics per aconseguir l'èxit? Tanmateix hi ha una diferència entre les rondalles i els mites. Les contarelles populars sempre tenen un final feliç. S'hi imposa l'optimisme sense fissures, la confiança plena en la vida. En canvi el mites van més enllà i ens en recorden les penúries; que no sempre venç el millor; que a la fi, ens agradi o no, s'imposa la fatalitat i la injustícia. Llei de vida.
Molt bo!
Sí les contarelles populars s'imposen els finals feliços... però no et sabria dir quin és el moment que els finals ensucrats guanyen a la crueltat. Els mateixos germans Grimm tenien alguns finals o detalls d'un anti-disney que tiraven d'esquena.