eLiteratura

"Som allò que llegim i tenim el que dam". Ponç Pons

TDT en català a les Illes Balears, ja és ben hora

eliteratura | 12 Maig, 2008 16:00

Ahir a les nou del vespre vaig posar TV3 per veure el Telenotícies i me va sortir el Canal 33. Vaig pensar que m'havia equivocat, però no. Allò era el canal 1, on tenc sintonitzada TV3, la nostra però no tant. Ja hi som, fan futbol, vaig dir-me. I efectivament. A la Sexta emetien un partit entre el Saragossa i el Madrid. I a IB3 també, per això tapen el senyal de TV3, cosa que he entès mai: posats a fer, per què no amaguen la Sexta i el que calgui? A més, ara que la lliga ja està cuita, no hi veig l'interès per emetre'l un diumenge a vespre, a l'hora del Telenotícies, quan al migdia, també a l'hora de l'informatiu, va ser la Formula 1 que va passar davant. Clar que al Principat, si volen, poden sintonitzar el 3/24. Aquí, però, ens hem de fotre. La TDT no ens permet veure els canals del Principat, ni tampoc els de València. Hi ha un reguitzell de canals -això sí, tots en espanyol- però no els que emeten en català, llevat d'IB3. Casualitat? L'experiència ens diu que no.

Mantindran el suspens fins al final? Probablement. De veres que voldria anar errat, però quan manquin quatre dies per a la desconnexió analògica vindran les presses. Que si no és possible tècnicament, que si hi manca un no sé què, i d'altres argúcies i mentides, com sempre. Remenarem una mica la coa, quatre estirades per aquí, dues per allà, una manifestació i, si tot va bé, continuarem veient TV3. Però amb la resta de catalans en català, que al Principat seran vuit, hi haurà problemes.

Mentre, ens fotem. I la cosa no acaba als noticiaris. Hi ha els canals temàtics. Els nins i joves de les Illes, per exemple, no poden veure cap canal íntegrament destinat a ells, gratuït i en català. En espanyol sí, és clar. Què fan, doncs, si volen veure dibuixos animats o la sèrie preferida? Anar directament a Clan TVE, un canal que pagam entre tots -uns més que els altres - però que només emet en espanyol. I ara es despenja el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresseras, demanant al Govern d'Espanya que dediqui als Països Catalans un dels vuit canals previstos a l'emissió en català al Principat. Home, i què més? És pensa que es mamen el dit a Madrid? I això, per què no ho demanava el PSC quan hi havia en Montilla o en Clos al capdavant del Ministerio de Industria, que no van ser capaços ni de resoldre la qüestió de la recepció de TV3 al País Valencià?

Com deia el professor Gabriel Bibiloni, la batalla final es lliurarà a Internet, quan puguem veure el que vulguem sense (preteses) interferències tècniques de cap tipus. Tanmateix, fins que no arribi aquest feliç moment, les nostres autoritats polítiques -des de la Direcció General de Política Lingüística, sense anar més lluny- hi haurien de fer qualque cosa i no tornar a patir aquest trist espectacle de veure com, en una lluita fraticida, IB3 tapa TV3 mentre les televisions espanyoles campen a l'ample. Trist i provincià. Molt trist. Segur que a Madrid els fa molta gràcia.

Fosca nit

eliteratura | 11 Maig, 2008 16:00

El cel tupat grinyola desvalgut en témer-se que, com un llumí entre els núvols que l'ofeguen, el darrer filet de claror s'apaga. S'acosta la nit i tots tenim por, una por humida i humana, enmig de la marina, aperduats vora la mar dalt del penyal, sense gosar moure'ns, no fos que engolits per la fosca ens estavellàssim contra les penyes esculpides durant segles a cop d'ona incansable, tallants com trinxets acabats d'esmolar els quals, immutables, ens esquinçarien la carn, acabant així estormeïts i dessagnats al fons de la cala.

Tintín a Son Carrió: exposició d'objectes

eliteratura | 09 Maig, 2008 16:00

Si qualcú fa comptes anar a les festes de Son Carrió aquest cap de setmana, a més de passejar per la fira i gaudir de tota mena d'actes, cercau l'exposició "Objectes de tota una vida", dedicada al famós personatge de còmic Tintín que ha muntat Toni Clar damunt l'UBS (just devora del Centre Cultural de Ca N'Apol·lònia). Passareu gust de veure-hi tota casta de figures, quadres, postals, teatrets i més peix. Imprescindible, per a petits i grans.

Tintín a Amèrica

Vegeu més imatges de l'exposició

Que qualcú en faci una bona novel·la!

eliteratura | 08 Maig, 2008 16:00

Sovint som agressius, recelosos, malignes;
callam allò que veim, i ben muts de paraula

sacrificam, cruels, els béns que posseïm,
com si fossim hereus d'un déu que mai no arriba.

Damià Huguet¹

Vivim en un país surrealista on tothom -tothom que està acusat d'algun delicte- ha perdut la memòria, no sap dir que no o és addicte a alguna substància (i, per tant irresponsable dels seus actes). Bé, falta just un altre cas: els que encara no estan acusats de res però fan endemeses a a cor què vols. Els judicis s'acaramullen i l'únic partit opositor va a la deriva a l'espera del congrés redemptor. Un dels candidats, a més, es dedica al secessionisme lingüístic, com si aquest fos el gran gran problema que ens treu la son cada matí. Anuncia, fins i tot, un referèndum per decidir si la "llengua balea" és català o no. Ciència infusa. A continuació podria consultar-nos sobre si la terra és quadrada o si el sol l'envolta. Fa uns quants segles, precisament per això, cremaven gent. De moment, pareix -així ho denuncien els sindicats STEI-i i CCOO- que a Calvià ha començat la caça de bruixes, mitjançant advertiments orals per part dels assessors del batle Delgado, que de qualque manera deuen haver de justificar el sou, sobre la "inconveniència" de parlar en català en hores de feina.

A l'altre costat, el Govern Balear simplement es dedica a no fer res. I quan fa, s'equivoca. Així, mentre Antònia Font acaramulla premis, la representació de les Illes, i els doblerets, se l'emporten els altres, amb tots els respectes per El Canto del Loco. I no es tracta només de diners, sinó de referents i de context, tristament espanyols ambdós. El principal partit de govern, sense personalitat pròpia, viu del crèdit electoral de Zapatero, qui, com a fet al Principat, ens deixarà tastar les miques i escurar els plats quan la clientela principal s'hagi atipat. La resta de partits acoten cap i s'acomoden a la cadira i cotxe oficial, sense deixar d'escenificar adesiara quatre potadetes aquí quatre allà.

Però els problemes s'acaramullen. Els hospitals i els centres sanitaris estan estibats, les comunicacions són magres, manquen escoles, el fracàs escolar s'ha incrementat de manera exponencial, l'allau immigratori no es canalitza així com toca, la inflació puja puja puja, el preu de l'habitatge fa por, les hipoteques regiren l'estómac, pels carrers capitalicis només sents parlar espanyol, els penyals són plens d'adossats i grues, la feina és precària, l'atur repunta de bell nou, el clima s'ha destrempat sense remei, el barça ha fet colló, els bancs continuen amb beneficis astronòmics...

Llavors pens: això farà un tro, no pot ser mai que no rebenti, que continuem amb aquest conte virtual de la lletera, que la política s'hagi reduït a imatge i supervivència, que no engegui el televisor i surti en Ramon Pellicer tot anunciant la fi.

SI US PLAU, QUE QUALCÚ EN FACI UNA NOVEL·LA!

Afegitó de darrera hora: Sí, perquè com he llegit avui a Filant prim, tots som el que deim i com ho deim.

1. Fragment de Presagi, inclòs al poemari Vols des d'Orly.

Biblioteques, veritat, bellesa i llibertat

eliteratura | 07 Maig, 2008 16:00

Potser en ser mort, des del cel o de l'infern, hauré de patir la visió del desmembrament de la meva biblioteca. Esper que no sigui així: que qualcú en pugui seguir gaudint durant anys. Més envant, molt probablement, les col·leccions de llibres cauran en l'oblit, i s'imposarà algun dels nous formats. Els famosos eBooks. En un simple aparell hi cabran -hi caben- centenars d'obres. Ja n'hi ha molts al mercat, però encara no s'hi han fet un lloc. Sé de casos de gent que té un eBook, però que els llibres més estimats també el volen en el format de sempre: el llibre. Encara ara, el llibre és una garantia. Fàcil de transportar, mínim manteniment, no s'espatlla ni avaria, relativament barat, no es desfasa...

(Segueix)

Joan Brossa. La humanitat

eliteratura | 06 Maig, 2008 16:00

Jo
Jo i una altra persona som un parell
Molts com nosaltres formen un nombre
de gent
Gran nombre de persones són una multitud
Una multitud de gent un poble
Un poble una nació
Moltes nacions un continent
Els continents la Humanitat

Joan Brossa

Sí, però m'empreny cada matí quan el meu fill, en passar per davant qualsevol enfilall de banderes, me demana quina és la nostra i jo no li puc contestar.

Poesia per a infants

La humanitat, poema de Joan Brossa

Joan Brossa i Cuervo

La humanitat

Editorial Cruïlla

Damià Huguet: de camí per la Mediterrània

eliteratura | 05 Maig, 2008 16:00

Cançó algueresa

Sardenya, Mallorca, Sicília? La mateixa claror, la mar i els pins, el rocam i les cales; palaus corcats a les ciutats més grans, grums de marès als corralets dels pobles. Un hortet amb tota casta d'herbes, aigua de pou. I als ports llaüts o barques de bou, peix roquer, llampugues, déntols, sards o llagostes. La mar, el pinar; tots els nius d'un món on és congria l'alè que mou el món mediterrani, amb sol: blanc al cel i a la terra, com un no res que existeix, que viu sense sebre massa bé com. Però amb orgull, fonoll, romaní, llorer, julivert, moraduix, les herbes sanes dels sentiments.

Damià Huguet

Gràcies a la instal·lació Thanksgiving Turkey de Mateo Maté vaig redescobrir Patton, un film magnífic de Franklin J. Schaffne rodat el 1970. El general George Patton va ser, sens dubte, un home excèntric, interessant, un militar atípic que va tenir un paper important a la II Guerra Mundial. Al film, protagonitzat per George C. Scoot, el general americà evoca antigues batalles lliurades per romans i cartaginesos, llegeix els clàssics (Juli Cèsar) i la Bíblia, a més de creure's la reencarnació d'un mariscal de Napoleó.

Al nord d'Àfrica Patton va lluitar contra el famós mariscal Rommel i seguidament va emprendre la conquesta de Sicília. A la pel·lícula hi ha moltes escenes localitzades al nord d'Àfrica i a d'altres indrets del Mediterrani (Sicília, Grècia, Espanya, etc), un paisatge bellament filmat i que va aconseguir, entre d'altres, un Òscar a la millor fotografia. Veient aquestes escenes típicament mediterrànies he recordat, curiosament, el pròleg d'un poemari de Damià Huguet que -no hi ha dubte: és el destí- vaig tenir la sort de comprar a Ariany el dia de la festa del llibre . Es tracta de Vols des d'Orly, on el poeta campaner evoca el corral mediterrani: "la gènesi del llibre; el racó més proper, des de Sicília a Formentera". Tot el llibre és una joia:

UN DIJOUS A L'ALGUER

Calius de sang s'encenen al bell cor de l'Alguer.

Menjam pebres torrats i bevem vi de Nuoro

a la terra que cruix tacada de niguls.

No som externs.

Palpam el roquissar negrenc

que a Menorca s'encara: blaus de fonoll amb algues

ensumen els perfils de les pletes llunyanes.

A Perpinyà ens dirien que som hereus d'un rei

que va trencar els capvespres consentint vels de boira,

i a Montpeller també. Som fets de calç i fang.

Sabem el que ignoram. Entre un fasser i un pi

sempre elegim els macs que la terra manté.

A Mallorca o a l'Alguer, espolsant creus de vent.

"Som fets de calç i fang. Sabem el que ignoram. Entre un fasser i un pi sempre elegirem els macs que la terra manté". No hi percebeu l'eco llunyà d' El Guepard ? Així ho expressa Lampedusa (traduït per Llorenç Villalonga), en boca de Don Fabrizio : "Vénen a ensenyar-nos bona criança, però no podran perquè som déus. (....) els sicilians no voldran mai millorar per la senzilla raó que són perfectes".

Els mediterranis som fets d'una altra pasta. No podem viure sense el sol ni els cels clars, sense la verdor del pi, els ullastres i les alzines; sense la pluja tardorenca, sense l'oratge de la mar ni els ocres de la terra. Som qui som, i són clares les nostres fites. Bonic poemari, aquest Vols des d'Orly, que Huguet es decidí a escriure després de trescar, sense presses, d'illa en illa, tota la Mediterrània. Hi ha ignorants, i malpensats, que diuen que el nacionalisme és una mena de malaltia que es cura viatjant o llegint, o déu sap què... Huguet llegia, escrivia, viatjava, veia cinema. I estimava la peculiar personalitat aquesta terra mediterrània i catalana.

Vegeu també: Damià Huguet: peces per a un collage. Climent Picornell.

El general Patton, suposo

eliteratura | 03 Maig, 2008 10:00

Un de les escenes més genials de la història del cinema.

Traducció a l'espanyol publicada a Wikipedia.

Els bastards no guanyen guerres...

eliteratura | 02 Maig, 2008 10:00

"Vull que recordeu que mai cap bastard no guanyà una guerra morint per la seva pàtria. La guanyà fent que altres pobres estúpids bastards morissin per ella".

És a dir, no la guanyen els que moren sinó els que maten. Sí, així es guanyen les guerres: matant l'enemic.

Sabeu quin famós i polèmic general va dir això?

Imatge extreta de wikipedia

Revistes interactives: el futur ja és aquí

eliteratura | 30 Abril, 2008 16:00

Quan a Minority Report (StevenSpielberg, 2002) Tom Cruise manejava la pantalla interactiva vam quedar una mica atordits, com si allò formés part d'un futur remot. Però no, el futur és a tocar. Les pantalles tàctils són una realitat i les aplicacions editorials també.

Via Bibliobsession 2.0

Blogs power: la catosfera literària en paper

eliteratura | 29 Abril, 2008 17:45

Som molts i bons. Dia 17 de maig es presentarà a Vallromanes la primera antologia de blogs en català. La ciberliteratura passa al paper. Tot gràcies a la tasca ingent de Cossetània Edicions i Toni Ibàñez.
La catosfera literària trenca les limitacions polítiques i geogràfiques i ens uneix en un projecte de literatura nacional on line que ara es materialitza en un llibre del qual tots ens sentirem orgullosos.

Mostra un mapa més gran

Guillem Frontera. La mort i la pluja: d'un temps, d'un país

eliteratura | 28 Abril, 2008 16:00

En haver-se obert les portes, començaven a sentir-se les primeres paraules del dia, arrossegant-se per l'aresta acumulada des dels bronquis fins a les gargamelles, després més llatines quan, amb un espasme de la caixa toràcica, les arestes eren alliberades, escopides al terra cobert de serradís, al peu del taulell. A poc a poc -pel vapor de la cafetera, per la temperatura dels cafès-, aquell racó començava a desprendre una escalforeta aromàtica, femenina, i era així com cada dia del poble començava a prendre forma.

Part amb el dimoni

La mort i la pluja és un recull de contes l'acció dels quals l'autor, Guillem Frontera, fa transcórrer a Alanària, poble mític i imaginari, perdut

al pla de Mallorca i esdevingut capital mundial¹ per obra i gràcia d'un jovenel·lo aspirant a geògraf. Bressol de vida, l'aigua, la mar, la pluja; sabem, tanmateix, que l'aigua no només és vida. També podem trobar-hi -qui cerca, troba- caires més perillosos i lligar-la a la mort.
Aigua i mort, en dosis variades, són presents l'una o l'altra als dotze relats que conformen aquest volum en què Frontera rememora temps finits i en ressuscita l'esperit, com si a Alanària la terra s'hagués aturat de girar. La mort i la pluja, doncs, és un emotiu i brillant exercici de memòria; retrat particular d'una època que potser alguns s'arriscaran a anomenaran paradís, sempre perdut -ja que de paradisos, no n'hi ha d'altres que els de la infantesa- i personalíssim (Mallorca abans del turisme de masses), i dotat d'una ànima que aleshores encara bategava (mentre que ara ni el dimoni no la compraria segons com).

Aigua i mort, deia. L'aigua, imprescindible per a la vida i el conreu de la terra, adesiara, pot ser traïdora, remolinar-se i ofegar l'infant confiat, desconeixedor encara del poder destructiu de l'element líquid. Per això les mares sempre ho han predicat: la mar no té amics! No oblidem que, tradicionalment, a Mallorca hi havia dos mètodes per consumar el suïcidi: uns es penjaven, d'altres s'estimaven més tirar-se al pou².

D'aquesta manera Guillem Frontera teixeix les històries de La mort i la pluja, reviscolant personatges antigosos, estrambòtics i fins i tot

fantasmagòrics³ (el jugador de cartes, l'oncle frare de Texas, el seminarista, el policia nacional... ), a mitjan segle passat els podríem datar, sí, però gens estantissos.
Els contes de La mort i la pluja, com és natural, es poden llegir de manera independent. Però és interessant fer-hi un seguiment de temes, esdeveniments i personatges. Hi ha un continuum entre les relats que va més enllà del fil argumental i les anècdotes. S'hi dibuixa, al meu entendre, la voluntat de l'autor de retratar una època i un país. Una Mallorca que avui dia, per bé o per mal, pràcticament només podem (re)conèixer als museus o mitjançant l'art. I Frontera, això és important, defuig el folklorisme -estantís he dit més amunt- i crea personatges dotats d'una gran humanitat, creïbles, que ens ajuden a entendre, per exemple, un procés universal tan traumàtic com ha estat la immigració⁴ (tampoc no fa tants d'anys que els mallorquins partien cap a Amèrica, però la memòria és feble) o l'èxode del camp a la ciutat, i que a Mallorca es tradueix en el pas -brutal, revolucionari- d'una societat agrícola a una societat que viu del monocultiu turístic ⁵. Pel camí, no ho dubteu, hem perdut moltes coses. Són aquests detalls -la literatura de qualitat és feta de detalls - que conformaven, si més no un temps la van conformar, l'ànima mallorquina, que actualment es troba encara en una mena de shock postraumàtic en el millor dels casos, quan no és víctima, sense ànim d'ofendre ningú, de l'esquizofrènia o l'Alzheimer.
També hi trobam, amb reiteració però sense traïdoria, el tema de la mort; mort i dolor lligats a un sentiment de culpabilitat, de càstig⁶, i a

la necessitat d'expiació. També el dol omnipresent, un temps; tant, que hi havia dones que pareixia que havien anat sempre de negre⁷: "Duia el negre com una segona pell heretada de la més remota antigor, i arribà ser-li tan natural que no inspirava tristor ni suggeria les idees amb les quals estava relacionat. Era un dol tan profund que havia deixat de ser dol". Finalment, dins el mateix sac, la religió i l'Església, especialment al conte Corpus Christi, on s'aborda amb ironia el traspàs d'una presumpta santa i de tota la facècia que la va envoltar (l'atac de misticisme del germà seminarista i futur pederasta, etc.).

No vull acabar, de cap manera, amb mal gust de boca, sinó amb l'alegria que m'ha produït la lectura d'aquest recull, amb la innocència que respiren alguns fragments. Com al final de L'ordenació del món, quan el narrador recorda l'instant en què el seu germà li va concedir el desig més gran, accedint -en la seva particular repartició del planeta- a fer-ho amo no pas de res material, sinó dels seus somnis:
"Necessitava començar a córrer, però no sabia cap a on. Vaig quedar encallat allà mateix, em detingué la sensació que la concessió d'en Biel m'havia omplert d'una substància que mai més no he tornat a sentir a les venes, de vegades penso que vaig poder fruir de la part que em tocava del paradís. De sobte em vaig sentir molt lleuger i molt segur, era immensament feliç -li havia demanat la mar, la mar".

La mort i la pluja està destinat a convertir-se en un clàssic, en una obra de referència que els batxillers del nostre país haurien de llegir amb delit i comentar amb professors (no només els de literatura, sinó els de geografia i història, els de filosofia i fins i tot el de matemàtiques), pares i padrins; perquè, per entendre el present i encarar el futur, és imprescindible conèixer el passat. I hi ha moltes maneres de recuperar la memòria. La lectura de La mort i la pluja hi contribuirà i, a més, passareu un guster.

Guillem Frontera
La mort i la vida
Proa, 2008.

Llegiu també: La mort i la pluja. Memòria de la Mallorca preturística. Article de Tomeu Matamales.
Amb el cor embogit.

Notes:

1. L'ordenació del món

2. La vida al truc i L'èxode. "Els suïcidis: es penjaven -els homes- o es traven dins un pou -sobretot les dones. Triaven aquests

procediments dolorosos perquè duien incorporat el caràcter expiatori amb l'esperança última de ser mereixedors de la pietat divina". Vegeu també el tema de la culpa a la nota 6.

3. Ulls de nit

4. L'oncle i Pitàgores

5. L'èxode. "No hi ha cap país, li dic, que sense passar per una revolució hagi canviat tant com Mallorca perquè aquests països, Rússia, Cuba, d'alguna manera Algèria, canviaren de règim, però no d'estil de vida, i això és un procés que, en unes altres condicions, duraria segles".

6. La mar enfora: "Passava el mateix quan es morien el pare o la mare d'algun nin: tornava als jocs a poc a poc, temerós, com si el propi

dolor el fes culpable davant els altres. La mort i els fracassos eren càstigs que un fil invisible relacionava amb alguna acció inconfessable, potser el pecat original si no n'hi havia d'altres de més definits a la consciència. Fins que la culpa, com un grum de sucre en un tassó d'aigua, es diluïa imperceptiblement a la quotidianitat, s'endormiscava a poc a poc a la monotonia d'uns dies que es repetien fins a l'infinit".

7. Trobada al Vaticà. Incideix, també, aquest conte en la qüestió de la culpabilitat, atiada sens dubte per una pràctica religiosa basada en el temor de Déu, que arriba a provocar sentiments terribles en un nin sense pare: "Així, mirant un cop i un altre les fotografies i confirmant-hi l'absència, va ser com vaig arribar a culpar-me de ser un nin amb el pare mort (...)".