eLiteratura

Espanya és un estat especialista a incomplir, tergiversar i manipular les seves pròpies lleis quan no s’atenen a les finalitats per a les quals s’havien dictat. Això es demostra per la gran quantitat de recursos que perd davant la justícia europea, encara que els mitjans de comunicació espanyols bé s’ocupen de no fer-ho coneixedor (fa dos anys El Pais publicava que “El Consell d’Europa aplaudeix el model lingüístic català”).

L’Estat espanyol té les lleis, els tribunals, els jutges, els fiscals, els policies, l’exèrcit i, com que amb això no en té prou, a més ha de ser la víctima. Vol fer tots els papers de l’auca menys un: el d’instigador, maltractador o delinqüent, que és el que li pertoca en la majoria de casos.

La sentència del Tribunal Suprem espanyol contra la immersió lingüística és una nova irrupció de la (in)justícia espanyola en l’arena política. Perquè les qüestions lingüístiques, a Espanya, formen part del joc polític. I l’educació també té connotacions polítiques. I moltes. Només els manipuladors volen fer creure que tant l’educació com la llengua són un món a part, deslligat de la societat. 

La immersió lingüística pot haver funcionat més o menys, però no vulnera l’article 3 de la Constitució Espanyola, que diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà i el dret de fer-ne ús. A partir d’aquí cada comunitat autònoma, si té transferides les competències d’Educació, hauria de poder legislar amb total llibertat, sense recursos judicials ni lletra petita. I la Generalitat o el Govern de les Illes Balears poden impulsar la immersió lingüística, mantenint l’estudi de la llengua castellana, que és el que ha succeït en el cent per cent dels casos.  A més, hi ha estudis que avalen que, a la fi de l’etapa educativa, el coneixement de les llengües castellana i catalana és molt semblant. Per tant, en cap cas no s’ha vulnerat la Constitució Espanyola. 

Com deia al principi, però, Espanya no en té prou mai. El seu ADN l’impulsa a carregar-se l’statu quo si no pot imposar la visió monolítica castellanocèntrica (política, legal, històrica, lingüística) que té d’ella mateixa. Per això hi esmerça tots els esforços, tant si s’atenen a criteris democràtics com si no. 

En aquest sentit, el cas de Canet de Mar és paradigmàtic. Exemplificador. I va més enllà de l’anècdota d’una assignatura més o menys en castellà o en català. És l’Estat profund contra la llengua catalana mitjançant una sentència injusta que certifica que els catalanoparlants no tenim lloc a Espanya, que no hi ha res a pelar, que només podrem veure respectats els nostres drets fora de l’Estat espanyol. I són ells que ens foragiten, si no ens deixem colonitzar. I ara volen fer creure que la família que acudí als tribunals espanyols és la víctima de tot plegat! Què es pensaven, que la comunitat educativa els rebria amb els braços oberts? Però, així i tot, voler personificar-ho en un infant de cinc anys és absolutament miserable. Haurien fet el mateix si haguessin escolaritzat el fill a Alemanya o Anglaterra? Ho han fet per collons, “porque estamos en España”. No han tingut cap problema a utilitzar una criatura com a arma política. I ara volen intimitat? Ara volen que tothom s’avengui a les arbitrarietats de la (in)justícia espanyola? Que no defensin un model d’escola que ha triat el conjunt de la societat catalana? Ells tenen la claca mediàtica del show business espanyol, nosaltres el dret a defensar-nos de les injustícies. Això és el que han fet les famílies de l’Escola Turó del Drac. I no és cert que en el seu twitter hagin amenaçat ningú (twitter.com/elturoencatala)

Són ells que fan servir mètodes gens ètics, a més de restringir la llibertat d’expressió. Els incendiaris tiren la pedra i amaguen la mà.