eLiteratura

Vaig anar a veure La vida secreta de las palabras, pel·lícula guanyadora dels Premios Goya d’enguany, i no me puc treure del cap la banda sonora del film dirigit per Isabel Coixet. És curiós com podem arribar a associar una música concreta a unes imatges determinades. En psicologia, crec, d’això en diuen condicionament clàssic. La conjunció de música i imatges crea sensacions poètiques, poderoses, colpidores. La cançó, “Hope there,s someone”, que podreu escoltar si veieu el trailer, és un plany, un plor finíssim, interpretat per Antony and the Johnsons.

 “Hi ha un fantasma a l’horitzó / quan me’n vaig a dormir” diu un fragment. El fantasma que ja des d’infants tots traginam, les pors més arrelades que, tanmateix, per crues i malèvoles que puguin arribar a ser, cal superar perquè la vida sigui qualque cosa més que una simple subsistència diària. Per aixó les paraules són importants, quan són realment comunicació, profundament i arrelada.

 Hope there's someone
Who'll take care of me
When I die, will I go

Hope there's someone
Who'll set my heart free
Nice to hold when I'm tired

There's a ghost on the horizon
When I go to bed
How can I fall asleep at night
How will I rest my head

Oh I'm scared of the middle place
Between light and nowhere
I don't want to be the one
Left in there, left in there

There's a man on the horizon
Wish that I'd go to bed
If I fall to his feet tonight
Will allow rest my head

So here's hoping I will not drown
Or paralyze in light
And godsend I don't want to go
To the seal's watershed

Hope there's someone
Who'll take care of me
When I die, Will I go

Hope there's someone
Who'll set my heart free
Nice to hold when I'm tired