eLiteratura

"Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí.

Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari."

Manuel de Pedrolo

Joc brut

Fa temps que ho tenc difícil per anar al cinema. I quan hi puc anar, la cartellera fa oi. Així que m’he de conformar amb el DVD. La televisió, fa estona que l’he abandonada (o va ser ella qui em va abandonar?). Com més cadenes, pitjor producte. Les darreres setmanes he tingut l’oportunitat de veure un caramuller de films de Truffaut. No les he vistes totes, més o manco la meitat (Les quatre cents coups, Jules et Jim, La peau douce...). Si de les que he visionat fins ara n’hagués de triar una, només una, no tindria cap dubte: La femme d’à Côté.

La mujer de al lado (no l’han doblada al català, i jo no sé francès, però hem de sobreentendre que és la dona de la casa del costat, encara que de fet la casa no és al costat sinó a l’enfront!), un film romàntic de cap a peus, protagonitzat per una sublim Fanny Ardant i un joveníssim Gérard Depardieu. Cal esmentar que Truffau i Ardant eren parella, i això es nota. Vull dir que hi ha maneres i maneres. I Ardant hi surt esplèndida, bellíssima, radiant. Així mateix, la química entre els dos protagonistes funciona a la perfecció. El primer encontre a l’hotel, malgrat les cicatrius als canells, és meravellós. Quan caminen pel passadís, abans d’entrar a l’habitació, irradien felicitat. Després, ja serà tot més complex. El caràcter difícil de Bernard, la fragilitat de Mathilde, la passió fora mesura, l’erotisme que traspuen, només podia conduir a una mala fi.

“Jo t’estimava. Tu me desitjaves”, li diu ella, a tall de retret. Han passat deu anys d’ençà de la ruptura sens dubte violenta –ara ambdós són casats–, però el caliu encara hi és. Mathilde emergeix com un ombra del passat, un fantasma que desperta de nou el desig de Bernard. L’adulteri es consuma. Ella se’n penedeix, ell l’assetja. Pateixen d’amor, d’amor foll, un amor indomable que les convencions socials no poden consentir. No hi ha separació ni divorci possibles. Com diu al final la narradora del film madame Jouve –de qui sabem que va intentar suicidar-se per amor–, si els enterrassin junts, cosa altament improbable, l’epitafi hauria de dir:  “Ni avec toi, ni sans toi” (“Ni amb tu, ni sense tu”). La història d’una passió: dos imants que, amb una força volcànica, a voltes s’atreuen i a voltes es rebutgen. Només la mort pot sadollar el desig.