eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

El dret a la llibertat

eliteratura | 22 Febrer, 2024 09:15

Hi ha coses que, històricament, han estat males d'encobeir per als homes. Coses que, ens agradi o no, formen part del llegat masclista de la història; coses que pertanyen exclusivament a l'àmbit femení o, millor dit, a cada dona i que nosaltres els homes, i fins i tot altres dones, ens costa acceptar

Cada dona, sense cap mena de dubte, ha de poder triar, fins al límit que ens permet la nostra societat -límits que sovint són molt magres tant per als homes com per a les dones-, on viure i amb qui, quina feina vol fer, quines són les seves inclinacions sexuals, etc. Encara ara, doncs, al món occidental, i no en parlem en règims parcialment o totalment dictatorials, com Rússia o Iran, però també en alguns llocs dels Estats Units, sense anar més lluny, o també a Polònia almanco fins no fa gaire, les dones pateixen simplement per la seva condició de dones.

Em ve al cap aquesta reflexió després de veure el film de Yorgos Lanthimos Poor Things, una obra que no passarà desapercebuda a la història del cinema i que, més enllà dels tòpics feministes, col·loca l'espectador davant la crua realitat d'una dona lliure que "simplement" fa el que li rota. És a dir, viu amb llibertat: professionalment, amorosament i sexualment. I això, en bona part, perquè la vida la duita per aquest camí com un fet normal, lluny de prejudicis socials. I amb una naturalitat que escarrufa.

I vet aquí que, abans de visionar aquesta pel·lícula magnífica, havia llegit un llibret també excel·lent que du per títol "El sentido de consentir", un assaig de Clara Serra que se centra en l'arxifamós "Solo sí es sí", un eslògan pel qual es coneix la Llei de garantia integral de llibertat sexual. Del no és no al només sí és sí, hi ha un camí llarg que Serra recorre sense deixar cap racó per investigar. La "culpa", no cal dir-ho, recau en el patriarcat, ase de tots els cops, ben merescuts, i que mai, segons l'autora, no s'asseurà al banc dels acusats perquè "el dret penal, que sempre individualitza la culpa (...) és una eina ineficaç per combatre les desigualtats estructurals del poder". Crítica amb la teoria del consentiment, n'assenyala els límits, i acaba amb un pensament que corrobora que no tot, ni molt manco, és blanc o negre, sinó que defensar els "límits del consentiment i, alhora, assenyalar-ne la validesa, és defensar que, en efecte, probablement no sempre saben allò que volem".Tanmateix, Bella Baxter, interpretada per Emma Thomson, potser per l'aparent simplicitat del personatge, a mesura que evoluciona -redeu si evoluciona!- cada vegada més sap què vol i què no vol, erigint-se així en un símbol de la dona del segle XXI, la dona empoderada que no de es deixa trepitjar.