eLiteratura

Que el Parlament de les Illes Balears estigui presidit per un element d’ultradreta, gràcies als vots de VOX i el PP, és un fet preocupant que tanmateix es veia venir d’una hora enfora.

VOX, amb el seguidisme del PP, pretén incrementar els mitjans, que ja són molts, de persecució dels catalanoparlants amb l’objectiu d’impedir que es comuniquin en la llengua natal, que és la catalana amb totes les seves variants i localismes, però catalana. Riquesa lingüística que tenim.

Per dur a terme aquest extermini lingüístic, PP i VOX han signat un preacord en el qual, a l’apartat 1, afirmen que

“Se modificarán las normas que supongan una imposición lingüística, asumiendo que en la comunidad hay dos lenguas oficiales”.

La comunidad a què es refereixen, però que no anomenen, les Illes Balears, té un Estatut d’Autonomia el qual tracta d’igual a igual les dues llengües, la catalana i la castellana. L’Estatut afirma sense embuts que la llengua catalana és “pròpia de les Illes Balears” i que

 “Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma” (Art. 4.2).

Així mateix, l’article 35 diu que

“Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de la llengua”.

L’Estatut de la CAIB, doncs, no imposa l’ús o el coneixement de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears. Per contra, l’article 3 de la Constitució espanyola imposa el coneixement de la llengua castellana. Diu així

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

1. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

No hi ha dubte possible:  la norma que suposa una imposició lingüística és la Constitució espanyola, ja que un deure és sempre una imposició que cal complir. La dreta extrema i l’extrema dreta, massa avesades a lluir polseres amb la bandera espanyola, potser no en són conscients, però per complir el preacord signat per nomenar presidenta Margalida Prohens haurien de modificar forçosament l’esmentada constitució. Caldrà que eliminin el “deber de conocerla”. La llengua castellana, s’entén.

Tanmateix sabem que no ho faran, ni ells ni cap altre partit d’obediència espanyola perquè l’Estat espanyol sempre ha tingut esperit, si se’m permet l’expressió, lingüicida. Josep Maria Colomer, a “España: la historia de una frustración”, un assaig que furga en les misèries del regne hispànic, dedica un capítol -Múltiples lenguas- a la qüestió lingüística. Colomer és professor d'economia política a la Universitat de Georgetown, membre per elecció de l'Acadèmia Europea i soci vitalici de l'Associació Americana de Ciència Política.

No es tracta, doncs, d’algú que puguin titllar d’ignorant, ni d’un “localista” recurrent la malaltia del qual es pugui curar “viatjant”, sinó d’un politòleg de prestigi que, a més, publica a l’editorial Anagrama. Colomer, al capítol en qüestió, posa de afirma que

“Las coronas castellana y española comenzaron muy temprano a tratar de imponer los patrones lingüísticos castellanos como los únicos nacionales en toda España. Pero sus logros han sido siempre limitados y España se ha mantenido como un país plurilingüe”.

Que a l’estat espanyol, al segle XXI, s’hi parlin llengües diferents de la castellana suposa la constatació d’un fracàs. El conegut gramàtic i cronista dels Reis Catòlics Antonio de Nebrija va deixar escrita, al fatídic any 1492, la famosa sentència “siempre la lengua fue compañera del imperio”. I el bisbe d’Àvila ho va rematar, quan interrogat per Isabel la Católica, afirmà que els vençuts

“tenían necessidad de reçebir las leies quel vencedor pone al vencido, e con ellas nuestra lengua”.

Espanya feia professió de fe de l’imperialisme lingüístic. Uns quants anys després, constata Colomer, la Corona va ordenar cremar tots els llibres escrits en caràcters àrabs i en va prohibir la publicació posterior. La llavor lingüicida, doncs, ve d’enrere, molt enrere. Tant, que l’estat espanyol es permet el luxe d’ocultar-ho i els hereus dels cremadors de llibres es presenten com a víctimes. Tanmateix, Colomer defensa que Espanya no va tenir mai un estat fort que pogués imposar la llengua castellana:

“Incluso en España, la consolidación del castellano como lengua nacional española fue un objetivo que se persiguió más seriamente sólo más tarde, con una debilidad de medios y con resultados incompletos. La educación primaria fue el instrumento clave”.

L’autor recull les observacions de la politòloga Laia Balcells sobre l’alfabetització i l’aprenentatge de la llengua nacional; és a dir, l’espanyola: 

“la gente nunca fue masivamente educada bajo un estado español fuerte y bien organizado”.

No va ser fins l’any 1931, continua Colomer, que “fue el castellano declarado «la lengua oficial» de España, cuando aún alrededor de un tercio de la población no sabía ni leer ni escribir. Las décadas centrales del siglo XX, bajo la dictadura de Franco, fueron tiempos de regresión en la educación primaria”.

Als anys 60, els resultats de l’escola espanyola eren, com a mínim, mediocres. La historiadora Carolyn Boyd, n’estudià els llibres de text i va concloure que 

“En España, un estado crónicamente débil, una clase política dividida y en gran medida antidemocràtica, y un clima social y político cada vez más polarizado impidieron la construcción de un sistema eficaz de educación nacional y el surgimiento de un consenso sobre la forma y el significado del pasado nacional español. Esto, a su vez, contribuyó a una de las características más notables de la vida política española moderna: la ausencia de un fuerte sentimiento de identidad española, en oposición a la local o regional”.

A principis del segle XX, sota la dictadura -una més- de Primo de Rivera, les edicions del diccionari de la RAE deixaren de referir-se a la llengua castellana per imposar la llengua espanyola, assimilant, doncs, l’espanyolitat amb la llengua. I Colomer afegeix que 

“Aún hoy, la edición más reciente del Diccionario, publicada en 2014, incluye hablar «en cristiano» como sinónimo de hablar en castellano o español”.

L’embull entre castellà i espanyol no és gratuït ni innocent. Colomer recull les paraules de la lingüista Anne Cenname, qui, a «La España perdida. El discurso sobre «moros y cristianos» afirma

“Con la confusión entre castellano y español se propaga la idea de que para ser español hay que ser castellano, con la consiguiente exclusión y marginación de todos los que no se clasifiquen como castellanos. El uso de los tres términos español, castellano y cristiano como sinónimos parece implicar que hay que ser tanto castellano como cristiano para ser español”.

L’essencialisme hispànic de sempre. La pobresa d’esperit. La nul·la capacitat d’empatitzar. En ple segle XXI la manifestació del seu odi als catalanoparlants és tan gran que, alhora, constata la derrota de projecte d’Espanya com a nació-estat. Literalment, ens expulsen perquè són incapaços d’entendre la pluralitat. Són ells, majoritàriament monolingües, els que volen que nosaltres, majoritàriament bilingües, deixem de ser-ho per expressar-nos només en castellà. Som nosaltres que hem de renunciar a la nostra identitat perquè ells, supremacistes espanyols, imposin la llengua castellana i tot allò que els identifica i idealitza com a espanyols. I en aquest ideal no hi ha lloc per a la llengua catalana i els catalanoparlants. Són ells que, històricament, ens han empès cap a la porta de sortida d’Espanya perquè no volem ser assimilats. Són ells que imposen. Són ells que menteixen. Que quedi clar. Sense cap mena de dubte, els podem assenyalar amb el dit i tractar de mentiders. Això forma de la seva idiosincràsia i no és patrimoni de cap partit polític, però és evident que VOX, una formació que admira el franquisme, s'endú la palma i contamina l’ambient més que cap altre, amb el seguidisme desacomplexat de molts mitjans de comunicació partíceps del lingüicidi.