eLiteratura

Ja havia perdut l’esperança de veure-la al cinema, però un definitiu cop de sort m’ha permès gaudir a la pantalla gran de la transgressió de Sofia Coppola. La França esplendorosa de l’Antic Règim encapçalada per la mítica Maria Antonieta és al centre de la diana: la directora fixa l’objectiu i, impecable en el llançament, se’n du per envant tot el troba amb total impunitat. Us imaginau una exclussiva en directe de l’execució de Maria Antonieta? O bé el vídeo clandestí enregistrat en un telèfon mòbil de darrera generació circulant per Internet? No, això ja sabem com va anar. No interessa. No va quedar ningú per plorar-la. I a més, una reina de veritat no vol condescendència, sinó glamour. 

Maria Antonieta és un producte 100% Sofia Coppola. Qui hi cerqui això que en diuen cinema històric, que deixi anar aquesta pel·lícula. Però qui vulgui projectar una mirada actual cap al passat (amb anacronismes inclosos) i entendre què punyetes ens succeeix, vius i orelles dretes. Ja ho va dir Alex Gorina (El Temps, núm. 1178): “Maria Antonieta de Sofia Coppola sembla una beneiteria, però és un mirall. Tant senzill com això. I qui ho vulgui (és a dir, qui gosi), que hi miri.”

Natural i espontània, com si tota la vida hagués viscut al palau versallensc, Kirsten Dunst ho broda, un cop s’ha adonat de la ridiculesa que s’hi destil·la –diguem-ne protocol. La vida era una festa –cada dia, cada hora, cada minut– que es definia pel luxe, el consum compulsiu i la vacuïtat mental.

Com si la vida fos un videoclip, una eixida a la discoteca més fashion o una provocativa desfilada de moda. Oblidem-nos dels problemes. A viure, que són quatre dies. Llàstima que acabàs a la guillotina, amb un look tan eixerit!