eLiteratura

Diumenge. Arrib al bar cap al migdia, amb el amics. Seiem a l’interior d’es Mingo. Hi fa calor. Un cafè amb gel m’apaivaga la sed i me lleva, una mica, l’endormiscament que duc damunt. Hi ha comentaris sobre el darrer resultat futbolístic, dolent per al Barça. Fulleig el diari calmosament, d’esma: la campanya electoral i la corrupció, enquestes, immigració, un atracament... Arriben les pàgines d’opinió. Un article m’interessa: “A vueltas con Hergé”, de José Carlos Llop.

Hergé,  pseudònim de Georges Remi, pare de Tintín, compliria cent anys dia 22 d’aquest mes. Va ser, precisament, arran de la celebració del 75è aniversari de la creació de Tintín, ara fa tres anys, que vaig redescobrir aquest jove i idealista reporter. Ja pel mes de febrer Víctor Niubò, president de Tintincat, ens recordava en un article a l’Avui (Cent anys, tros de quòniam) que enguany es celebra aquesta efemèride. I ves per on, una mica abans, per Cap d’any, anant en cotxe vaig engegar la ràdio i emetien un programa especial de Jordi Tardà sobre Tintín. Va resultar que era el tercer d’una sèrie i, en aquest, hi intervenia Miquel Calzada (Miki Moto), qui va reconèixer la influència del personatge en qüestió en la realització del seu programa televisiu Afers Exteriors.

José Carlos Llop és escriptor i col·laborador de Diario de Mallorca i d’ABC, a més de titinòleg. A  l’article sobre Hergé, Llop explica la seva experiència lectora de Tintín, influències d’aquest a la literatura, etc. Així mateix, esmenta una petita entrevista que li va fer un diari, precisament sobre Tintín. De fet, es tracta del reportatge d’Elisa Silió per al suplement cultural d’El País “Babelia”, que dissabte dia 12 de maig va dedicar un especial al creador de Tintín. Llop assenyala que ell no és un fan de Tintín i que “una de las cosas que nos había enseñado Tintín y los suyos era a no ser fanático de nada”. És cert. Amb això coincideix amb Miki Moto, qui diu “que va aprendre de Tintín a veure la resta de cultures, de costums, de persones, de països, amb una mescla de curiositat i humilitat”.

Continua José Carlos Llop amb una comparança entre Tintín i Astèrix: “Por ejemplo, le dije, los aficionados a Tintín no son nacionalistas; en cambio los de Astérix -la aldea, el bardo nacional, los estúpidos romanos y el jabalí- tienen cierta tendencia a serlo” (la negreta és meva). Després de llegir aquest paràgraf, de sobte me fuig tota la son. Ja hi som, pens: ja ha florit el prejudici.

Arrib a casa i comença la recerca. Trob un altre article força interessant de José Carlos Llop, publicat inicialment a La Vanguardia i que reprodueix Tintincat, Tot està a Tintín. La tesi és la següent:

“El segle XX –i els seus serrells en aquest– està explicat a la perfecció en els àlbums d’Hergé, sota una mirada que abasta el passat, el present i el futur amb tanta clarividència com claredat (...).”

“Efectivament: les aventures de Tintín (...) configuren una hermenèutica per a pensar, interpretar i desenvolupar el món i el que ocorre en ell. (...) Els precedents històrics de la guerra dels Sis Dies els vam conèixer en «Tintín al país de l’or negre» (...). Per a l’esclavitud contemporània  vam tenir «Stoc de Coc» i vam contemplar el germen de Sendero Luminoso –quan  encara no existia– a «El temple del sol». Això per no parlar del tràfic de drogues –«El lotus blau» i «Els cigars del faraó»– i la seva connexió amb el poder, o les aventures dels colpistes sud-americans en la persona d’Alcázar. (...)”.

Hi ha més exemples d’aquesta mena de teoria tintiniana de la història que sens dubte podria delectar els batxillers si els professors d’Història posassin fil a l’agulla. Llop, fins i tot, apunta més amunt. Finalitza l’article d’aquesta manera:

“Els exemples són infinits i tot està a Tintín. O sigui, que jo els posaria com assignatura obligatòria a l’Escola Diplomàtica i en qualsevol ministeri d’exteriors. La de ximpleries que evitaríem”.

Llàstima que ell mateix, lector sens dubte intel·ligent de Tintín,  no s’apliqui la lliçò i eviti la ximpleria del reduccionisme. Tanmateix, no és el primer cop que Llop aplica la recepta del simplisme ideològic, quan identifica nacionalisme i localisme. El nacionalisme és “pueblerino i, evidentment, contraposable al cosmopolitisme dels ciutadans del món. És aquell argument tan gastat: els qui han viatjat s’inclinen per la civilització (malgrat la imposin per les armes); són persones amb tacte i mà esquerra, demòcrates. Són en definitiva, els potencials lectors de Tintín, precisament per la seva condició (aparent) de “no-nacionalistes”. És aquest, doncs, el context que s’amaga sota l’enunciat los aficionados a Tintín no son nacionalistas. Escrivia Felipe Hernández Cava, en un article (Un personaje bajo sospecha) publicat a El Mundo (24/10/1999) que José Carlos Llop, “al intervenir el pasado mes de marzo en una jornadas sobre Tintín en el IVAM, aprovechaba para decir que mientras el joven reportero implica el cosmopolitismo y la apertura de miras, Astérix y Obélix implican el nacionalismo. «El mayor triunfo de Astérix y Obélix», decia, «es tener una pócima que sólo la fabrican ellos, productos nacionales, denominación de origen». Y añadía: «Europa, no me estoy poniendo trascendente, es Roma o es Grecia. Y es la Cristiandad. Y cuando Europa no sea Roma, Grecia y la Cristiandad no serán nada. Esos bestias que viven en una aldea y salen a cazar romados son la antítesis de Tintín». Tenemos, pues, otro personaje más con la inocencia bajo sospecha”.

No vull, a hores d’ara, anar més enllà, però potser és demanar massa. Vull dir que una cosa és la qualitat d’una obra, poc discutible en el cas de Tintín, i les potencialitats d’aquesta (lectures històriques, etc.), i una altra atribuir-li la satisfacció de tots els nostres deliris, fòbies, prejudicis i manies persecutòries. Reduir, en definitiva, la lectura d’un clàssic com Tintin a una simple interpretació ideològica que saciï els nostres desitjos. No és aquesta, no, la visió tintiniana de la història, sinó una maniquea generalització a partir del prejudici.