"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira
Compartir:
Els soprano. Una bona sèrie
eliteratura | 17 Novembre, 2007 00:06
Fa quinze dies que vaig de bòlit i no tenc temps per res. O quan en tenc vaig cansat. Així que no me dedic al blog així com m'agrada fer-ho quan dispòs d'una mica de temps lliure.
És difícil repartir el temps: la feina, la família, la lectura, Internet i una mica de cinema. De televisió, allò que es diu veure la Tv, quasi ja no ho faig. Només seguesc Porca misèria -aquesta sèrie està fent història-, els diumenges. I pus, llevat de qualque informatiu. M'agrada, en canvi, veure qualque film, però en DVD. Res d'anuncis. És curiós això dels anuncis. Als nins els encanten. I a mi me fan una nosada. No ho suport de cap manera. És una de les raons per les quals pràcticament he renunciat a la Tv diguem-ne convencional.
El cas és que un bon amic m'ha deixat, sencera, la primera temporada d'Els soprano . I m'hi he enganxat. En devers deu dies he vist tota la primera temporada: tretze episodis, irreverent i divertits, sobre la màfia americana. Hi circulen un seguit de personatges curiosos, a més dels propis mafiosos. Hi ha una capellà que li agrada festejar les feligreses, un entrenador de futbol femení pedòfil, una psiquiatra molt valenta, un xef italià de dalt de tot...
El protagonista, Tony Soprano, és una espècie de Homer Simpson però en mafiós. A Tony Soprano el du de corcoll la relació amb sa mare, una ment retorçuda i malvada, una Hannibal Lecter però en femení i, no sé si dir-ho, maternal. El cas és que la psiquiatra va desembullant el caos mental de Tony Soprano en relació a sa mare. Però al mafiós no li agrada el que descobreix: no s'ho vol creure, fins que a la fi no li queda més remei que acceptar-ho davant les evidències irrefutables. Memorable l'escena final de la mare en la camilla.
Vegeu-la i disfruteu.