La mort, si ve quan toca, sempre acaba sent una sort, un alleujament, un sortir-ne. El món canvia de fesomia a un ritme trepidant, excessiu, descompassat, i nosaltres, limitats com som, no tenim prou eima, així com feim anys, d'assimilar-ho. Quan el món arriba a ser una caricatura maldestra, una riallota de mal gust, i ja no en filam de les tres parts una, ha arribat, no ho dubteu, la nostra hora.
Aleshores la Mort es frega les mans i va per feina. Toca la porta i entra amb el consentiment tàcit i dolorós de qui la veu arribar. Ens mirarà, no sé si amb placidesa o malcaradament, un xic desafiant, com volent-nos dir: ara, ja no podeu fer-vos enrere. I no, no ho farem. Amb expressió tranquil·la i convenciment profund, li lliurarem l'ànima (si en tenim, és clar).
Sí, només que no sempre s'endú una persona quan el món li esdevé una caricatura maldestra.
Em ve al cap l'Arxiprest d'Hita i el seu "Libro de buen amor", quan ell, a propòsit de la mort de Trotaconventos, llança una diatriba contra la Mort tot maleint-la:
"¡Ay muerte! ¡Muerta seas, muerta e mal andante!
Mataste a mi vieja, matasses a mí ante.
Enemiga del mundo que non as semejante,
de tu memoria amarga non es que non se espante.
/.../
Muerte desmesurada, ¡matases a ti sola!
¿Qué oviste conmigo? ¿Mi leal vieja, dóla?"
El nocturn de Chopin, preciós,d'una placidesa incomparable.