Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

L'art de la indiferència

eliteratura | 26 Gener, 2009 15:00

Benvolgut Tomeu, fa dies que me balla pel cap el teu article Elogio del individuo i Naturaleza muerta con brida. El preu de l'art, en el qual poses de manifest la crisi en què per ventura es troba immersa aquesta manifestació humana.
És difícil definir l'art. De manera simple, però no simplista, podríem dir que l'art és allò que ens produeix un plaer estètic el qual podria coincidir, o no, amb la bellesa1 o amb un ideal de bellesa. Però també amb la perfecció.
 A mes, cal que el plaer produït per aquesta materialització artística  es perllongui al llarg del temps, que continuï emocionant; d'aquesta forma els contemporanis, a la llarga, esdevenen clàssics. És a dir, que interessen i emocionen no només en una època determinada, ara i aquí, sinó que l'obra d'un artista comunica també passat un llarg període de temps, segles fins i tot.
Dius, Tomeu, que "el panorama actual és complex i desolador". Certament, en molts aspectes, l'art es veu rebaixat a la categoria de decoració (i no ho dic pel figurativisme); de vegades ni això. I la decoració ens pot alegrar una mica l'existència, però no ens emociona ni ens sacseja l'ànima. A més, a mitjan termini, farta i passa de moda. Deixa d'interessar, doncs. No passa el sedàs temporal perquè no participa d'allò que roman impertèrrit pels segles dels segles, que és el valor estètic, quelcom que es pot apreciar però que és difícilment demostrable: es percep però no es quantifica.
Harold Bloom2, critic estudiós de Shakespeare -en relació als detractors del bard anglès, les famoses escoles del ressentiment 3- ho expressa així:
 
"Des d'un punt de vista pragmàtic, el valor estètic es pot reconèixer o experimentar, però no es pot transmetre (comunicar) a aquella gent que és incapaç de copsar-ne les sensacions i les percepcions que provoca. Discutir a favor del plaer estètic és una bestiesa".
 
A l'àmbit literari, tot i els ressentits esmentats per Bloom, encara és suficientment nítida la frontera entre l'excel·lència i el pur entreteniment, entre un clàssic i un bestseller, entre una novel·la i un planflet. Tanmateix, al meu entendre, la poesia contemporània, que ha patit un procés consemblant al de la pintura, presenta més dificultats a l'hora de judicar-ne la qualitat que no pas la novel·la. Hi ha, doncs, més possibilitats de passar gat per llebre en el gènere poètic -minoritari, selecte, dificultós- quan hom -un amic influent, un editor, un crític, un jurat de premi literari...- pretén fer-nos creure que un poemari és excels, quan difícilment resisteix dues lectures. I és així perquè la poesia de baixa qualitat, com part de l'art contemporani, tendeix a l'hermetisme. I doncs, el pretès poeta s'amaga darrere la inintel·ligibilitat del poema, talment l'artista s'amaga rere l'abstracció o el concepte: ambdós intenten amb desesperació fer creure que allò que gent mínimament instruïda no entén és sublim. Llavors som nosaltres, elevats a la categoria d'ignorants, que hem d'ocultar la nostra resposta nul·la davant una poesia i una pintura insulses que no aconsegueixen estimular l'intel·lecte ni despertar l'emoció. Succeeix com amb el vestit de l'emperador, que ningú no s'atrevia a dir que anava nu. En conseqüència no admetrem que un poema, o un quadre, no ens agrada. No fos cas que, donat l'hermetisme que l'envolta, ens repliquin que, ignorants com som, no l'hem entès. Això no lleva, tanmateix, que el públic, se'n faci enfora.
Val a dir, també, que intel·ligibilitat no equival a qualitat, però sí que garanteix un cert grau de racionalitat, d'estructuració. Ens indica, en definitiva, que una obra -un quadre, un poema, una novel·la- conté un missatge desxifrable i intel·ligent, adreçat als sentits però també a l'intel·lecte. Per això el mestre Nabokov4 deia que "la ment, el cervell, el coronament de l'espinada, havia de ser l'únic instrument que usàssim per a enfrontar-nos amb un llibre". La resta és sensibleria i, a l'altre extrem, hermetisme, duresa, un art que llevat de casos excepcionals, d'ençà que el genial Picasso el dinamità, provoca dubtes o, en el pitjor dels casos, indiferència.
 
Notes
1. És molt interessant la història que Umberto Eco va dedicar a la lletjor, precisament després d'haver-ne fet una sobre la bellesa. L'original es titula Storia della bruttezza. L'edició espanyola du per títol Historia de la fealdad, i no aconsegueix reproduir ni la sonoritat ni els matisos de "bruttezza"
2. Harold Bloom. El canon occidental. Citat per Salvador Oliva a Llegir William Shakespeare (document pdf).
3. Vegeu també:
4.  Vladimir Nabokov. Curso de literatura europea. Ediciones B.

Shakespeare | Següent | Anterior | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

Comentaris

  1.  
    Art i democràcia

    Gràcies, Llorenç, per llegir i comentar el meu escrit. A mi també em fan reflexionar les qüestions que plantejau tu i els autors que cites quant a la relació de l'art amb la democràcia, la justícia social, dretes, esquerres...
    Per qüestions d'espai citaré només la famosa frase que Orson Welles diu a Joseph Cotten a la pel·lícula “El tercer home”: A Itàlia, en 30 anys de Bòrgies i Mèdicis, hi va haver guerres, traïcions, assassinats, sang, terror i tota mena de desastres; però sorgiren Miquel Àngel, Leonardo, Rafael i el Renaixement. En canvi els suïssos, que vivien en pau i harmonia, inventaren el rellotge de “cuco”.

    Tomeu Matamalas | 31/01/2009, 10:31
Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS