Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Roger Casement: personatge històric de Pandora al Congo. L’horror i l’humor, l’opressor i l’oprimit (i II)

eliteratura | 30 Octubre, 2005 13:11

Vaig acabar l’article anterior fent referència a El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, amic de Casement com a mínim fins al processament de l’excònsul, quan l’escriptor li va girar l’esquena. A El fantasma del rei Leopold. Cobdícia, terror i heroisme a l’Àfrica colonial, Adam Hochschild ens presenta alguns aventurers de l’època en els quals Conrad podia haver-se inspirat per crear el personatge de Kurz. Destaca sobretot l’oficial de la Force Publique leopoldiana Léon Rom, qui, entre d’altres aficions, li agravada col·leccionar papallones i caps tallats d’africans. Marcus Garvey no n’està gaire allunyat, en alguns casos amb el consentiment dels germans Craver: el càstig que rebien els portejadors indisciplinats consistia a penjar-los "cap per avall perquè les rates se li mengessin el cervell i la resta del cos". Certament la idea original del càstig era de Garvey. Qui, a més, es distreia llançant bombes de dinamita contra els poblats, ara a desgrat dels Craver, ja que aquests el que volien eren portejadors sans. Hi ha, doncs, un sadisme afegit en Garvey, una fascinació per l’horror que habita no pas en el cor de les tenebres –la jungla congolenya, el salvatgisme que en teoria els europeus anaven a erradicar de l’Àfrica–, sinó "en les tenebres del nostre cor", com manifesta el propi Sánchez Piñol a Pallassos i Monstres.

És aquesta mena de sadisme de què és capaç l’espècie humana, una maledicció que és present, sobretot, al segle XX. Aquesta mena de violència sàdica que, com afirma Primo Levi a Els enfonsats i els salvats en referència al nazisme, es caracteritza per la inutilitat i per ser "una finalitat en ella mateixa, tendent només a la creació de dolor; de vegades amb un objectiu determinat, però sempre redundant, sempre desproporcionat al mateix objectiu".

La figura de Roger Casement, doncs, tot i tractar-se d’un personatge secundari, posa de manifest, encara més, la importància de la temàtica colonial a Pandora al Congo. D’altra banda, com vam veure a l’article anterior, Casement auna dues causes aparentment diferents com són la colonització a l’Àfrica i allò que podríem anomenar colònies europees (Irlanda i d’altres nacions sense estat). És precisament un altre personatge irlandès, MacMahon, qui treu Thomson de polleguera i el posa contra les cordes en fer-li veure les incongruències i llacunes del seu relat i, implicitament del discurs colonialista. MacMahon, simpàtic personatge i amb un sentit comú a prova de bomba, no sap avenir-se de per què els negres de la mina no fugien del forat en què els deixaven tancats de nit, si amb una simple torre humana ho podien aconseguir.

Thomson no té resposta als interrogants de l’irlandès, simplement perquè mai no s’havia plantejat aquestes qüestions. Davant això, MacMahon es fa seva la tesi de Casement i li etziba la rèplica següent:

"Els anglesos es pensen que dominen Irlanda perquè són més llestos que els irlandesos. No és veritat. Manen, només, perquè són més forts. Per això no van pensar que un grapat de negres podrien concebre una maniobra evasiva tan simple. Perquè creien que els negres eren idiotes. Però no eren idiotes. Només esclaus".

(...)

"Es pot ser anglès i bona persona! Només dic que els anglesos, bons o dolents, pensen com anglesos. És a dir, que mai pensen com oprimits perquè mai han patit l’opressió que ells exerceixen sobre els altres".

Només els oprimits saben realment en què consisteix l’opressió. Només qui pateix els efectes de la colonització en reconeix realment els mecanismes, sobretot els més subtils i recargolats, el sadisme de la violència gratuïta de què parlava més amunt. "Jo ho sé perquè som irlandès", afirma MacMahon.

La bonhomia de Thomson, doncs, no basta per fer-lo conscient d’això. Per aquest motiu topa amb el seu amic irlandès, de la mateixa manera que Casement, amb bones maneres, reprovava l’actitud de Morel envers l’imperi britànic. Morel, lluitador incansable contra el règim d’esclavatge que patien els nadius del Congo, no qüestiona el sistema colonial, sinó que només en desitja una reforma per fer-lo més just. Com diria MacMahon, Morel, tot i ser bona persona, pensa com un anglès. Aquest és el problema. Veiem, doncs, un paral·lelisme en la manera de fer de Morel i Thomson.

Tal i com indica Hochschild, Casement veia el món des d’una perspectiva de colonitzadors i colonitzats i cada vegada estava més neguitós i patia per haver de treballar per al major colonitzador . En certa manera, aquest sentiment –la mala consciència que produeix treballar per a l’enemic– és compartit per Thomson en adonar-se que ha estat utilitzat per Norton en la defensa de Marcus Garvey. Per això li’n demana explicacions. L’advocat, amb la sentència d’absolució a la butxaca i el prestigi que n’ha aconseguit, ja no té cap problema per destapar el pastís. Així, veiem el paralel·lisme que hi ha també entre les tècniques propagandístiques de Leopold II i l’estratègia que Norton basteix per a defensar Garvey. L’important no és l’esdeveniment en si –pensa el rei Leopold–, sinó la manera en què el públic el percep. De la seva banda, Norton ho té tant clar com el monarca. L’única possibilitat de salvar Garvey era "exaltar l’opinió pública" a favor seu; o sigui, manipulant-ne la percepció a través de l’art, de la literatura. Aquesta és la tasca que Norton encomana a Thomson, amb l’objectiu de commoure la gent, i no pas la recerca de la veritat. I què és el que mou Leopold i Norton? L’ànsia de prestigi, el poder i els diners mitjançant males arts. Per això, Norton no dubta a utilitzar Thomson. Igualment, Leopold ho va intentar amb Casement, encara que no li va sortir bé.

Seria fàcil estendre’s encara més sobre la novel·lesca figura de Roger Casement, si bé he procurat atenir-me només a allò que fes referència o pogués donar llum a la novel·la de Sánchez Piñol. Pandora al Congo, una obra que amb el pas del temps, no en tenc cap dubte, serà objecte de lectures múltiples perquè conté un pòsit notable d’humanitat, i també una voluntat de trascendir les meres evidències de l’horror que, com indica Anna Romero, Sánchez Piñol, a diferència de Conrad, ridiculitza i mostra "que l’altra cara de l’horror és el Riure, la contrapartida de la Por i l’única força en el món equiparable a la nostra capacitat de destrucció". El comentari era de La pell freda, però no hi ha dubte que també és vàlid per a aquesta novel·la. Humor i ironia, afegeix Romero. I voleu més ironia que el joc amb el nom de Marcus Garvey? El Garvey històric és a les antípodes del Garvey personatge, i és precisament aquest xoc el que fa aparegui l’espurna, la rialla alliberadora, pel contrast amb la realitat.

Per acabar, només afegir-hi el comentari del propi Sánchez Piñol a l’introducció de Pallassos i monstres: "Una llei universal ens diu que l’humor enfoca els temes que ens fan por. Així, despullant el monstre, el reduïm a la seva autèntica dimensió. En alguns llocs i en alguns moments, la rialla és sinònim de resistència".

 

Albert Sánchez Piñol. Pallassos i monstres. La història tragicòmica de 8 dictadors africans. Edicions La Campana. Barcelona, 2004.

Primo Levi. Els enfonsats i els salvats. Edicions 62. Barcelona, 2000.

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS