Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Hacia los confines del mundo. Darwin i Fitzroy: ciència versus religió (II)

eliteratura | 10 Juliol, 2009 14:00

Sembla lògic que un moment o altre Charles Darwin hagués de topar amb la religió. Pensar que només fa 150 anys hom creia cegament, al peu de la lletra, en la veritat revelada de la Bíblia, encara escarrufa. Però escarrufa més encara saber que avui dia hi ha gent, seguidors del «creacionisme», que s'entesten a negar tota evidència i assegura que la Terra té només devers 6.000 anys. I és això Charles Darwinel que volen que ensenyin a les escoles, com si el pensament mític fos coneixement científic.
La disputa entre ciència i religió, personalitzada en Darwin i Fitzroy, és un dels aspectes més suggestius d'Hacia los confines del mundo. Aquesta controvèrsia arriba al punt màxim avançada ja la novel·la, quan Fitzroy ha perdut l'esposa i Darwin una filla. Ambdós, doncs, pateixen per la pèrdua d'un ésser estimat. Però ho fan de manera diferent. Mentre que l'antic capità del Beagle cau en la resignació, Darwin no pot estar-se de remarcar les contradiccions del discurs cristià en relació a la mort i al patiment.
Per a Darwin, no  hi ha "cap propòsit diví" que justifiqui la pèrdua d'una filla. FitzRoy tampoc no és capaç de copsar-lo, però creu que hi ha de ser: si no, per què Déu hauria actuat de tal manera, sense cap mena d'objectiu? Hi ha d'haver un designi que, per força, ha de respondre a una finalitat positiva. Déu actua amb una raó redemptora que justifica el patiment. El naturalista, en canvi, no vol tenir res a veure amb aquest Déu cruel i, a la fi, perd els estreps, i de mala manera nega l'existència de l'Ésser superior.
Desconec si en la vida real, en alguna ocasió, Charles Darwin va arribar a negar l'existència de Déu amb la contundència amb què ho relata Harry Thompson. Pel que he llegit, Darwin va ser respectuós amb la religió (la seva esposa, sense anar més lluny, era profundament creient). La seva evolució cap a l'agnosticisme va ser lògica, raonada, educada i impecable. Tanmateix, li era impossible participar del Déu -d'aquell Déu venjatiu de qui cercaven la petja pels mars del sud en forma de diluvi universal- de l'Antic Testament.
Així mateix, com hem vist, l'interessa en gran mesura la "raó" del patiment. A la seva Autobiografia s'interroga sobre el dolor en relació al "perfeccionament moral", la qual cosa sí és possible per a l'home però impensable en el cas dels animals. Llavors, quin sentit, quin "designi", hi pot haver en el patiment de l'animalea? En paraules de Darwin:
 
"Ningú no discuteix que hi hagi molt de patiment al món. Alguns han provat d'explicar-ho en relació a l'home imaginant que és útil per al seu perfeccionament moral. Però el nombre de persones al món no és res comparat amb el total d'éssers sensibles, i aquests sovint pateixen molt sense cap perfeccionament moral. Un ésser tan poderós i tan ple de coneixement com un Déu que hagués creat l'univers hauria de ser, per a les nostres ments finites, omnipotent i omniscient, i la nostra comprensió es rebel·la en suposar que la seva benevolència no és il·limitada, car quin avantatge hi pot haver en el patiment de milions d'animals inferiors al llarg d'un temps quasi infinit?"
 
Per tant, el patiment, com a element impulsor de l'evolució, pot tenir un paper en la mutació de les espècies. Ara bé, només una ment recargolada i cruel podria idear-lo. És a dir, un Déu poc recomanable que no es fa estimar. O pitjor encara: un Déu absurd, innecessari i inhumà.
 
C. R. Darwin
Autobiografia 
Monografies de Mètode.
València, 2009.

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS