Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

El càntic del muetzí cec

eliteratura | 09 Novembre, 2009 15:00



"El mati es comença a moure damunt les cases, la pell de l'aigua es torna mirall del cel, i aleshores el muetzí inspira profundament i crida, agudíssim, Allau akbar, pregonant als aires la Muetzísuperior grandesa de Déu, i ho repeteix, igual com cridarà i repetirà les fórmules següents, en cant extàtic, posant el món per testimoni que no hi ha cap més déu fora d'Al·là, i que Mahoma és l'enviat d'Al·là, i dites aquestes veritats essencials crida l'oració, Veniu a l'azal·là, però essent l'home com és de natural mandrós, baldament cregui en el poder d'Aquell que mai no dorm, el muetzí renya caritativament aquells a qui encara pesen les parpelles, L'oració és millor que la son, As-salatu jayrun min an-nawn, per als qui en aquesta llengua ho entenen, i conclou finalment proclamant que Al·la és l'únic Déu, La ilaha illa llah, però ara només una vegada que és tot allò que cal quan es tracta de veritats definitives. La ciutat murmura les oracions, el sol ha despuntat i il·lumina els terrats, no trigaran els ciutadans a treure el cap als patis. El minaret està en plena llum. El muetzí és cec".
 
Aquest fragment, com haureu endevinat, correspon a la novel·la de Jose Saramago Història del setge de Lisboa. L'he escollit pel respecte i per la tendresa amb què s'hi retrata el ritual, propi dels muetzís, de la crida matinal a l'oració.
El muetzí, que és cec, pregona la "superior grandesa" d'Al·là, que no és el Déu musulmà, sinó com els musulmans anomenen Déu -en aquest cas, en majúscula, i no pas com a Caín, la novel·la també de Saramago on el Déu de l'Antic Testament, coses de l'estil o pura irreverència, apareix en minúscula. El muetzí, doncs, exhorta els fidels, els "renya caritativament" per a què s'espolsin la son i s'aixequin del llit per pregar; és a dir, per lloar Al·là, que, com en el cas del cristianisme i el judaisme, exigeix exclusivitat: "No hi ha cap altre déu que Déu" proclama la xahada.
Tanmateix el to "extàtic", espiritual, de l'escena descrita no té res a veure amb les increpacions que apareixen a Caín. Saramago és molt dur amb el Déu bíblic i, si més no en aquest cas, condescendent amb el Déu de Mahoma. Vol dir que Saramago, per a qui la religió no ha servit mai per apropar els essers humans, de vegades cau en la contradicció i extreu bellesa d'una manifestació religiosa concreta com és la crida a l'oració?
És evident que hi ha una estètica, un ritual, una sensualitat en el càntic del muetzí que han despertat la simpatia d'aquest autor ateu. En altres paraules, Saramago capta la poesia, la bellesa de l'acte, més enllà de la religiositat estricta. I això, per a mi, és cultura. Però ho són també els mites de l'Antic Testament, la qual cosa em fa pensar que, tal volta, el problema de Saramago és que és incapaç de discernir que hi ha maneres diferents d'entendre la religiositat la qual, com qualsevol altra manifestació humana, és respectable.  Sempre i quan es practiqui des de la tolerància i la consideració deguda cap a les altres creences.
 
Imatge via xarquia.blogspot.com

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS