Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

Guerra i pau: l'esnobisme de la noblesa

eliteratura | 12 Juliol, 2010 14:00

A hores d’ara fris d’acabar de llegir Guerra i Pau. És el que sol succeir quan envesteixes una novel·la com aquesta, de més de mil pàgines, lletra petita i interlineat més aviat estret: corres el risc de perdre’t. Perquè Guerra i Pau no és una novel·la qualsevol. Temes i personatges configuren un mosaic complex, extraordinari, en el qual pots desorientar-te si el temps de lectura s’allarga massa. També hi ha la qüestió, curiosa, de les digressions -diguem-ne historicistes- de Tolstoi que s’allunyen del discurs pròpiament novel·lesc de Guerra i Pau per endinsar-se en la filosofia de la historia. Napoleó. Campanya a Rússia
Però de Tolstoi, com de tots els grans literats, n’hem de valorar fins el més petit detall. Assaborir-lo i recordar-lo per després veure com encaixa en el resultat final.
Al post anterior parlàvem d’aquesta categoria humana que conformen els “anatolins”. Coneixerem, més envant, com acaba la història d’Anatoli Kuraguin, personatge lligat al príncep Andrei Bolskonski i la joveníssima i perdudament enamorada Natatxa Rostova.
Tanmateix, avui hem ve de gust incidir en la germana gran de Natatxa, Vera, casada amb un soldat de carrera d’origen alemany, el coronel Adolf Berg. Aquest matrimoni aspira a fer-se un lloc entre l’alta societat i no escatimen esforços per aconseguir-ho. Per això conviden, entre d’altres, el controvertit i riquíssim comte Pere Bezukhov a una soirée (una mena de vetllada íntima, elegant: és significatiu el mot en francès) i també el general (no sabem quin), a més del comte Ilia Andreievitx Rostov, noble arruïnat i decadent, pare de Vera.
Vera i Berg es comporten com a nous rics i es tenen a ells mateixos en gran consideració. Tolstoi hi manté el mateix distanciament amb què tractava Anatoli Kuraguin. No hi ha referències directes -si eren així o si eren aixà-, però els ridiculitza magistralment
Embavat de glòria, Berg, “que no comptava la seva vida per anys, sinó per ascensos”, somreia mentre mirava la seva dona. Ambdós bescanvien una rialleta de satisfacció en sentir anunciar el comte Pere Bezukhov.

“Pere fou rebut a la sala nova, on era impossible de seure enlloc sense fer malbé la simetria, l’ordre, i es comprèn fàcilment que Berg es mostrés magnànim en proposar de trencar la simetria d’un seient de braços o d’un canapè per a un hoste tan estimable, però que com que ell mateix es trobava en una mena d’indecisió febril, deixà que l’invitat solucionés aquesta qüestió”.

Tot i la beneitura i la ridiculesa revestida de perfecció i simetria, tot i la disputa amagada entre marit i esposa, Adolf i Vera són feliços -o ho aparenten- i es congratulen que la seva soirée sigui tan respectable com les altres:

“Els vells amb els vells, els joves amb els joves, la mestressa de la casa prop de la taula del te, en la qual hi havia els mateixos dolços, les mateixes paneres que en les soirées dels Panin: tot era absolutament com a les altres cases”.

Es referma així la convicció de Tolstoi sobre la igualtat de certs estats d’ànim plenament satisfactoris -és a dir, dominats per la felicitat-, mentre que la dissort presenta formes diferents i, en definitiva, més interessants.
És en la dissort que els personatges creixen. El llindar de la mort, experiència extrema, o el fracàs amorós tenen més interès per a Tolstoi que no pas aquesta mena de felicitat basada en l’estupidesa.
Un altre cas de ximpleria extrema és el d’Elena, esposa de Pere Bezukhov. Elena i Pere conformen una parella estranya i desavinguda. Tanmateix això no és impediment per a què Elena, tan limitada com Vera i Berg, ocupi un lloc preeminent entre l’alta societat russa.

“Ésser admès al saló d’Elena equivalia a un certificat d’home espiritual. Els joves, abans d’anar a passar la vetlla a casa d’Elena, llegien llibres per tenir tema de conversa al saló; els secretaris d’ambaixada i fins els mateixos ambaixadors, li confiaven secrets diplomàtics, talment, que Elena era una mena de potència. Pere, que sabia que era molt curta, de vegades assistia a les soirées i als sopars, en els quals es parlava de política, de poesia i de filosofia, i experimentava un estrany sentiment de sorpresa i de por. En aquelles reunions sentia una mena de cosa com la que deu sentir el màgic que tremola a cada moment de por que no se li descobreixi l’embolic. Sigui, però, que per a dirigir un saló com aquell la ximpleria fos necessària, sigui perquè als enganyats els agrada d’ésser-ho, la mistificació no es descobria i la reputació de dona encisadora i espiritual que havia adquirit Elena Vasilievna Besukhova s’afermava talment que podia dir les coses més banals i més poca-soltes, que tothom se n’entusiasmava i tothom li cercava un sentit profund que ni ella mateixa no havia somiat mai”.


Només el marit sabia que Elena era molt curta. Vet-ho aquí. Però Pere era una mena d’outsider, extravagant, decoratiu fins i tot, l’opinió del qual no comptava i que, en el millor dels casos, per contrast, encara feia brillar més “el tacte i l’elegància de la dona”.

Espiritualitat o frivolitat? És obvi que als salons de Moscou i de Petersburg donaven gat per llebre, i que molts gaudien amb l'engany; és més, es deixaven entabanar creient inclús que això els feia millors. Pura inconsciència i frivolitat. Tothom s'hi recreava. És curiós, tanmateix, que aquesta actitud col·lectiva basada en l'autoengany es repeteixi tant al llarg de la història dels pobles.
En aquest cas només Pere Bezukhov -que representa l'individu enfront de la col·lectivitat- patia. Per què patia, però? Per por que no es descobrís l'engany de la seva dona? Ah! Besukhov no s'adona que tothom vol ser enganyat perquè tanmateix s'esdevindrà l'inevitable. Mentre els soldats russos es baten amb les tropes napoleòniques, la noblesa ho celebra amb pretesa elegància i esnobisme. Després, inútil classe dirigent, simplement abandonaren Moscou com si el destí els hi hagués empès.
Napoleó, que es cavava la pròpia tomba, se'n feia creus.

 


 

Imatge: "Napoleons Rückzug aus Russland", d'Adolph Northen

Comentaris

  1.  
    Tolstoi or not

    Gràcies pels teus interessants apunts sobre aquesta gran novel·lassa. M'encoratgen per llegir-la en aquests dies estiuencs.

    elenaranda | 11/08/2010, 21:00
Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS