Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

John Lanchester. El port de les aromes: diners, poder, amor i traïció

eliteratura | 11 Gener, 2006 12:05

 El port de les aromes. Tres històries, tres històries i una carta, una carta fora de temps fruit d’un amor impossible.

Dawn Stone, Tom Stewart i Matthew Ho ens expliquen de primera mà la seva experiència a la mítica Hong Kong, el port de les fragàncies, el port que “desprenia una aroma peculiar, bruta, massa salabror per ser només aigua de mar. Emocions concentrades durant quasi un segle a la colònia britànica, enmig de la II Guerra Mundial i la guerra civil a la Xina, amb l’adveniment del comunisme, la guerra freda, la fi de l’imperi britànic i l’establiment del capitalisme més salvatge a Hong Kong. També una novel·la d’amor. Efectivament, l’amor entre Tom Stewart, expatriat britànic, i la germana Maria, una monja xinesa.

El port de les aromes és una novel·la coral, ben construïda, excel·lent si no fos pel recurs de la carta de Maria que John Lanchester, com si diguéssim, es treu de la màniga.

Dawn Stone i Mattheu Ho són el futur, són fills del capitalisme despietat que impregna Hong Kong. Stewart,  en canvi, pertany al passat, com Maria. És un coló atípic que no només cerca el diners. Un romàntic. Diríem que s’integra. Així Stewart, gràcies a una aposta, aprèn cantonès amb Maria, la monja que es convertirà en l’amor de la seva vida. Al principi, tanmateix, Stewart representava el tipus de jove que la germana Benedictina -companya de Maria però més gran, d’una quarentena d’anys- censurava. De fet, com explica el propi Stewart, la monja no “feia res per amagar que per ella els joves que anaven a Orient a fer fortuna érem un tipus determinat de persona, i un tipus que, per descomptat, no era pas el que més li agradava”.

Lanchester contraposa les dones de la novel·la, Maria i Dawn Stone, expatriada britànica que cerca el diner fàcil a l’ombra del poder. Tom Stewart no hauria acceptat de cap de les maneres una dona com Stone, mentre que el seu nét, Mattheu Ho, hi acudeix perquè faci d’intermediaria entre ell i Wo per tal de salvar el seu negoci. Mattheu Ho, doncs, traïciona inconscientment la memòria de la seva àvia. A contracor, perquè “no tenia alternativa”, pacta amb Wo, el fill de l’assassí de la seva àvia. Disgustarà, i això sí que ho sap, el seu avi. Però realment el nét de Stewart no coneix la profunditat de la seva acció. De fet, és una sort per a Matthew no conèixer la història de la seva família, perquè si no no hauria pogut ni tan sols plantejar el negoci a Wo, el goril·la de 500 quilos que imposa la llei del més fort...

Diu John Lanchester (Suplement cultural de l’Avui de 9-11-2005) que en aquesta novel·la volia aprofundir en la idea de la traïció. La traïció al passat, perquè l’important és el futur. Un futur a qualsevol preu? Això, si més no, és el que succeeix a Hong Kong. Amb la creació, segons el propi Lanchaster, d’una societat alienada, desarrelada. I als vells, què els queda? El dolor, potser. Un dolor Hong Kong, l'sky linegairebé apàtic, un dolor que, per a Stewart, “és l’emoció més difícil de descriure, perquè en gran mésura és com quedar-se aturdit; també és un sentiment passiu, una cosa que et passa i que no depèn de la teva voluntat.

El dolor per la mort. Va tenir sentit el sacrifici de Maria? En un altre context, quan els soldats britànics esperen l’atac dels japonesos sense cap esperança de poder resistir, Stewart s’interroga sobre l’absurd de morir en segons quines circumstàncies: “Donar la vida és una cosa, fer-ho com un gest n’és una altra, però fer-ho com un gest que no té n cap ni peus és una mala passada del destí”.  La mort molts cops és un gest inútil, com van ser inútils “totes les morts d’aquells que van defensar l’illa entre la primera proposta de rendició i la capitulació (...)”. Va ser inútil la mort de Maria?

Maria és una dona xinesa que professa el cristianisme. Té el do de llengües. És valenta i arriscada, caparruda. Per això mor a mans dels Wo, una banda de mafiosos xinesos que operen a Hong Kong. Maria i Stewart es coneixen l’any 1935, a bord del vaixell que els porta a la Xina, un viatge aleshores molt llarg. Després passaran quatre anys fins que no es tornin a trobar. Això és una constant de la peculiar amistat entre la monja i el coló anglès. La relació arriba al punt àlgid durant la II Guerra Mundial, quan Stewart va a rescatar Maria i han de conviure sols rere les línies dels japonesos. Fins que han de separar-se. Stewart opta per lliurar-se als japonesos i Maria fuig cap a la Xina. Passaran vuit anys fins a un nou encontre. Més envant Maria, que col·labora amb la policia, és en perill de mort per l’amenaça dels mafiosos i de la pròpia policia corrupta de Hong Kong. Però es resisteix a fugir i desaté els pregs de Stewart. Discuteixen i Maria li retreu que l’abandonàs durant la guerra. Stewart no entén els seus comentaris. L’amenaça mafisosa es materialitza i Maria desapareix.

Els anys passen i Stewart roman a Hong Kong. Fins que un dia, com nascut davall d’una pedra, li compareix un nét. Acaba així, la segona part de la novel·la (la primera és el testimoni de Stone, i la segona, pedra angular del relat, el de Stewart).

La tercera part, al meu entendre, és una certa concessió al sensacionalisme, al culebrot, per part de Lanchester. És la carta que Maria escriu a Stewart després de la separació, durant la II Guerra Mundial. Aquesta carta escarrufa. Només es pot entendre des de la fe i de l’amor. Hi parlen la dona i la monja. Hi trobam el tema de la mort (la Cançó de l’Amor Perdurable) i el dolor a què m’he referit abans.

Maria li confessa el naixement del seu fill i els seus plans futurs: abandonarà l’infant encara que l’estima. La vocació religiosa pesaFrenètic Hong Kong massa. Stewart no rebrà mai aquesta carta. No coneixerà el seu fill ni sabrà que ha nascut fins molts anys després de la mort de la monja. Maria no li esmentarà mai la carta perduda. D’altra banda, al relat de Stewart no hi ha mai cap referència a aquest fill. Només quan aquest l’avisa del perill de mort i discuteixen, Maria li retreu el seu comportament durant la guerra:

“-Potser no et costaria tant de creure si et poguessis fer una idea de com van arribar a ser difícils per a mi aquells dies. Si t’ho haguessis imaginat estic segur que no hauries marxat”.

Es tracta, evidentment, d’una referència a l’embaràs i al naixement del fill. Però Tom no ho pot entendre. Queda perplex, perquè els comentaris “tenien un to de rancúnia, un sentiment que mai no hauria imaginat en ella; com si allò hagués passat un dia abans i no pas feia més d’un quart de segle”.

Maria obre el seu cor. És una carta per a la posteritat que, alhora, deixa entreveure els fonaments de la novel·la. Veritablement, està pensada des de la mort, més enllà de la mort, com a la Cançó del Dolor Perdurable. Acaba així:

El dia de demà em fa tanta por o més que la que em feia allunyar-me del teu costat. Déu és amor. Però de vegades l’amor pot ser terrible.

T’estimo,

Zhang Sha-Mun,

Que tu coneixes amb el nom de germana Maria

És la primera i única carta que signa amb el seu nom veritable, en xinès. Signa com a dona i no com a monja, encara que no n’oblida la condició.

El pacte de Matthew Ho amb el fill de Wo Man-Lee, a la quarta part, traeix la memòria de l’avia. Per això la novel·la acaba abans que Stewart se n’assabenti. Perquè els referents de l’avi i del nét són irreconciliables. S’ha consumat la traïció.

 

El port de les aromes

John Lanchester

PREMI LLIBRETER 2005

Editorial:Edicions 62

Trad.:Joan Puntí

ISBN: 84-297-5309-5

Col·lecció: El Balancí, 476

Pàgines: 336

 

   

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS