eLiteratura

L'altra dia me va sortir un post d'allò més estrambòtic, tot mesclant en King Kong amb n'Oleguer i la persecució a la llengua catalana. Vaig cercar un parell de vídeos per il·lustrar la qüestió de la pel·lícula i, francament, en vaig trobar un que me va agradar molt més que tots els avançaments que la productora havia penjat a Internet. La qualitat d'imatge no és la mateixa, però no em negareu que l'anunci és divertit. Per veure'l, clicau aquí

Avui estic de mala lluna i fa hores que me volta pel cap aquest article. Resulta que feia un repassó a uns quants blogs que tenc per costum de llegir i me trob amb un post de Gabriel Bibiloni, professor de la UIB, sobre les agressions patides per una advocada mallorquina just pel fet d'adreçar-se en català a la policia nacional espanyola. Llegiu, per favor, l'article del Diari de Balears.

A continuació, entr a Indígenes, blog interessant i recomanable, fet a Eivissa i que no deixa res per verd. La cosa no millora gaire. Resulta que el remake de King Kong no es podrà veure en català pràcticament enlloc. No és que en principi fes comptes d'anar-hi, el problema és que al multicines d'aquí no pots veure cap film en català. Cap ni un. A més, hi ha un comentari sobre Oleguer i el problema de la selecció espanyola de futbol.

I per acabar-ho d'adobar, no sé com ni com no, me surten un reguitzell de comentaris, més de tres-cents, a un post sense consol del mes de maig de 2005 sobre la Fira de Frankfurt titulat, ni més ni manco, Cataluña, la historia se repite. No arrib a entendre què se repite, però és evident que es tracta d'un espanyolet progre que no pot encobeir que es malmeni la llengua espanyola.

Per tant, i vist l'estat de la situació, acabaré aquest trist comentari amb un poema de Lluís Maicas, poema que em permet dedicar a aquesta gentussa que tots coneixem.

DISTÀNCIA

Un estúpid, de prop

segueix sent un estúpid,

però de lluny ens pot

semblar intel·ligent

M’agrada. Així de clar. I això que és difícil trobar qualque cosa per televisió que tengui prou interès com per passar-te anuncis i tota la pesca. Però amb aquesta sèrie, Porca Misèria, Joel Joan l’ha encertada un cop més. I no me sap cap greu haver d’esperar els diumenges a vespre davant el televisor per patir, i a estones riure, amb aquests joves que voregen la trentena i que cada dia han d’assumir els problemes quotidians per subsistir en aquesta vida que ens en dóna una de freda i una de calenta.

Que la Laia partís cap a Estats Units, va ser un cop molt fort. Però la separació ha estat la culminació dels despropòsits. Només ahir albiràrem una mica d’esperança, al final, quan en Pere va obrir la porta i va ser ella. O potser va ser una al·lucinació més? És igual. Les alegries duren poc. I he de dir que m’encanten aquests finals tristois en què qualcú acaba fet pols, mentre la càmara se va allunyant i sona una peça musical tenyida de melanconia. Perquè moltes vegades ho hem viscut. Perquè a vegades som bons i d’altres ens comportam com uns malparits. Ens agradi o no ens agradi. No estem fets d’una sola peça.

A més, és d’agrair que no hi hagi sensacionalisme barat o que la sèrie pareixi una ONG. Hi passen putades com les que pateix tothom. I punt. Encara que sàpiga greu.

Pens que, per poc que mantengui aquest nivell, Porca misèria es convertirà en un referent de les sèries de televisió. La sèrie de Joel Joan és fresca, innovadora, políticament incorrecta, un producte que transgredeix i alhora reconforta. D’altra banda, ha defugit el model dels culebrots catalans, en el fons massa ensucrats, maniqueistes.

Estaria molt bé que s’editassin els capítols en DVD i poder tenir així tota la sèrie. M’encanta.