eLiteratura

A Occident ens hem venut l’ànima a les xarxes socials (i a moltes coses més), però tanmateix, almanco en l’àmbit jurídic, ens manifestam gelosos de la nostra privacitat. Es tracta de la famosa protecció de dades, la venda d’aquestes a tercers, etc., etc.

A QualityLand, la novel·la distòpica de Marc-Uwe Kling, això no suposa cap entrebanc perquè, legalment, tant l'estat com les empreses disposen de tota la informació dels ciutadans/usuaris/súbdits. Tant és així, que s’anticipen als seus desitjos, fins i tot els inconscients. El problema sorgeix quan, un dia, el protagonista de la novel·la decideix fer el retorn d’un producte no desitjat, un vibrador de color rosa amb forma de dofí. El sistema ha fallat i ell vol demostrar-ho. Aquest és el bessó de QualityLand, perfectament comprensible, com deia al principi, a Occident, però potser no tant en l’àmbit de la cultura oriental.

Byung-Chul Han, a l'article publicat a El País La emergencia viral y el mundo de mañana, explica que la Xina, el gegant del capitalisme d’estat, “ha introduït un sistema de crèdit social (...) que permet una valoració o una avaluació exhaustiva dels ciutadans”. La dictadura xinesa, com el Gran Germà,  observa i controla tota l’activitat dels xinesos. Qui fa bondat, incrementa la seva puntuació i obté beneficis. Qui no en fa, pot perdre fins i tot la feina entre altres prejudicis.

Això s’explica, en part, per la mentalitat autoritària present a la tradició cultural pròpia del confucianisme, afirma Byung-Chul Han . Aquest autoritarisme és també present a altres estats asiàtics i podria ser una de les causes –juntament  amb mesures de prevenció com mascaretes apropiades– que han propiciat que el coronavirus no s’hagi escampat tant com a Europa. Però no cal viure en un règim dictatorial per fer ús de les dades telemàtiques i fer front a la gran epidèmia. Com bé apunta Oriol Burdeus a Núvol, "El debat entre la suposada llibertat europea i la submissió a l’autoritat asiàtica és fals (...) El Big Data és intrusiu? N’hi ha prou amb unes lleis que facultin al govern per utilitzar les dades en casos d’interès públic i impedeixin fer-les servir per a finalitats orwel·lianes, que és el que una gent desperta hauria exigit als seus polítics".

Val a dir que aquest debat ja és present a casa nostra. Precisament al mes de novembre de l’any passat, Simona Levy, autora de #Fake You, en parlava a una entrevista a Vilaweb. I no és casual que en parlàs, ja que, des de l’inici de l’epidèmia, almanco a Espanya, la versió oficial ha estat farcida de mitges veritats i moltes mentides. L’estat espanyol no ha abordat la qüestió amb la profunditat i l’atenció que requeria. I és evident que ha ocultat informació als ciutadans. Amb un discurs bonista i infantiloide, de facto, ha propiciat que milers de persones s’infectassin d’un virus el qual, al principi, com qui no vol la cosa, va ser comparat amb el grip pel mateix Fernando Simón, director del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias del Govern Espanyol, mostrant-se sorprès pel “l’excés de preocupació” i afirmant que “la gent no s'angoixa amb el grip perquè hi està acostumada”. No hem disposat del Big data i tampoc de la veritat. La veritat, que en un sistema democràtic ha d’estar per sobre de tot, ha estat ocultada. Per la desídia, per la incompetència i la ineptitud del govern espanyol.

Si avui, sense anar més lluny, vista la gestió de la crisi del Coronavirus per part del Gobierno de España, descobríssim que som governats per un androide despietat que només pren decisions en funció d’algoritmes demencials que aparentment no cometen cap error, no ens hauria de venir de nou.

Imaginau-vos un món ideal on l’error és inadmissible i les protestes són enteses com un desacatament a la llei. Un món on l'alternança política no signifiqui res –digau-li, per exemple, ara PP ara PSOE; ara tu, ara jo–, perquè substancialment tot segueix igual o pitjor, però que el sistema presenta com l’única i millor opció possible. Digau-li, ara ja no ve d’aquí, Règim del 78, el qual, per moltes voltes que hi faceu, no aconseguireu tombar o canviar de manera significativa encara que la pedra angular –realment hauria de dir corona– sobre la qual es va bastir estigui literalment feta miques.

Un món en el qual heu d’intentar prosperar malgrat tots aquests hàndicaps. Malgrat que la darrera crisi capitalista no deixàs gaire esperança, cal tenir fe i esdevenir emprenedors i autoajudar-nos, prendre consciència de la necessitat i la conveniència de mantenir-nos units davant les adversitats. I patir i callar, i creure en la fal·làcia que si competim, que si ens esforçam, no hi farà res que les cartes estiguin marcades. A la fi, obtindrem la recompensa que ens mereixem i les xarxes socials corejaran el nostre nom i fulminarem el rànquing de likes en un dia, en una setmana, en un mes... I tindrem milions de followers i una vida regalada que tothom admirarà quan en pengem bocins a la xarxa.

Però què succeiria si un dia, cansats de cercar la glòria que no arriba, ho enviàssim tot a pondre i desafiàssim realment el sistema? Això és el que, com qui no vol la cosa però amb una persistència sorprenent, intenta el Peter Aturat, el protagonista de la novel·la QualityLand, una distopia hipercapitalista, una sàtira brutal que cal llegir abans que –esper que ens n'alliberem– qualcú se li acudeixi adaptar per fer una sèrie i perdi tota la capacitat subversiva i l’humor.

Aprofiteu el confinament i feis qualque cosa de profit: llegiu la novel·la de Marc-Uwe Kling, carregau-vos de mala llet. Perquè quan hagi passat tot això, convindrà fer net i demanar responsabilitats a la genteta ultraliberal que només sospirava per privatitzar i acabar d’enfonsar l’estat del benestar. I als polítics del règim que els anàven al darrere, que els rebenti la porqueria a la cara, i que es fotin.

 PS. He fet tard: HBO ja en prepara una versió televisiva.