eLiteratura

Antonio Muñoz Molina

La comparació de la situació de Carles Puigdemont amb els exiliats de la II República per part de Pablo Iglesias va aixecar polseguera entre els retrògrads i els progressistes espanyols, a excepció de Podemos. No ens ha de venir de nou. La gran majoria de l’espectre ideològic espanyol té això en comú: l’odi contra els catalans. El darrer a sumar-hi ha estat l’escriptor Antonio Muñoz Molina (membre de la Real Academia, Premi Planeta, Premi Príncipe d’Asturias, etc., etc.), amb un article malèvol a El País el qual al subtítol ja ho diu tot en qualificar els exiliats independentistes de “señoritos supremacistas catalanes”. No sé quin qualificatiu és pitjor, si “señoritos” -sí, ja sé que “señoritos no és un adjectiu”, però la connotació pejorativa el (des)qualifica- o “supremacistas”. Sí, els catalans, que per parlar o per rebre l’educació en català hem de demanar perdó en aquesta mena d’apartheid que és l’Estat espanyol, la màxima autoritat del qual durant molts anys, actualment de vacances pagades als Emirats Àrabs, va tenir la santa barra d’afirmar en un discurs oficial que “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición”.

Diu Muñoz Molina que hi ha paraules sagrades, i que “exili” n’és una. I que no l’hem d’usar en va, com si els exiliats catalans estassin també de vacances, com el rei emèrit espanyol. I després es dedica a fer llàstima perquè el món és ple “de gente que lo abandona todo para huir del hambre o del despotismo o de la muerte”. Fam i mort, potser no, però amb el despotisme l’encerta de ple. La definició de “despotismo” del diccionari de la RAE no deixa lloc al dubte en la segona accepció: “Abuso de superioridad, poder o fuerza en el trato con las demás personas”. L’estat espanyol ha imposat la seva voluntat, manu militari, de manera tirànica i opressiva pels segles dels segles contra la nació catalana. I l’actual pantomima de democràcia és la culminació del projecte de dominació espanyol, sobretot per la via executiva i judicial, però també amb la repressió policial.

Una pel·lícula excel·lent de David Mamet, “The Winslow boy”, relata la lluita d’un pare per netejar l’honor del seu fill, un nin de dotze anys, expulsat injustament del col·legi militar on estudiava. No el poden readmetre de cap manera perquè implicaria, de facto, reconèixer que s’han equivocat. El cas arriba a les altes instàncies i, finalment, la família el guanya gràcies a l’enginy i l’astúcia de l’advocat defensor que, a la fi de la pel·lícula, afirma que “fer justícia és fàcil; fer el que és just, no”. I això és el que li succeeix a l’estat espanyol: pot fer justícia però no el que és just, perquè implicaria el rebuig del relat espanyol envers la nació catalana com a mínim del 1714 ençà.

El poder judicial ha après bé la lliçó. Però mentre els jutges espanyols sentencien a tort i a dret contra Catalunya, perden tots els casos davant els tribunals europeus. S’evidencia, doncs, que a Espanya preval la justícia, i no el que és just. R. Gil, a Valores humanos y desarrollo personal. Tutorías de educación secundaria y escuela de padres, és clar i llampant: “En no pocas situaciones la justicia se reduce a una actitud al servicio del orden establecido, prevaleciendo la dimensión legal por encima de la moral, identificando de esta manera lo legal con lo justo. La justicia, así entendida, fácilmente se convierte en justificación y apoyo de justicias estructurales”. La justícia estructural, la legalitat, per davant de la moral, equiparant maquiavèl·licament el que és legal al que és just.

És clar que Muñoz Molina no ho veu o no ho vol veure. I a més té el cinisme de simular un distanciament amb la xusma feixista: “No voy a sumarme al linchamiento cínico de los que hoy se rasgan las vestiduras porque Pablo Iglesias ha infamado la memoria del exilio y ayer mismo celebraban la decisión municipal y cainita de quitar los nombres de Indalecio Prieto y de Francisco Largo Caballero de las calles de Madrid”. Com sempre els referents són els d’Espanya. I succeeix que a Espanya, llevat de rares excepcions, sempre hi ha unanimitat quan es tracta de carregar contra Catalunya. No és cap paradoxa que el feixisme espanyol, al límit de l’obscenitat, s’hagi posat al costat dels republicans espanyols en contraposició als exiliats catalans. Sempre negaran la premissa major, que és la persecució política, legal i militar de la nació catalana. I això, li agradi o no, situa Muñoz Molina al costat de Vox, Ciudadanos i el PP; i també al costat del PSOE, que defensa desacomplexadament la monarquia espanyola.

I no, senyor Muñoz Molina. L’exili català a Europa no és una festa. El pare de Carles Puigdemont va morir el 2019. El raper mallorquí Valtonyc ha perdut sa mare aquest mes de gener. Adrià Carrasco va poder tornar a Catalunya després de gairebé tres anys d’exili a Bèlgica per una (falsa) acusació de terrorisme. En ple segle XXI Espanya té presos polítics. Ben pensat, senyor Muñoz Molina, podria documentar-se i fer-ne una novel·la. Faria un bon favor a la democràcia espanyola.

PS. L'article de Joan B. Culla a l'Ara, Exilis i exiliats, és excel·lent. Per llegir i emmarcar, sobretot el final:

"La condició d'exiliat no és una categoria social o econòmica, sinó una situació política i jurídica. Comporta que has hagut d'abandonar el teu país per raons polítiques (les autoritats diuen que per haver transgredit la llei, i ho diuen el 1980, el 1925, el 1939 o el 2021) i que, si hi tornessis, aniries a la presó. Regatejar-los el títol a Carles Puigdemont i els exconsellers no és una injustícia; és una estupidesa".