eLiteratura

Podria ser que atonyinar, atupar, pegar, apallissar o ferir ciutadans de manera indiscriminada i intencionada induís a l’odi? Podria ser. I si el subjecte o subjectes de l’acció són policies, què n’hauríem de pensar? Què en podríem pensar? No en podem dir “forces de l’ordre” perquè almanco en alguns casos, amb l’excusa de salvaguardar la llei, hi ha membres dels cossos policials que, en una mena de guerra bruta, subverteixen els drets dels ciutadans.

Deia un personatge d’Oscar Wilde -qui, amb un empresonament injust, va pagar molt car l’atreviment d’oposar-se a la moral victoriana-  que sempre “és més difícil destruir que crear, i quan el que cal destruir és la vulgaritat i l’estupidesa no n’hi ha prou amb tenir coratge, sinó que és necessari un menyspreu autèntic”. El menyspreu, tanmateix, no indueix a l’odi sinó que priva qualcú, per no considerar-ne digne, de l’estima. I què es pensaven? Que els farien un monument? Un monument no, però sí que van editar una sàtira que ridiculitza -és a dir, que mou a riure-se’n- l’acció policial espanyola de l’1 d’octubre. El còmic On és l’Estel·la? -que és objecte de persecució per part de quatre sindicats policials-  retrata l’episodi en clau d’humor i, agradi o no, també el desdramatitza i fins i tot humanitza el subjecte policial: sota cada casc blindat hi ha un home amb totes les seves febleses! Aquesta humanització, pel que es pot deduir, no agrada als representants sindicals de la policia espanyola, més acostumats a parlar d’honor i heroïcitats que no pas d’humanitat.

I, venint d’on ve, no és estrany. L’autoritat tradicionalment ha estat mancada de sentit de l’humor. Umberto Eco va dedicar la famosa novel·la “El nom de la rosa” a la “problemàtica” del riure. La rialla, té quelcom de subversiu, de revolucionari, que el poder no pot doblegar. Per això vol controlar els humoristes, el poder. La Regla de Sant Benet, al segle VI de la nostra era, ja advertia de la perillositat del riure: “Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d'aquesta mena”.

L’humor, per la capacitat de fer-se entendre i arribar a un gran nombre de persones, pot arribar a subvertir l’ordre establert i deixar en evidència l’estratègia de l’honor. I quan l’autoritat, com Sant Benet, pretén silenciar les rialles, cau en l’autoritarisme, en la censura, i conculca el dret a la llibertat d’expressió, recollit a l’article 20 de la Constitució Espanyola i en l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans. 

Però els sindicats de policia, en lloc de defensar la llibertat d’expressió, se senten ofesos i injuriats per un còmic! Sembla més lògic que se sentissin ofesos per l’actuació policial de l’1 d’octubre, quan funcionaris de l’estat, companys seus, van colpejar una majoria de ciutadans pacífics, tot desobeint l’ordre judicial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ordenava que s’impedís votar però “sense afectar la normal convivència”. En aquest sentit, la sentència recent del “cas Trapero” dictada per l’Audiència Espanyola, que absol el major i el seu equip dels delictes de sedició i de desobediència, acredita la versió dels mossos d’esquadra davant l’actuació desmesurada i fora de lloc de la policia espanyola. I d’això, precisament d’això, s’haurien de preocupar els sindicats policials. Això sí que malmet la imatge d’un cos policial. I els sap greu que un còmic ho posi de manifest! És als seus superiors que haurien de demanar responsabilitats; en primer lloc al ministre de l’Interior de l’època Juan Ignacio Zoido, per no obrar conforme a les ordres dictades pel poder judicial de l’estat. 

També els hauria de saber greu la divulgació de notícies falses i tendencioses, les famoses fake news. Qui, de la policia, filtra falsedats a certs mitjans de comunicació? Es filtren notícies quan governa el PP, es filtren notícies quan governa el PSOE. Ningú no se’n fa responsable. Aquest fet indueix a pensar que es tracta d’una estratègia d’intoxicació, mani qui mani, procedent del s’anomena deep state, les clavegueres de l’estat. Acció sindical al respecte? No hi ha comentaris. Entenc que l’espectacle lamentable dels piolins també atemptava contra la dignitat de la policia espanyola. A més, l’aporellismo no va ajudar a incrementar l’estima pels cossos policials. Autocrítica? Cero patatero, que deia aquell.

Mentre, a França, la setmana passada el professor d’institut Samuel Paty va ser assassinat per explicar als seus alumnes en què consistia la llibertat d’expressió. La reacció immediata del president de la República Francesa, Emmanuel Macron, va comparèixer per defensar públicament aquest dret. Aquí, Spain is different; i a manca d’altres feines, els sindicats policials SUP, CEP, SPP i UFP persisteixen en les demandes contra la llibertat d’expressió. El jutjat 12 de Palma ha admès a tràmit la demanda per injúries contra l’il·lustrador de l’Estel·la, Toni Galmés. Dia 3 de novembre, segons informava Vilaweb, van declarar com a testimonis el propietari i l’editor de Comanegra.  La insistència sindical ha catapultat el còmic i l’ha convertit en un símbol de la llibertat d’expressió. Llegim al web de Comanegra: “Entre el 2017 i el 2018 han estat encausats (a més de polítics) humoristes, pallassos, revistes satíriques, músics i tuitaires, i les ganes de fer broma (també les de riure'ns de nosaltres mateixos) s'han anat diluint o amargant. Però ja n'hi ha prou: la sàtira és un bé comú i cal fugir de l'eixutesa com qui fuig de la fam”.

Torn, per acabar, a la cita d’Oscar Wilde, el geni del qual transcendeix països i èpoques. Pertany a El crític com a artista i la versió és d’Edicions de la Ela Geminada. Com succeeix moltes vegades amb Wilde, la paradoxa fa acte de presència. Diu l’escriptor irlandès que “és més difícil destruir que crear, i quan el que cal destruir és la vulgaritat i l’estupidesa no n’hi ha prou amb tenir coratge, sinó que és necessari un menyspreu autèntic”. Deixant de banda el menyspreu, pot semblar que destruir és més senzill que crear. Però quan el que cal ensorrar són els mecanismes de poder de l’estat profund, cal un gran coratge i molt de coneixement. Perquè practiquen la intimidació i volen infondre temor. Encara que no hi hagi comdemna, el calvari patit per l'editorial i l'autor haurà estat majúscul. El deep state hi ha esmerçat esforços durant anys i panys. Fins i tot, perseguint còmics i ninotaires. No els tremola el pols.

Vull pensar que, tot plegat, la ridícula demanda dels sindicats policials quedarà en no res i que Toni Galmés serà declarat innocent. El contrari suposaria una vulneració dels drets fonamentals i una passa, una més, cap a l’arbitrarisme, la coacció i la imposició d’un règim autoritari a Espanya.