eLiteratura

Psicosi és una de les grans pel·lícules d’Alfred Hitchcock. La famosa escena de la dutxa, impressionant en blanc i negre, amb la sang escolant-se pel desguàs, serà recordada per sempre més a la història del cinema. Marion Crane (Janet Leigh) hi mor assassinada a mans del psicòpata amb doble personalitat Norman Bates (Anthony Perkins). Una de les peculiaritats de Psicosi rau precisament en el fet que l’estrella protagonista, Jane Leigh, mor a mitjan film, fet inaudit que, tanmateix, no n’ha impedit ni molt manco el reconeixement.

De la seva banda, Anthony Perkins, erigit en el focus principal de l’acció, hi va tenir una actuació magnífica. Tant és així, que les característiques psicològiques del personatge de Norman Bates van marcar la seva filmografia de llavors en endavant, a més de relacionar sempre l’actor amb el personatge.

S’imposà, doncs, la dualitat autodestructiva de Norman Bates, fagocitat progressivament pel seu alter ego fins que, quan es descobreix tot el pastís, la personalitat del xicot ha desaparegut per sempre. La doble personalitat era un estat transitori.

Tot això me ve al cap arran de les declaracions de José Montilla sobre la cultura catalana que, segons ell, també és en castellà. La nostra cultura, sota una pretesa diversitat, es veu afectada per un trastorn dissociatiu molt perillós. Perquè no tenc cap dubte que a la fi hi haurà escriptors en espanyol a la Fira del Llibre de Frankfurt, encara que la convidada per al 2007 sigui la literatura catalana. Potser no seran molts –que té més!–, però hi seran. Serà la prova fefaent que la cultura catalana pateix, entre d’altres mals, d’una doble personalitat que la farà incognoscible internacionalment.

La cultura catalana presenta anomalies greus en tots els sentits: esquarterament intern i difuminació externa (si no tens estat propi, el nombre de parlants no compta) fins a fer-se fonedissa. Mentre que la cultura catalana ha de ser per força plural i diversa –si no, serà titllada d’excloent i aldeana–, la cultura espanyola no té necessitat d’adjectivació. És espanyola i punt. I quan hom parla de literatura espanyola, a ningú no se li acudeix pensar en Sánchez Piñol, Emili Teixidor, Sebastià Alzamora o Isabel-Clara Simó. Perquè és la llengua que defineix la cultura i, per tant, la literatura. Amb les literatures anglesa, alemanya o francesa passa el mateix. I hi ha exemples paradigmàtics en la història de la literatura que sempre surten a la llum –com és el cas de Kafka, Conrad, Nabokov o Kundera–, i que ara pretenen obviar-se com si els nostres escriptors, manllevant l’expressió d’Eva Piquer, formassin part d’una raça exòtica.