eLiteratura

Laura Sants m’ha decebut. Ara que ja ho he dit, ho matisaré tant com calgui. Però Laura Sants m’ha decebut. Potser ha estat la manca de poètica que el propi Emili Teixidor atribueix, de manera encertada, al present (evidentment, en contraposició a Pa negre). Tal volta ha estat la trama, que no m’ha acabat d’enganxar, o el protagonista, n’Andreu, una mica fat, ni figa ni rem. O tal vegada he estat jo mateix, que he situat el llistó tan alt que després no hi ha hagut manera d’assolir el cim.

Dit això, doncs, matisaré que Laura Sants és una novel·la valenta que revisita un clàssic de la literatura catalana (Laura a la ciutat dels Sants) des d’una òptica actual i fins i tot provocadora, incorporant a l’amor la temàtica de les corrupteles pròpies del poder.

El protagonista i narrador rep l’encàrrec d’elaborar un primer esborrany o guió per a una sèrie televisiva inspirada en el clàssic de Miquel Llor i que parli de la infidelitat matrimonial. Andreu es trasllada a Comarquinal (Vic) per redactar el guió i inspirar-se in situ.

Allà, per error, és abordat per Albert Dentell, personatge gris que es dedica a l’elaboració de dossiers confidencials, informació bruta que s’utilitza en contra de les persones investigades o afectades. D’aquesta manera tan simple, Andreu es veu involucrat en una lluita de poder de la qual en sortirà escaldat.

Encara que durant tota la novel·la planegi l’ombra del misteri –qui és la Laura que viu presonera a la Mallola?, quina vida va portar abans de la malaltia?– no es tracta pròpiament d’una novel·la d’intriga. L’acció és suspesa adesiara per les reflexions d’Andreu sobre l’amor, la sexualitat, el poder, la família, el matrimoni...

La novel·la és plena de referències a adúlteres famoses de la història de la literatura: burgueses o aristòcrates desenfeinades que pateixen mal d’amor, incompreses pel seu home. Són models propis d’un temps passat, del denou, quan les coordenades de l’amor i el matrimoni eren unes altres. Es tracta concretament de Madam Bovary, La regenta, Anna Karerina i Laura a la ciutat del Sants.

 Emili Teixidor, per boca d’Andreu, es demana un cop i un altre com seria actualment l’heroïna protagonista d’aquestes novel·les. És a dir, com seria Laura Sants.

“Què em proposava, doncs? Buscar la Laura actual, la infidel d’ara, la insatisfeta d’avui, o presentar una noia senzilla i moderna i fer-la víctima de totes les maniobres de la infidelitat fins a deixar-la com un drap brut per culpa dels prejudicis que encara cuejaven, del masclisme prepotent i de totes les forces retrògrades que s’amagaven als racons de les petites capitals de comarca, terra endins?”.

Es trobam, doncs, amb una aproximació a aquesta “Laura actual” que fa anar Andreu de bòlit. A més, la Laura de la Mallola, esposa del batle de Comarquinal, comparteix amb la protagonista de Miquel Llor l’origen barceloní, un anatema que encara avui dia es veu que no té perdó a la ciutat de la boira. Finalment, no hi podia mancar l’adulteri consumat, amb conseqüències nefastes per a Laura.

El guió

El guió televisiu no és res més que una excusa per introduir el tema de la infidelitat matrimonial i situar l’acció a la mítica Comarquinal i la comarca d’Osona.

A banda d’això, hi trobam una crítica al model televisiu –s’entén que a TV3– i a la classe política que el sustenta, al nacionalisme d’espardenya revestit d’executiu. Així el el director de nous formats es ridiculitzat en afirmar que  la “terra marca, la història marca, i estic segur que descobrirem que si bé totes les famílies infelices ho són a la seva manera, també les parelles dissortades de la nostra terra ho són d’una manera diferent de la d’altres països”. És el nacionalisme portat al terreny de l’absurd.

Tampoc el cap de programes no se n’allibera. Així, els espais televisius han de cumplir les consignes polítiques, per tal d’evitar les crítiques per derrotisme “perquè no contenen prou informació útil. Volen que tot tingui un sentit, que quedi clar el fil històric que ens uneix a tots i que ens fa superar les dificultats”.

És evident que segons quina Laura no interessa políticament als directius de la televisió, que volen “tota la pantalla... per a la passió” i no tenen cap mena d’interès en una heroïna “obrera, marroquina, equatoriana, revolucionària o sindicalista”.

Segons Andreu, els comissaris polítics disfressats de tecnòcrates audiovisuals volien una dona alliberada i moderna, i no pas models antics i fracassats. En canvi ell  “cada cop veia més clar que la figura central de la nova sèrie havia de ser una dona immigrant com l’equatoriana Consuelo o una dona de poble com la mare d’en Marçal, sense cap més horitzó que la supervivència d’elles i de les famílies”.

Andreu vol actualitzar el que simbolitza Laura i, per a ell, aquesta figura femenina “es trobava a l’altre cantó de la distància, a la banda dels criats, els pobres, els ignorants, els callats, els immigrants i els bàrbars”. El seu problema no és amorós o sexual sinó econòmic o laboral. Això, però, no ven, televisivament parlant. No té glamour, ni és políticament correcte.

“Per a la sèrie servia qualsevol Laura amb la condició que emocionés el públic, i per això, amb uns quants temes d’actualitat barrejats amb la història d’una parella qualsevol n’hi havia prou: maltractaments, abús de poder, dificultats per obtenir el divorci, el problema dels fills, un amant en l’horitzó com a contrafigura de la parella estable... “.

Us sona? Vent del Pla, per exemple? Sense comentaris.

La llibertat

Tanmateix, Andreu admet que no tot ho tenien dolent les aristòcrates i burgueses desenfeinades de la novel·la del XIX: “Elles havien començat a treure’ns a tots, no només a les dones casades, de la presó de les convencions socials i morals i ara ens trobàvem tots plegats amb la llibertat a les mans i no sabíem què fer exactament amb les nostres vides”.

D’altra banda, l’adulteri tenia un atractiu, era un espai de llibertat conquerit no sense patiment. Però ara que la llibertat ja era una realitat, calia sobreviure sense les convencions socials.

La vida amorosa i sexual de n’Andreu

La sexualitat d’Andreu és ambivalent. És bisexual i, segons Teixidor, “infidel per naturalesa”, incapaç de comprometre’s. Qualitat, aquesta, que lliga amb la indecisió del pare.

El Gran Meaulnes li retreu que és “com un tastaolletes sentimental, no vols implicar-te en res i l’amor i la parella volen dedicació, voluntat, compromís...”.

Arran de la confusió de què és objecte i la investigació un tant sui generis que Andreu dur a terme, rep el dossier sobre Bernat. És víctima del xantatge i se sent ferit.

“Era difícil desprendre’s del sentiment de possessió total, quan estem amb algú. Devia ser alguna cosa corporal, física, alguna víscera desconeguda que se sentia commocionada, un sentiment ancestral del qual ens era difícil oblidar-nos. Seguretat, vanitat. Orgull ferit. Era difícil esborrar tots els tòpics quan l’afer et tocava de prop. Una cosa era la infidelitat i una altra, la dimensió desconeguda. Em vaig animar perquè començava a fer-hi broma”.

La dimensió desconeguda. Andreu té una quarantena d’anys, i no retreu a les seves parelles, més joves, gelosies ni infidelitats. Tanmateix, això no significa que ho accepti tot. De fet, ja té una certa necessitat de rutina en la vida sentimental, “una crossa vital” on sustentar-se.

La família: la figura del pare i la indecisió

Andreu és fill del protagonista de Pa negre.

“Sempre m’havia pres la crònica familiar (...) com una història llunyana, petita, sense cap mena de grandesa. Una miserable saga de perdedors aclaparats pel pes del fat”.

La figura del pare plana sobre Andreu durant tota la novel·la. Li “feia por haver heretat la indecisió, l’aturament, la perplexitat paterna”.

Andreu defuig els problemes, defuig les relacions estables, no es mulla ni vol cap mena de compromís, ni polític ni sentimental.

“Ara m’adonava de l’orgull íntim del pare, que en el fons menyspreava profundament tots els trepes caragirats de la capital, els polítics sinuosos que disfressaven la veritat, i que havia preferit una vida marginada i fosca que la humiliació dels pactes o les baixes complicitats. Ell no servia per fer segons quins papers, i a mi em passava igual. M’avorria la comèdia social i la pèrdua de temps i d’humor que comportava”.

El poder no el tempta. Més aviat se n’amaga. Què fer, doncs, al final de la novel·la, quan ha de prendre la decisió sobre un possible ascens, però que implica un compromís polític: “Com el pare. Fugir, amagar-se, ajupir-se, callar, tancar els ulls, no veure res, no dir res, no ser res”.

La indecisió és el tret psicològic més notable d’Andreu. Aleshores que és el que el va impulsar a actuar i mullar-se, per tant comprometre’s, per Laura i Marçal, el jove que cuidava els cavalls?

La compassió

No és l’amor el que mou Andreu. El guinista defuig, com hem vist, el compromís. En canvi, la situació dels dos personatges indefensos, febles, de la novel·la, l’impulsa a l’acció, a intentar fer qualque cosa per ells, o si més no a interessar-s’hi.

“En Marçal viuria presoner de la seva casa, de la seva família, de la seva discapacitat. La Laura vivia presonera, a la Mallola, de les seves criades, masoveres o infermeres, de la seva neurosi. L’inici de la compassió que sentia per aquelles dues persones me les feia més properes, més meves, més desemparades. Com si m’haguessin adreçat, sense dir res, només per la seva presència muda i innocent, una súplica: protegeix-nos. Havia de fer força per trencar aquesta petició. Allunyar-me’n abans que la infecció compassiva m’infectés l’ànima”.

Potser rere la compassió hi ve l’amor. I ell, igual que el seu pare, és incapaç d’estimar i de comprometre’s; com si l’amor fos una infecció, intenta rebutjar aquest sentiment sense aconseguir-ho. L’amor consumeix, l’amor mata, llegíem a Pa negre.

Andreu s’interessa els cavalls de Marçal, que són “éssers indefensos, vulnerables, sotmesos al poder del més fort, igual que els infants, els immigrants, les dones..., els animals”. Els cavalls que passen els darrers dies als prats abans de morir simbolitzen la Laura actual que Andreu cerca per a la sèrie televisiva.

Serà la compassió, doncs, el que l’enfrontarà amb el poder.

El poder

El pitjor dels mals, la compassió que ha infectat Andreu fa que s’enfronti amb el poder. S’entrevista amb el batle, el marit de Laura, qui intenta comprar el seu silenci.

“El poder vol conservar-se. Qui renuncia al poder, fins i tot sabent i tenint l’experiència que el poder és pervers i corrupte? Tots s’autoenganyen dient que volen el poder per posar-lo al servei dels altres, per millorar la vida dels més dèbils, per fer el bé... Excuses. El poder es reprodueix a si mateix i tendeix a augmentar sempre i a aixafar tots els obstacles que troba al seu pas”.

Andreu acaba enmig d’un foc creuat. Ha de girar cua i plegar. Tampoc, com hem vist, no vol acceptar el càrrec a la televisió. Sense saber si ha pres la decisió correcta, se n’anirà a l’estranger. Fuig, desil·lusionat.  Perquè, a manera de Flaubert, Laura Sants també és ell.