eLiteratura

Fa molt de temps que estic subscrit a la llista de distribució del butlletí electrònic d’Info Bibcat,  un punt de trobada per als gestors de la informació dels Països Catalans. Aquest butlletí setmanal que recoman sincerament presenta diverses seccions que han anat canviant. Me va venir de nou quan incorporà una secció de blogs de referència anomenada Diaris digitals en català, entre els quals n’hi ha alguns de mallorquins. Tenc dubtes sobre la idoneïtat del títol, ja que més d’un dels blogs que hi podem trobar no s’actualitza diàriament. Tanmateix no és d’això que volia parlar, sinó d’una secció en la qual no havia reparat mai: l’acudit.

Potser ha estat així perquè molts cops cercava la informació que m’interessava al correu electrònic on figuraven els encapçalaments, o simplement perquè som així de despistat. No ho sé. La qüestió és que avui m’hi he fixat: petitet, a dalt, a  la columna de la dreta. Així que he repassat una cinquantena de butlletins anteriors, amb la intenció de veure els acudits. I sí, n’hi ha de bons. N’hi ha hagut un parell (un parell mallorquí) que m’han agradat molt.

Aquest, però, ha estat el que m’ha cridat més l’atenció, perquè amb una sola vinyeta l’autor ha estat capaç de sintetitzar el neguit que pot arribar a patir un lector davant la impossibilitat de llegir tot el que li agradaria. Ells llibres assaltant el lector, demanant literalment el seu torn. És inevitable, doncs, fer una tria. Cal combinar els clàssics (encara que sempre ens en quedin de pendents) amb les novetats editorials (encara que mai no hi seguem a temps). Cercar recomanacions, llegir crítiques, consultar les llistes dels més venuts,  consultar el nostre llibreter, seguir els nostres autors preferits... Sempre arriba un dia terrible en què el lector pren consciència del fet que no podrà llegir tot allò que voldria. El cinema, per raons temporals òbvies, és més agraït. El temps consumit en la visió d’un film sempre és menor que el que ens requereix la lectura d’una novel·la, la qual, si només en fem una lectura, s’anirà esborrant, difuminant, fins a recordar-ne tan sols petits fragments, anècdotes, un simple fil argumental.

Precisament per això m’ha agradat l’acudit, per la capacitat de desdramatitzar aquest fet ineludible que és la impossibilitat de llegir-ho tot. O el que és el mateix: la inexorable certesa de la mort. Perquè quants no n’hi hauria que es vendrien l’ànima a canvi d’un centenar d’anys de lectura?