eLiteratura

Abandonat el desig, neguitós, amb coïssor als ulls, un impuls fatal l’obliga, amb llàgrimes i una pena incompresa, a allunyar-se del llibre abans tant cobejat. Passa el temps. El lector ensopit d’ulls ara esbatanats jeu al sofà, amb el comandament del televisor a les mans, literalment esbraonades de tant pitjar botons de múltiples canals que no el satisfan.

“I si me compràs el darrer best seller, hauria de demanar hora al psiquiatra?” El lector comprèn que pateix un bloqueig que l’impossibilita de concentrar-se en el ritual de la lectura. Així que n’esdevé conscient, sent un impuls vehement de posseir un volum acabat d’editar... I mentre desembolica el llibre imaginari ja l’envaeix la flaire de tinta fresca; n’observa la portada, fotografia inclosa -la fotografia que il·lustra de manera vaga el contingut, evidentment, d’una novel·la-, i hi passa l’índex pel llom, de dalt a baix, a poc a poc. Comença la lectura: en acabar el primer i brevíssim paràgraf s’adona que hi ha qualque cosa -no-sap-què- que el pertorba i que no afina a destriar...

cb l primer p`gin i no pot continur. H perdut el fil. Torn sentir coïssor ls ulls, com un ternyin que li entel de tristor l’`nim.

L’endem` es despert trd. El llire és dmunt el comodí. Record que s’h dormit mentre intentv llegi. gf el llire m decisió i l’ore ltre cop pel principi. l’instnt s’don que hi h prules que li sonen estrnyes. H de fer un grn esforç per completr-ne el sentit. Llegeix i rellegeix. Però no en treu el net.

El terer di l letor s’emull enr més. El llengutge es torn inintel·ligile: és evient que hi mnquen lletres. Però quines hi mnquen, si j no és pç de reordr-les? om pot distingir d prul, fer-ne seu el sentit, si no sp om les h d’imginr, sino les reoneix? Els textos li reorden vgment els misstges de telèfon mòil.

Una setmana després, abans de suïcidar-se, l’exlector ha redactat, així com ha pogut, l’epitafi de la seva tomba: