eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

El mercader de alfombras: Els confiats van a l'infern

eliteratura | 12 Setembre, 2007 22:11

"Todo va bien. No puedo fracasar en nada, porque no intento hacer nada."

Lectures estiuenques (II)

Un temps bastava néixer en el si d'una família, aristocràtica evidentment, per home cargol saber que no caldria moure un fil per viure com un rei. Avui dia només ho tenen tant bé, a l'estat espanyol, els membres de la família, la reial s'entén. La resta de mortals, encara que siguin de casa bona, no poden permetre's aquests luxes i s'han d'espavilar, perquè si no el sistema els passa factura. Els privilegis propis de l'Antic Règim, in aeternum, només persisteixen en la monarquia, per molt constitucional que sigui.

Diu Raimon en una cançó: "No és difícil morir en aquesta vida / que viure és més difícil". Sí, empènyer cada dia el carro de la vida pot esdevenir una tasca complicada. En una gran ciutat, encara hi ha més dificultats. Això que en diuen competència pot arribar a ser ferotge, paralitzador, mortífer gairebé. Per sobreviure i triomfar cal ser fort, enginyós, competent, aplicat, de vegades submís. I el que calgui. Però no tothom vol o pot passar per aquest sedàs.

Imagineu un home que rodola cap a l’abisme i que tanmateix és incapaç de fer res per impedir-ho. O un altre que s’ofega irremissiblement i que just voga una mica per intentar sortir del remolí que l’enfonsa cada cop més cap al fons de la mar. Sí, aquest home podria ser Cyrus Irani, propietari d’una decadent botiga d’estores a Nova York, membre de la comunitat zoroàstrica, culte, introvertit, fadrí als 45: no sap què fer amb la seva vida, així que el millor és no fer res, que la vida es visqui tota sola.

El temps fa la seva i Cyrus s’enclota a la botiga, qui dia passa any empeny, sobrevivint amb la venda de les estores. Fins que un dia els amos del local li n’augmenten el lloguer fins a 3.000 dòlars, suma impossible d’aconseguir amb el negoci. Pot tancar en voler o lluitar. I què fa Cyrus Irani? Pràcticament res, a banda de demanar doblers a sa mare. I és que abordar el tema econòmic li fa oi.

“Cyrus era perfectamente consciente de que, objectivamente, sus problemas económicos no dependían de su disposición para abordarlos: el tiempo se le agotaba, aparte de su desconcertante indiferencia. Era como si estuviese esperando igual que un niño que una fuerza exterior, una especie de deus ex machina, acudiera a rescatarle.”

“Lo malo era que a él le disgustaba incluso tener que pensar en asuntos económicos. Se resistía a esa clase de pensamientos como se resistiría a escuchar a un bocazas intelectual que tratase de monopolizar todas las conversaciones. De echo, siempre que gente supuestamente refinada hablaba de oportunidades en el mercado bursatil o de estrategias financieras, se sentía avergonzado por ellos, como si hubiesen expresado sin querer algo tan desagradable com un prejuicio racial. Y en aquel momento era él quien tenía que dedicar tiempo a esa estupidez”.

Temptador, asseure's a esperar que la divina providència, o el que sigui aquesta força exterior, ens resolgui la vida. Irani es tanca en banda. Es reclou com un cargol en la seva closca, a esperar que passi la turmenta, com tothom ha fet qualque vegada, amb la falsa creença que així s'esvairan les dificultats, amb el pensament erroni que el temps, pel simple fet de transcórrer, té la facultat de resoldre els problemes als quals nosaltres no sabem, no podem o no volem posar fi.

Phillip Lopate
El mercader de alfombras
Libros del Asteroide

Fotografia: Jordi S. Carrera