eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

Només hi ha pau als cementiris?

eliteratura | 06 Febrer, 2008 14:30

Crec que va ser Lluís Vicent Aracil qui va dir que només hi ha pau als cementiris. La vida és un contínuum, un no-acabar-mai, una lluita diària en la qual no podem defallir. On és, doncs, el repòs, el moment de gaudi i de felicitat? En la lectura, potser? En l'instant viscut plenament, amb la dona, els fills, els amics. En el record que en queda i ens satisfà. Aquesta sensació de plenitud, tanmateix, mai no és externa. Ha de provenir de l'interior, de la vivència, de l'equilibri entre el jo i allò que li és extern. Difícil equilibri, aquest.

Camín per l'avinguda a primera hora del dia. La ciutat es deixondeix encara. Les escoles, que marquen el ritme matinal, són tancades. Les botigues també. Només els forns tenen obert. Comença la jornada. Trenca el silenci una infernal màquina netejadora. En voldria reproduir el renou. Aspre, estrident, monòton, perpetu. Com una serra devastadora sense aturall. Al costat del vehicle hi ha un home que maneja una altre estri: una sorollosa màquina propulsora d'aire que intenta maldresta impulsar quatre fulles i una parell de llosques cap a davall de la màquina succionadora. Les merdes de ca, tanmateix, resten sense arreplegar a la voravia. La pau, certament, ha de ser interior. Però la vida a la ciutat és renou. Qui més crida, més es fa sentir.

El cementiri
A Bohèmia els cementiris semblen jardins. Les tombes estan cobertes de gespa i de flors de colors vius. Les humils sepultures s'amaguen sota la verdor de les fulles. Quan es fa fosc, el cementiri és ple de petites espelmes enceses que donen la impressió com si els morts organitzessin un ball infantil, perquè els morts són innocents com els nens. Encara que la vida sigui cruel, en els cementiris sempre hi regna la pau. Fins i tot durant la guerra, sota Hitler, sota Stalin, sota totes les ocupacions. Quan se sentia trista, agafava el cotxe i se n'anava lluny de Praga a passejar per un dels cementiris de poble que tant li agradaven. Aquells cementiris sobre el fons blau dels turons eren bells com una cançó de bressol.

Milan Kundera
La insostenible lleugeresa del ser