eLiteratura

"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

El funest Hamlet. Ànsia de posteritat (4)

eliteratura | 26 Maig, 2008 14:00

He llegit moltes vegades la tragèdia de Hamlet. En tenc un exemplar, de segona mà, que vaig comprar el 1989, i que és ple d'anotacions que es sobreposen cada cop que el rellegesc. Tanmateix, el personatge de Hamlet no ha estat mai sant de la meva devoció. Tan intel·ligent i sensible com és... i no li serveix de res. Potser era superdotat, un inadaptat social, o tal volta, simplement, un malcriat. Sí, un malcriat. El que li fa a Ofèlia no té perdó. Paga una innocent les dèries del príncep que no es decideix mai a fer res. I a la fi, quan actua, és pitjor.

No basta amb tenir un cor noble, cal actuar noblement. La qüestió és que a les portes de la mort, com qualsevol humà, Hamlet passa ànsia del què diran, de com passarà a la història. Per això, doncs, demana al bon Horaci que li faci justícia, perquè el seu nom quedi net i no esdevingui execrable. No sé que en devia pensar Horaci, però no m'hauria agradat trobar-me en la situació de donar comptes al món del bon nom del funest Hamlet.

As th'art a man.
Give me the cup. Let go! Byheaven, I'll have't.
O good Horatio, what a wounded name
Things standing thus unknown, shall live behind me!
If thou didst ever hold me in thy heart,
Absent thee from felicity awhile,
And in this harsh world draw thy breath in pain,
To tell my story .

Dona'm la copa, si ets un home!
Deixa-la, que, pel cel, ha de ser meva!
Ah, Déu, Horaci,
¿quin nom tan execrable viurà darrere meu,
si tot queda amagat, sense saber-se?
Si mai m'has hostatjat dins el teu cor,
aparta't una mica de la felicitat
i respira els dolors d'aquest món inclement
per explicar la meva història.

Versió de Salvador Oliva.