eLiteratura

Tots els personatges femenins de Ricard III són dignes de llàstima, per infelices; infelicitat a la qual Ricard fa una contribució important. L'odien. Però ell se'n fot i acaba doblegant-les. Les dones -Lady Anne, la reina Elisabeth, la reina Margaret i fins i tot la mare de Ricard, la duquessa de York- són víctimes de la lluita per la corona. Hi perden esposos i fills. Són, en la majoria del casos, meres comparses, sotmeses als interessos polítics i successoris. Ricard III, que excel·leix en crueltat, no s'està d'utilitzar-les així com més li convé. No és que tengui gaire més respecte pels homes, tanmateix. Ricard, simplement, utilitza les persones per aconseguir els seus objectius. Per això, manipula, assassina, enganya, enamora...
La festa, però, sempre dura poc. Especialment colpidora és la relació entre Ricard i la vella reina Margaret, vídua d'Enric VI. Val a dir que Margaret no és precisament una dona passiva, sinó que en tot moment va lluitar, sense fortuna, pels drets al tron del seu fill Eduard. Aquest personatge turmentat, que ha sofert en carn viva les desgràcies del contenciós entre els York i els Lancaster, és, al meu parer, una precursora de les bruixes de Macbeth. No ha estat sinó Ricard qui a sang freda li ha mort espòs i fill. És una dona derrotada que té motiu per odiar aquest gran ordidor d'intrigues. Llavors no ens ha de venir de nou que després de maleir la reina Elisabeth¹, s'aferrissi a Ricard de mala manera. La vella Margaret, aprenent de fetillera, li llença una maledicció terrible:

Si té amagat el cel algun desastre
més terrible de tots els que et desitjo,
que el guardi bé, fins que les teves culpes
siguin encara més madures. I aleshores,
que llenci tota la seva ira damunt teu,
torbador de la pau del pobre món!
Que el cuc de la consciència devori la teva ànima!
Que mentre visquis tinguis la sospita
que els teus millors amics són traïdors,
i tinguis traïdors com a millors amics!
Que no et clogui cap son els ulls funestos,
llevat que en algun somni de turment
et quedis espantat amb un infern
de dimonis terribles.
Avortí de senglar, senyalat per les bruixes,
en el mateix moment de la teva naixença!
Fill de l'infern, esclau de la natura!
Tu, vergonya del ventre d'una mare prenyada!
Descendència odiada dels lloms del teu pare!
Tu, parrac de l'honor, execrable...

Ricard no en fa cas. Ben cert és que acabara sol, però en el fons sempre hi ha estat. Més que una premonició, doncs, la maledicció de Margaret és una constatació del destí de Ricard, que ja va ser "senyalat per les bruixes" al moment de néixer. Tant és així, que fins i tot la seva mare el maleeix i li desitja la mort. Què pot esperar un home maleït per la pròpia mare?
De totes maneres, la "grandesa" de Ricard no prové del destí (simbolitzat per la malformació), sinó del camí que ell mateix emprèn i del qual, en certa manera, ens fa còmplices. Ricard forja la seva pròpia corona; altra cosa és que no respecti ni la pròpia família. En el fons, Ricard no és molt pitjor que els seus germans. Però és més astut, més intel·ligent, més ambiciós i, sobretot, més conscient de la capacitat de fer mal. I domina com ningú l'art de la paraula. Això és el que realment el diferencia i el converteix en un monstre, un monstre molt especial.

Imatges extretres de Broadwayworld.com

Notes: