Administrar


"L'ignorant no és el que ignora coses, sinó el que ignora que les ignora". Joan F. Mira

latafanera.cat meneame.net

El dret a la llibertat

eliteratura | 22 Febrer, 2024 09:15

Hi ha coses que, històricament, han estat males d'encobeir per als homes. Coses que, ens agradi o no, formen part del llegat masclista de la història; coses que pertanyen exclusivament a l'àmbit femení o, millor dit, a cada dona i que nosaltres els homes, i fins i tot altres dones, ens costa acceptar
Cada dona, sense cap mena de dubte, ha de poder triar, fins al límit que ens permet la nostra societat -límits que sovint són molt magres tant per als homes com per a les dones-, on viure i amb qui, quina feina vol fer, quines són les seves inclinacions sexuals, etc. Encara ara, doncs, al món occidental, i no en parlem en règims parcialment o totalment dictatorials, com Rússia o Iran, però també en alguns llocs dels Estats Units, sense anar més lluny, o també a Polònia almanco fins no fa gaire, les dones pateixen simplement per la seva condició de dones.
 
Em ve al cap aquesta reflexió després de veure el film de Yorgos Lanthimos Poor Things, una obra que no passarà desapercebuda a la història del cinema i que, més enllà dels tòpics feministes, col·loca l'espectador davant la crua realitat d'una dona lliure que "simplement" fa el que li rota. És a dir, viu amb llibertat: professionalment, amorosament i sexualment. I això, en bona part, perquè la vida la duita per aquest camí com un fet normal, lluny de prejudicis socials. I amb una naturalitat que escarrufa.
I vet aquí que, abans de visionar aquesta pel·lícula magnífica, havia llegit un llibret també excel·lent que du per títol "El sentido de consentir", un assaig de Clara Serra que se centra en l'arxifamós "Solo sí es sí", un eslògan pel qual es coneix la Llei de garantia integral de llibertat sexual. Del no és no al només sí és sí, hi ha un camí llarg que Serra recorre sense deixar cap racó per investigar. La "culpa", no cal dir-ho, recau en el patriarcat, ase de tots els cops, ben merescuts, i que mai, segons l'autora, no s'asseurà al banc dels acusats perquè "el dret penal, que sempre individualitza la culpa (...) és una eina ineficaç per combatre les desigualtats estructurals del poder". Crítica amb la teoria del consentiment, n'assenyala els límits, i acaba amb un pensament que corrobora que no tot, ni molt manco, és blanc o negre, sinó que defensar els "límits del consentiment i, alhora, assenyalar-ne la validesa, és defensar que, en efecte, probablement no sempre saben allò que volem".Tanmateix, Bella Baxter, interpretada per Emma Thomson, potser per l'aparent simplicitat del personatge, a mesura que evoluciona -redeu si evoluciona!- cada vegada més sap què vol i què no vol, erigint-se així en un símbol de la dona del segle XXI, la dona empoderada que no de es deixa trepitjar.
latafanera.cat meneame.net

Mai no és un fet casual que "l'autoritat competent" et demani, o t'ordeni, canviar de llengua.

eliteratura | 16 Febrer, 2024 08:00

Quan qualcú és objecte d'una injustícia, de vegades és molt difícil restar callat. No dir res. Això és precisament el que el representant de l'autoritat vol que succeeixi quan es troba en aquesta situació: que el ciutadà objecte de la injustícia no gemegui, que calli i compleixi el càstig imposat, que bé pot ser una multa, una targeta groga o vermella o una pena de presó.
No cal dir que jo no hi era, al camp de futbol, quan l'entrenador del Petra es va adreçar en català a la ja famosa àrbitra andalusa desconeixedora de la nostra llengua. Però, segons el que va escriure a l'acta del partit,
 
"tras percibir mi comunicación en castellano y al ser amonestado por dirigirse a mí en tales palabras "esto es de vergüenza" pasa a dirigirse a mí en catalán. Al rogarle que se dirija a mí en castellano, perpetua su dialecto, llegando a comprender ciertas falta de respeto. Sin conseguir que cese, decido expulsarlo"
 
en va saber prou per entendre que no era respectuós amb ella. Diria, idò, que va saber entendre allò que li convenia. I se'l va llevar de damunt: targeta vermella. El que no sabem és que hauria succeït si l'entrenador se li hagués adreçat en castellà. Ho hauria entès l'àrbitra com una falta de respecte. L'entrenador, amb molts anys d'experiència, no havia estat expulsat mai. Podem deduir que no es tracta d'una persona amb mal caràcter o poc respectuosa. En cas contrari, tindria un bon feix d'amonestacions. Quin dret tenia l'àrbitra a demanar-li que li parlés en castellà? Cap ni un. No hi estava avesada. És evident. I ara surt el conseller d'Esports del Govern Balear, també conseller de Cultura, i amolla que primer és "el respecte, després la llengua", donant per fet que l'entrenador va mal xerrar a l'àrbitra. 
Qui ha tingut poc respecte és el conseller, poc respecte per la llengua de Mallorca. Perquè un conseller de Cultura, per complir amb el càrrec que ostenta, hauria de defensar, en primer lloc, el mallorquí, ja que és l'àrbitra qui desprecia la llengua catalana en qualificar-la "dialecto". L'àrbitra no és una persona inculta o ignorant. Té un títol universitari. I, davant això, el primer que em ve al cap és: què punyetes els ensenyen? Els ensenyen a l'escola, a l'institut, a la universitat, que a l'estat espanyol s'hi parla també la llengua catalana, que és oficial al País Valencià, a Catalunya i a les Illes Balears? Així practiquen la convivència de la qual s'omplen la boca tantes i tantes vegades? Què és la llengua catalana? Un dialecte que parlen quatre arreplegats? Es pensen que som tan beneits que, per comunicar-nos, hem d'acudir a una altra llengua que, ens agradi o no tenim el deure de conèixer per imperatiu legal, però que no ens podem obligar a fer-la servir? I d'aquesta manera, sense ser capaç de mantenir una conversa amb els jugadors o amb l'entrenador, sense entendre ni una micoia de mallorquí, una persona pot fer d'àrbitre? Quin respecte li mereix la llengua catalana a la Federació Balear de Futbol i el Col·legi d'Àrbitres? La resposta és: se'n foten. En cas contrari, no haurien permès que una persona que no entén el mallorquí arbitràs. En primer lloc, per una raó molt senzilla: perquè sense coneixements de mallorquí és incapaç d'entendre el context de moltes situacions al terreny de joc, en una població com Petra, al cor de Mallorca, ja que la majoria de jugadors i el cos tècnic s'expressen en català. I com això, a molts pobles de Mallorca. En segon lloc, perquè ningú no pot ser obligat a parlar en castellà. Li agradi o no a l'àrbitra. I creu-me que si cada vegada que un entrenador obrís la boca per dir que "això és una vergonya", sigui en la llengua que sigui i sense voler dir que estigui bé expressar-se d'aquesta forma (ens manca molta informació al respecte: to amb què ho va dir, el context de la jugada, l'empatia de l'àrbitra i del mateix entrenador, etc.), serien ben pocs els tècnics que acabarien un partit. I és un fet extraordinari, per felicitar-lo i per felicitar-nos, que un entrenador hagi denunciat l'actuació de l'àrbitra. I a més ho va dir ben clar en una entrevista al Diario de Mallorca de 13 de febrer:
 
"Es la primera vez que coincidía con ella en un encuentro. No la conocía de nada y desconozco el tiempo que lleva en Mallorca, ni tampoco si conoce o entiende nuestra lengua. Si me hubiera hablado de otra forma y me hubiera dicho con educación que me dirigiera a ella en castellano porque no me estaba entendiendo, no habría tenido ningún problema en hablarle en la otra lengua".
 
Vol dir que qui li va malparlar va ser ella. No l'entrenador. És evident que la jutgessa li va ferir el voraviu. Clar i llampant: li va tocar la moral, el va malmenar i va cometre un abús de poder en sancionar un entrenador per dirigir-s'hi en català! Aquesta és la veritable manca de respecte que hauria de denunciar el conseller de Turisme, Cultura i Esports. Però un polític que deu el seu càrrec a un partit d'ultradreta com VOX, un polític d'un partit que instaura la segregació lingüística a les escoles de les Illes Balears, un polític que no denuncia la persecució lingüística a què estan sotmetent als ciutadans de les Illes Balears, què ha de dir del cas que ens ocupa? Idò sotmetre's a un exercici d'autoodi com el que ha fet, justificant la mala educació de l'àrbitra, tot girant el discurs, convertint així el parlant de la llengua perseguida que ha denunciat els fets en el malfactor, en el maleducat (antic batle de Montuïri, m'hauria agradat veure com reaccionava en la mateixa situació, en un partir al seu poble, davant la seva gent; fer declaracions a la premsa, del despatx estant, és molt còmode). Aquesta és, precisament, l'estratègia secular de l'espanyolisme: avergonyir el parlant de la llengua minoritzada, l'indígena, el sotmès, perquè amagui que parla en mallorquí i, d'aquesta manera, assimilar-se als colonitzadors. L'estat espanyol ho ha fet sempre així, per molt que l'exrei dels espanyols Juan Carlos I afirmàs, ja no li venia d'una altra mentida, en l'acte de lliurament del Premio Cervantes de 2001, que el castellà "nunca fue lengua de imposición". Ho va ser i encara ho és: l'imposa la Constitució espanyola de 1978, a l'article 3, que diu textualment que
 
"Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla".
 
Menten tots els qui afirmen que s'imposa la llengua catalana. Menteixen impunement. Menteixen més que no respiren. I, davant això, ha de venir a dir, tot un conseller de Cultura, que primer el respecte i després la llengua? Que primer ens respectin a nosaltres. Que s'aturin de dir mentides. Que aprenguin a ser educats amb els catalanoparlants. Que deixin d'intentar avergonyir-nos. A Mallorca, són ells els ignorants.
I enhorabona al Petra i al seu entrenador per la valentia de denunciar-ho.

PS. No vull passar per alt les presumptes amenaces de mort que l'àrbitra afirma que ha rebut a les xarxes socials, amenaces a les quals Última Hora de dia 15 de febrer dedica l'editorial. Si és cert que les ha rebudes, un rebuig frontal. Hi ha gent que no sap ni vol argumentar i cau en aquestes pràctiques que no haurien de produir-se mai. Però això no és obstacle perquè el cas que ens ocupa hagi esdevingut paradigmàtic i il·lustratiu de les estratègies de persecució de la nostra llengua. Mai no és un fet casual que l'autoritat competent et demani, o t'ordeni, canviar de llengua.


https://www.ultimahora.es/noticias/part-forana/2024/02/13/2105279/discriminacion-linguistica-busco-protagonismo-solo-queria-dar-conocer-esta-injusticia.html?utm_source=post-related&utm_medium=web
https://www.ultimahora.es/noticias/part-forana/2024/02/15/2106919/discriminacion-linguistica-conseller-esports-expulso-entrenador-por-falta-respeto-por-tema-lengua.html
https://www.dbalears.cat/balears/balears/2024/02/15/389983/bauza-conseller-esports-primer-respecte-despres-llengua.html
https://www.dbalears.cat/balears/balears/2024/02/15/389975/vox-reconeix-entrenador-petra-ser-expulsat-per-parlar-catala-desmunta-discurs-del-govern.html
https://www.diariodemallorca.es/deportes/2024/02/15/petra-pedira-disculpa-arbitra-expulso-98212162.html
https://www.diariodemallorca.es/deportes/2024/02/12/faltando-respeto-hablarle-catalan-castellano-futbol-alevin-mallorca-98094078.html
http://www.joaquimtrenchs.com/inici/216/autoritat-i-autoritarisme-



latafanera.cat meneame.net

No a la imposició de la llengua castellana

eliteratura | 01 Juliol, 2023 13:14

Que el Parlament de les Illes Balears estigui presidit per un element d’ultradreta, gràcies als vots de VOX i el PP, és un fet preocupant que tanmateix es veia venir d’una hora enfora.

VOX, amb el seguidisme del PP, pretén incrementar els mitjans, que ja són molts, de persecució dels catalanoparlants amb l’objectiu d’impedir que es comuniquin en la llengua natal, que és la catalana amb totes les seves variants i localismes, però catalana. Riquesa lingüística que tenim.

Per dur a terme aquest extermini lingüístic, PP i VOX han signat un preacord en el qual, a l’apartat 1, afirmen que

 

“Se modificarán las normas que supongan una imposición lingüística, asumiendo que en la comunidad hay dos lenguas oficiales”.

 

La comunidad a què es refereixen, però que no anomenen, les Illes Balears, té un Estatut d’Autonomia el qual tracta d’igual a igual les dues llengües, la catalana i la castellana. L’Estatut afirma sense embuts que la llengua catalana és “pròpia de les Illes Balears” i que

 

 “Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma” (Art. 4.2).

 

Així mateix, l’article 35 diu que


“Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de la llengua”.

 

L’Estatut de la CAIB, doncs, no imposa l’ús o el coneixement de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears. Per contra, l’article 3 de la Constitució espanyola imposa el coneixement de la llengua castellana. Diu així

 

  1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

  2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

  1. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

No hi ha dubte possible:  la norma que suposa una imposició lingüística és la Constitució espanyola, ja que un deure és sempre una imposició que cal complir. La dreta extrema i l’extrema dreta, massa avesades a lluir polseres amb la bandera espanyola, potser no en són conscients, però per complir el preacord signat per nomenar presidenta Margalida Prohens haurien de modificar forçosament l’esmentada constitució. Caldrà que eliminin el “deber de conocerla”. La llengua castellana, s’entén.

Tanmateix sabem que no ho faran, ni ells ni cap altre partit d’obediència espanyola perquè l’Estat espanyol sempre ha tingut esperit, si se’m permet l’expressió, lingüicida. Josep Maria Colomer, a “España: la historia de una frustración”, un assaig que furga en les misèries del regne hispànic, dedica un capítol -Múltiples lenguas- a la qüestió lingüística. Colomer és professor d'economia política a la Universitat de Georgetown, membre per elecció de l'Acadèmia Europea i soci vitalici de l'Associació Americana de Ciència Política.

No es tracta, doncs, d’algú que puguin titllar d’ignorant, ni d’un “localista” recurrent la malaltia del qual es pugui curar “viatjant”, sinó d’un politòleg de prestigi que, a més, publica a l’editorial Anagrama. Colomer, al capítol en qüestió, posa de afirma que

 

“Las coronas castellana y española comenzaron muy temprano a tratar de imponer los patrones lingüísticos castellanos como los únicos nacionales en toda España. Pero sus logros han sido siempre limitados y España se ha mantenido como un país plurilingüe”.

 

Que a l’estat espanyol, al segle XXI, s’hi parlin llengües diferents de la castellana suposa la constatació d’un fracàs. El conegut gramàtic i cronista dels Reis Catòlics Antonio de Nebrija va deixar escrita, al fatídic any 1492, la famosa sentència “siempre la lengua fue compañera del imperio”. I el bisbe d’Àvila ho va rematar, quan interrogat per Isabel la Católica, afirmà que els vençuts

 

“tenían necessidad de reçebir las leies quel vencedor pone al vencido, e con ellas nuestra lengua”.

 

Espanya feia professió de fe de l’imperialisme lingüístic. Uns quants anys després, constata Colomer, la Corona va ordenar cremar tots els llibres escrits en caràcters àrabs i en va prohibir la publicació posterior. La llavor lingüicida, doncs, ve d’enrere, molt enrere. Tant, que l’estat espanyol es permet el luxe d’ocultar-ho i els hereus dels cremadors de llibres es presenten com a víctimes. Tanmateix, Colomer defensa que Espanya no va tenir mai un estat fort que pogués imposar la llengua castellana:

 

“Incluso en España, la consolidación del castellano como lengua nacional española fue un objetivo que se persiguió más seriamente sólo más tarde, con una debilidad de medios y con resultados incompletos. La educación primaria fue el instrumento clave”.

 

L’autor recull les observacions de la politòloga Laia Balcells sobre l’alfabetització i l’aprenentatge de la llengua nacional; és a dir, l’espanyola: 

 

“la gente nunca fue masivamente educada bajo un estado español fuerte y bien organizado”.

 

No va ser fins l’any 1931, continua Colomer, que “fue el castellano declarado «la lengua oficial» de España, cuando aún alrededor de un tercio de la población no sabía ni leer ni escribir. Las décadas centrales del siglo XX, bajo la dictadura de Franco, fueron tiempos de regresión en la educación primaria”.

 

Als anys 60, els resultats de l’escola espanyola eren, com a mínim, mediocres. La historiadora Carolyn Boyd, n’estudià els llibres de text i va concloure que 

 

“En España, un estado crónicamente débil, una clase política dividida y en gran medida antidemocràtica, y un clima social y político cada vez más polarizado impidieron la construcción de un sistema eficaz de educación nacional y el surgimiento de un consenso sobre la forma y el significado del pasado nacional español. Esto, a su vez, contribuyó a una de las características más notables de la vida política española moderna: la ausencia de un fuerte sentimiento de identidad española, en oposición a la local o regional”.

 

A principis del segle XX, sota la dictadura -una més- de Primo de Rivera, les edicions del diccionari de la RAE deixaren de referir-se a la llengua castellana per imposar la llengua espanyola, assimilant, doncs, l’espanyolitat amb la llengua. I Colomer afegeix que 

 

“Aún hoy, la edición más reciente del Diccionario, publicada en 2014, incluye hablar «en cristiano» como sinónimo de hablar en castellano o español”.

 

L’embull entre castellà i espanyol no és gratuït ni innocent. Colomer recull les paraules de la lingüista Anne Cenname, qui, a «La España perdida. El discurso sobre «moros y cristianos» afirma

 

“Con la confusión entre castellano y español se propaga la idea de que para ser español hay que ser castellano, con la consiguiente exclusión y marginación de todos los que no se clasifiquen como castellanos. El uso de los tres términos español, castellano y cristiano como sinónimos parece implicar que hay que ser tanto castellano como cristiano para ser español.

 

L’essencialisme hispànic de sempre. La pobresa d’esperit. La nul·la capacitat d’empatitzar. En ple segle XXI la manifestació del seu odi als catalanoparlants és tan gran que, alhora, constata la derrota de projecte d’Espanya com a nació-estat. Literalment, ens expulsen perquè són incapaços d’entendre la pluralitat. Són ells, majoritàriament monolingües, els que volen que nosaltres, majoritàriament bilingües, deixem de ser-ho per expressar-nos només en castellà. Som nosaltres que hem de renunciar a la nostra identitat perquè ells, supremacistes espanyols, imposin la llengua castellana i tot allò que els identifica i idealitza com a espanyols. I en aquest ideal no hi ha lloc per a la llengua catalana i els catalanoparlants. Són ells que, històricament, ens han empès cap a la porta de sortida d’Espanya perquè no volem ser assimilats. Són ells que imposen. Són ells que menteixen. Que quedi clar. Sense cap mena de dubte, els podem assenyalar amb el dit i tractar de mentiders. Això forma de la seva idiosincràsia i no és patrimoni de cap partit polític, però és evident que VOX, una formació que admira el franquisme, s'endú la palma i contamina l’ambient més que cap altre, amb el seguidisme desacomplexat de molts mitjans de comunicació partíceps del lingüicidi.





latafanera.cat meneame.net

El raïm de la ira, de John Ford

eliteratura | 14 Març, 2023 23:29

Ara que gairebé tothom està acollonit d'ença que un banc de Silicon Valley va fer fallida, encara que faixin veure que tot està sota control. Ara que la borsa ha patit un sotrac, tot i que pareix que se n'ha refet, tothom recorda la crisi de 2008, una crisi del sistema capitalista de tal magnitud, que només tenia un precedent: el Crac del 29, el famós Crac del 29 que va deixar en la misèria milers i milers de persones. Bé, doncs, ara que ho tenim present, és el moment idoni de commemorar una gran pel.lícula de John Ford, del 1940, que justament explica l'odissea d'una família dels EE.UU que, arruïnada pels afectes de la crisi del 29, per la cobdícia dels bancs i pels afectes dels avenços tecnològics, emigren d'Oklahoma a Califòrnia a la recerca de feina a la terra promesa de la llet i la mel, una promesa bíblica de l'Antic Testament, profecia cinematogràfica a la fi incomplerta que determinarà el futur de la família Joad, una família extensa víctima, com he comentat, dels excessos del capitalisme infame que només persegueix el màxim benefici sense contemplar riscos de cap mena.

Parlava de la crisi bancària de Silicon Valley, una bomba de rellotgeria que Joe Biden s'ha vist obligat a desarticular tot garantint els depòsits dels clients, però no els fons dels inversors, que aquests són els riscos -ha afirmat- del sistema capitalista. Fa devers 100 anys, la resposta del govern americà fou el New Deal, nom donat per Franklin D. Roosevelt, president dels EE.UU de 1933 a 1945, a les polítiques intervencionistes implantades per treure el país de la Gran Depressió, una situació de crisi financera provocada per la caiguda de la Borsa de Nova York el 29 d'Octubre de 1929, el famós "Dimarts Negre", i que es perllongà durant la dècada de 1930.

Aquest és el context d'El raïm de la ira, un clàssic, un film excel.lent, ple de força, amb guió, fotografia i música a un nivell altíssim, dirigit per John Ford, el millor director de la història del cinema, a qui Steven Spielberg a rendit homenatge al seu darrer llargmetratge Els Fabelman.

latafanera.cat meneame.net

El mètode Williams!

eliteratura | 28 Març, 2022 23:12

Són gent famosa. Però la gent poderosa i famosa també té sentiments i s’enfurisma quan se sent ofesa. Un home fa un acudit, potser no del tot graciós -així és Hollywood- sobre la dona d’un altre home. Ella té un problema d’alopècia, és a dir que perd els cabells, i el còmic en fa broma. La parella s’ho pren malament i ell no s’ho pensa dos cops i puja a l’escenari i li arria amb la mà plana com si res. El còmic encaixa el cop, que és real, i no tomba perquè déu no vol. Fins aquí l’escena encara té certa gràcia perquè el públic no sap si allò formava part del show. Però quan Will Smith baixa de l’escenari i, emprenyat, li etziba, malcarat, al còmic Chris Rock que no torni a esmentar el nom de la seva dona, tothom s’adona que es tracta d’una brega.

Ambdós han quedat retratats, però sobretot Will Smith, que ha reaccionat amb violència física a un acudit. I la pregunta de sempre és: on són els límits de l’humor. L’humor pot ferir sentiments? Una persona que pateix una minusvalidesa o pateix una malaltia determinada pot riure’s d’un acudit el qual l’interpel·la directament? Crec que depèn de l’enginy de l’acudit. Jo, que patesc un problema d'oïda, amb episodis temporals prou greus, en pot fer gràcia, o no, una ocurrència sobre la sordesa sempre que sigui enginyosa. És obvi que Jada Pinkett, la dona de Smith, pateix com moltes altres dones -he llegit que fins a un 30%- els efectes de la caiguda dels cabells. Però malgrat tot, si hagués estat capaç de riure-se’n, ben segur que s’hagués sentit més alliberada. 

Dit això, és evident que el marit, quan ha hagut de sortir a recollir l’Òscar, s’hauria volgut fondre entre les llàgrimes. I ha demanat perdó a la ditxosa Acadèmia, però no a l’humorista.

No vull fer cap judici moral sobre aquest afer. Crec que és positiu que aprenguem a riure de nosaltres mateixos, dels nostres defectes i, si pot ser, fins i tot de les nostres malalties si no ens hi va la vida. Andrés Barba, a “La risa canibal. Humor, pensamiento cínico y poder” centra un dels capítols en el cas dels atemptats de “Charlie Hebdo”, en els quals el 2015 van morir quinze persones a París per haver publicat una caricatura de Mahoma. Barba recull les declaracions del Papa Francesc, que va manifestar que si qualcú diu “una mala paraula contra la seva mare, pot esperar un cop, això és normal”. La metàfora era molt simple i el pontífex es referia a la fe. Però qui diu la mare, diu la dona. I és així com s’ho va prendre Will Smith en sortir a “defensar” l’ofensa a la seva esposa. Els sentiments poden trair-nos i fer-nos perdre la compostura i la raó. Tanmateix, Andrés Barba arriba al fons de la qüestió quan afirma  que “habilitar espacios donde solo es posible hablar sentimentalmente es ciertamente peligroso, y a nadie se le escapa tampoco que en última instancia puede convertirse en una legitimación abierta de la violencia”.

latafanera.cat meneame.net

Esport, agonia i estimació

eliteratura | 01 Febrer, 2022 23:30

L’altre dia, en un post de facebook, em vaig referir en termes elogiosos i merescuts a la victòria èpica de Rafel Nadal al continent australià. Certament, no va ser la victòria del geni i l’elegància -a l’estil Federer- sinó, al meu entendre, de la competitivitat, la constància, l’esforç i la superació. Virtuts que, sumats a una gran fortalesa mental, li han permès arribar al cim d’un esport molt elitista (vid. Áristos) com és el tennis.

Els resultats parlen per ells mateixos. La gran dificultat d’aconseguir vint-i-un títols de grand slam mereix, sens dubte, que ens aturem a reflexionar-hi. N'Eros hi està d’acord. Perquè així com anam sovint a passejar per darrere les pistes de la Rafa Nadal Academy, també tenim caminet fet a la llibreria Món de Llibres. Mens sana in corpore sano, que deia aquell. 

Edith Hall, a Los griegos antiguos. Las diez maneras que modelaron el mundo moderno”, destaca la competitivitat com una d’aquestes maneres. Afirma que els grecs antics van destacar per la seva gran competitivitat, especialment els macedonis. A Olímpia, on es celebraven els famosos jocs, hi havia una estàtua dedicada a Agon (literalment, esport), representada per un halteròfil. Aquesta mateixa veu grega arribà a significar “lluita” i en derivà el terme “agonia”, vinculat a la mort (són les famoses victòries agòniques, després d’hores i hores de lluita tenística aparentment inacabable). Tanmateix, continua Edith Hall, els grecs ho concebien tot agonísticament, no només l’esport. Es definien per l’enorme esperit de lluita.

Walter Burkert, un clàssic dels estudis sobre la Grècia antiga, a “Religión Griega. Arcaica y clásica”, afirma que d’ençà de Nietzsche, s’ha descrit sovint l’esperit “agonal” (segons el DIEC, Relatiu o pertanyent als certàmens, a les lluites i als jocs públics), “com un dels trets característics i una de les forces impulsores de la cultura grega”. Així, els grecs eren capaços de convertir gairebé qualsevol cosa en una competició: “l’esport i la bellesa física, l’artesania i l’art, el cant i la dansa, el teatre i el debat”.

En trobem un altre exemple a “Civilización griega”, de David Hernández i Raquel López Melero. És significatiu que els autors també hagin inclòs el terme “’agon” al capítol dedicat a l’atletisme i les celebracions panhel·lèniques. Tradueixen “agon” com a “certamen”. Hi inclouen, doncs, el vessant intel·lectual, en el qual els grecs antics també competien: “L’agon (...) estimulava a ser considerat el millor, és a dir, a aconseguir l’objectiu ideal de l’aristeia, la <<superioritat>>”. L’aristocràcia, originalment, era el govern dels millors. La IIíada, així mateix, reprodueix la concepció aristocràtica de la lluita.

L’agon, derivat en agonia, porta la pràctica intel·lectual i esportiva fins a les darreres conseqüències per assolir l’èxit, la superioritat física i intel·lectual fins al límit i amb un comportament ètic, conforme a les normes. I això, agradi o no agradi, és el que ha fet durant tots aquests anys Rafel Nadal a les pistes de tennis. El que hagi dit o hagi fet fora de les pistes són figues d’un altre paner. I també l’ús publicitari, ideològic o partidista, a favor o en contra, que n’hagin fet els partits polítics, els mitjans de comunicació i fins i tot la casa reial espanyola, amb consentiment o sense del millor tenista masculí de la història.

Com deia Jaume Santandreu en un comentari genial: "Rafel Nadal, t'admir sense mida, però em sap molt de greu que no em donis motius per estimar-te".

latafanera.cat meneame.net

Així ens volen veure, com uns torturadors

eliteratura | 11 Desembre, 2021 18:58

Espanya és un estat especialista a incomplir, tergiversar i manipular les seves pròpies lleis quan no s’atenen a les finalitats per a les quals s’havien dictat. Això es demostra per la gran quantitat de recursos que perd davant la justícia europea, encara que els mitjans de comunicació espanyols bé s’ocupen de no fer-ho coneixedor (fa dos anys El Pais publicava que “El Consell d’Europa aplaudeix el model lingüístic català”).

L’Estat espanyol té les lleis, els tribunals, els jutges, els fiscals, els policies, l’exèrcit i, com que amb això no en té prou, a més ha de ser la víctima. Vol fer tots els papers de l’auca menys un: el d’instigador, maltractador o delinqüent, que és el que li pertoca en la majoria de casos. Acudit racista

La sentència del Tribunal Suprem espanyol contra la immersió lingüística és una nova irrupció de la (in)justícia espanyola en l’arena política. Perquè les qüestions lingüístiques, a Espanya, formen part del joc polític. I l’educació també té connotacions polítiques. I moltes. Només els manipuladors volen fer creure que tant l’educació com la llengua són un món a part, deslligat de la societat. 

La immersió lingüística pot haver funcionat més o menys, però no vulnera l’article 3 de la Constitució Espanyola, que diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà i el dret de fer-ne ús. A partir d’aquí cada comunitat autònoma, si té transferides les competències d’Educació, hauria de poder legislar amb total llibertat, sense recursos judicials ni lletra petita. I la Generalitat o el Govern de les Illes Balears poden impulsar la immersió lingüística, mantenint l’estudi de la llengua castellana, que és el que ha succeït en el cent per cent dels casos.  A més, hi ha estudis que avalen que, a la fi de l’etapa educativa, el coneixement de les llengües castellana i catalana és molt semblant. Per tant, en cap cas no s’ha vulnerat la Constitució Espanyola. 

Com deia al principi, però, Espanya no en té prou mai. El seu ADN l’impulsa a carregar-se l’statu quo si no pot imposar la visió monolítica castellanocèntrica (política, legal, històrica, lingüística) que té d’ella mateixa. Per això hi esmerça tots els esforços, tant si s’atenen a criteris democràtics com si no. 

En aquest sentit, el cas de Canet de Mar és paradigmàtic. Exemplificador. I va més enllà de l’anècdota d’una assignatura més o menys en castellà o en català. És l’Estat profund contra la llengua catalana mitjançant una sentència injusta que certifica que els catalanoparlants no tenim lloc a Espanya, que no hi ha res a pelar, que només podrem veure respectats els nostres drets fora de l’Estat espanyol. I són ells que ens foragiten, si no ens deixem colonitzar. I ara volen fer creure que la família que acudí als tribunals espanyols és la víctima de tot plegat! Què es pensaven, que la comunitat educativa els rebria amb els braços oberts? Però, així i tot, voler personificar-ho en un infant de cinc anys és absolutament miserable. Haurien fet el mateix si haguessin escolaritzat el fill a Alemanya o Anglaterra? Ho han fet per collons, “porque estamos en España”. No han tingut cap problema a utilitzar una criatura com a arma política. I ara volen intimitat? Ara volen que tothom s’avengui a les arbitrarietats de la (in)justícia espanyola? Que no defensin un model d’escola que ha triat el conjunt de la societat catalana? Ells tenen la claca mediàtica del show business espanyol, nosaltres el dret a defensar-nos de les injustícies. Això és el que han fet les famílies de l’Escola Turó del Drac. I no és cert que en el seu twitter hagin amenaçat ningú (twitter.com/elturoencatala)

Són ells que fan servir mètodes gens ètics, a més de restringir la llibertat d’expressió. Els incendiaris tiren la pedra i amaguen la mà.


latafanera.cat meneame.net

La realitat i el miratge

eliteratura | 17 Juny, 2021 16:53

Llegia avui matí l'editorial de Vicenç Partal a Vilaweb i me'n feia creus de la situació a què s'ha arribat políticament al Principat de Catalunya. 
Podríem pensar que no entenem res. Han embullat tant el fil que podria ser així, després dels estira-i- arronsa per a la formació de govern. Però no. Massa que s'entén: han claudicat.
El Govern de la Generalitat de Catalunya, amb ERC i Junts x Cat han tirat la tovallola. I ara necessiten justificar-ho. Per això es carreguen de raons, preteses, per embetumar l'opinió pública.
L'embolcall de tot plegat és un hipotètic diàleg amb el Govern d'Espanya, del qual confien treure uns rèdits que l'Estat espanyol mai no els concedirà, si no s'hi veu forçat i amb l'aigua al coll.
I sí, els presos sortiran al carrer, en llibertat sempre vigilada, després d'un judici injust que ben aviat farà aigües a Europa. De manera que Pedro Sánchez s'hi ha anticipat. Quan els tribunals europeus, com han fet fins ara, tombin les sentències del judici del Procés, els líders dels partits i també Jordi Cuixart ja seran al carrer. Que en gaudeixin. Però el preu que políticament s'ha hagut de pagar els deslegitima per seguir al capdavant de partits polítics que s'autoproclamen independentistes. 
Temps al temps. La campanya orquestrada, amb mitjans i articulistes afins, per beneir aquesta operació de màrqueting i blanqueig del discurs espanyolista -el de sempre, oposat a l'exercici del dret a l'autodeterminació- quedarà en no-res. 
Per això les paraules de Vicenç Partal m'han impactat. "En política -diu l'editorial- les paraules tenen significat només en la mesura que reflecteixen realitats; en cas contrari, són propaganda, adreçada únicament a consolidar la realitat imaginada pel poder".
Quan s'acabi el miratge del diàleg, hom tornarà a la realitat. I serem allà on érem abans, per allà el 2006. I no ho pagarà només Catalunya, sinó també les Illes i el País Valencià (llengua, cultura, pressuposts, dignitat com a poble...). Confiï que, de tot plegat, n'haurem extret una lliçó que els mateixos polítics que ara se'n desdiuen ja impartien no fa gaire temps: l'Estat espanyol només reaccionarà davant fets consumats. I no s'hi pot confiar.
1 2 3 ... 67 68 69  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS