eLiteratura

 El port de les aromes. Tres històries, tres històries i una carta, una carta fora de temps fruit d’un amor impossible.

Dawn Stone, Tom Stewart i Matthew Ho ens expliquen de primera mà la seva experiència a la mítica Hong Kong, el port de les fragàncies, el port que “desprenia una aroma peculiar, bruta, massa salabror per ser només aigua de mar”. Emocions concentrades durant quasi un segle a la colònia britànica, enmig de la II Guerra Mundial i la guerra civil a la Xina, amb l’adveniment del comunisme, la guerra freda, la fi de l’imperi britànic i l’establiment del capitalisme més salvatge a Hong Kong. També una novel·la d’amor. Efectivament, l’amor entre Tom Stewart, expatriat britànic, i la germana Maria, una monja xinesa.

El port de les aromes és una novel·la coral, ben construïda, excel·lent si no fos pel recurs de la carta de Maria que John Lanchester, com si diguéssim, es treu de la màniga.

Dawn Stone i Mattheu Ho són el futur, són fills del capitalisme despietat que impregna Hong Kong. Stewart,  en canvi, pertany al passat, com Maria. És un coló atípic que no només cerca el diners. Un romàntic. Diríem que s’integra. Així Stewart, gràcies a una aposta, aprèn cantonès amb Maria, la monja que es convertirà en l’amor de la seva vida. Al principi, tanmateix, Stewart representava el tipus de jove que la germana Benedictina -companya de Maria però més gran, d’una quarentena d’anys- censurava. De fet, com explica el propi Stewart, la monja no “feia res per amagar que per ella els joves que anaven a Orient a fer fortuna érem un tipus determinat de persona, i un tipus que, per descomptat, no era pas el que més li agradava”.

Lanchester contraposa les dones de la novel·la, Maria i Dawn Stone, expatriada britànica que cerca el diner fàcil a l’ombra del poder. Tom Stewart no hauria acceptat de cap de les maneres una dona com Stone, mentre que el seu nét, Mattheu Ho, hi acudeix perquè faci d’intermediaria entre ell i Wo per tal de salvar el seu negoci. Mattheu Ho, doncs, traïciona inconscientment la memòria de la seva àvia. A contracor, perquè “no tenia alternativa”, pacta amb Wo, el fill de l’assassí de la seva àvia. Disgustarà, i això sí que ho sap, el seu avi. Però realment el nét de Stewart no coneix la profunditat de la seva acció. De fet, és una sort per a Matthew no conèixer la història de la seva família, perquè si no no hauria pogut ni tan sols plantejar el negoci a Wo, el goril·la de 500 quilos que imposa la llei del més fort...

Diu John Lanchester (Suplement cultural de l’Avui de 9-11-2005) que en aquesta novel·la volia aprofundir en la idea de la traïció. La traïció al passat, perquè l’important és el futur. Un futur a qualsevol preu? Això, si més no, és el que succeeix a Hong Kong. Amb la creació, segons el propi Lanchaster, d’una societat alienada, desarrelada. I als vells, què els queda? El dolor, potser. Un dolor gairebé apàtic, un dolor que, per a Stewart, “és l’emoció més difícil de descriure, perquè en gran mésura és com quedar-se aturdit; també és un sentiment passiu, una cosa que et passa i que no depèn de la teva voluntat.”

El dolor per la mort. Va tenir sentit el sacrifici de Maria? En un altre context, quan els soldats britànics esperen l’atac dels japonesos sense cap esperança de poder resistir, Stewart s’interroga sobre l’absurd de morir en segons quines circumstàncies: “Donar la vida és una cosa, fer-ho com un gest n’és una altra, però fer-ho com un gest que no té n cap ni peus és una mala passada del destí”.  La mort molts cops és un gest inútil, com van ser inútils “totes les morts d’aquells que van defensar l’illa entre la primera proposta de rendició i la capitulació (...)”. Va ser inútil la mort de Maria?

Maria és una dona xinesa que professa el cristianisme. Té el do de llengües. És valenta i arriscada, caparruda. Per això mor a mans dels Wo, una banda de mafiosos xinesos que operen a Hong Kong. Maria i Stewart es coneixen l’any 1935, a bord del vaixell que els porta a la Xina, un viatge aleshores molt llarg. Després passaran quatre anys fins que no es tornin a trobar. Això és una constant de la peculiar amistat entre la monja i el coló anglès. La relació arriba al punt àlgid durant la II Guerra Mundial, quan Stewart va a rescatar Maria i han de conviure sols rere les línies dels japonesos. Fins que han de separar-se. Stewart opta per lliurar-se als japonesos i Maria fuig cap a la Xina. Passaran vuit anys fins a un nou encontre. Més envant Maria, que col·labora amb la policia, és en perill de mort per l’amenaça dels mafiosos i de la pròpia policia corrupta de Hong Kong. Però es resisteix a fugir i desaté els pregs de Stewart. Discuteixen i Maria li retreu que l’abandonàs durant la guerra. Stewart no entén els seus comentaris. L’amenaça mafisosa es materialitza i Maria desapareix.

Els anys passen i Stewart roman a Hong Kong. Fins que un dia, com nascut davall d’una pedra, li compareix un nét. Acaba així, la segona part de la novel·la (la primera és el testimoni de Stone, i la segona, pedra angular del relat, el de Stewart).

La tercera part, al meu entendre, és una certa concessió al sensacionalisme, al culebrot, per part de Lanchester. És la carta que Maria escriu a Stewart després de la separació, durant la II Guerra Mundial. Aquesta carta escarrufa. Només es pot entendre des de la fe i de l’amor. Hi parlen la dona i la monja. Hi trobam el tema de la mort (la Cançó de l’Amor Perdurable) i el dolor a què m’he referit abans.

Maria li confessa el naixement del seu fill i els seus plans futurs: abandonarà l’infant encara que l’estima. La vocació religiosa pesa massa. Stewart no rebrà mai aquesta carta. No coneixerà el seu fill ni sabrà que ha nascut fins molts anys després de la mort de la monja. Maria no li esmentarà mai la carta perduda. D’altra banda, al relat de Stewart no hi ha mai cap referència a aquest fill. Només quan aquest l’avisa del perill de mort i discuteixen, Maria li retreu el seu comportament durant la guerra:

“-Potser no et costaria tant de creure si et poguessis fer una idea de com van arribar a ser difícils per a mi aquells dies. Si t’ho haguessis imaginat estic segur que no hauries marxat”.

Es tracta, evidentment, d’una referència a l’embaràs i al naixement del fill. Però Tom no ho pot entendre. Queda perplex, perquè els comentaris “tenien un to de rancúnia, un sentiment que mai no hauria imaginat en ella; com si allò hagués passat un dia abans i no pas feia més d’un quart de segle”.

Maria obre el seu cor. És una carta per a la posteritat que, alhora, deixa entreveure els fonaments de la novel·la. Veritablement, està pensada des de la mort, més enllà de la mort, com a la Cançó del Dolor Perdurable. Acaba així:

“El dia de demà em fa tanta por o més que la que em feia allunyar-me del teu costat. Déu és amor. Però de vegades l’amor pot ser terrible.

T’estimo,

Zhang Sha-Mun,

Que tu coneixes amb el nom de germana Maria”

És la primera i única carta que signa amb el seu nom veritable, en xinès. Signa com a dona i no com a monja, encara que no n’oblida la condició.

El pacte de Matthew Ho amb el fill de Wo Man-Lee, a la quarta part, traeix la memòria de l’avia. Per això la novel·la acaba abans que Stewart se n’assabenti. Perquè els referents de l’avi i del nét són irreconciliables. S’ha consumat la traïció.

El port de les aromes

John Lanchester

PREMI LLIBRETER 2005

Editorial:Edicions 62

Trad.:Joan Puntí

ISBN: 84-297-5309-5

Col·lecció: El Balancí, 476

Pàgines: 336

L'altra dia me va sortir un post d'allò més estrambòtic, tot mesclant en King Kong amb n'Oleguer i la persecució a la llengua catalana. Vaig cercar un parell de vídeos per il·lustrar la qüestió de la pel·lícula i, francament, en vaig trobar un que me va agradar molt més que tots els avançaments que la productora havia penjat a Internet. La qualitat d'imatge no és la mateixa, però no em negareu que l'anunci és divertit. Per veure'l, clicau aquí

Avui estic de mala lluna i fa hores que me volta pel cap aquest article. Resulta que feia un repassó a uns quants blogs que tenc per costum de llegir i me trob amb un post de Gabriel Bibiloni, professor de la UIB, sobre les agressions patides per una advocada mallorquina just pel fet d'adreçar-se en català a la policia nacional espanyola. Llegiu, per favor, l'article del Diari de Balears.

A continuació, entr a Indígenes, blog interessant i recomanable, fet a Eivissa i que no deixa res per verd. La cosa no millora gaire. Resulta que el remake de King Kong no es podrà veure en català pràcticament enlloc. No és que en principi fes comptes d'anar-hi, el problema és que al multicines d'aquí no pots veure cap film en català. Cap ni un. A més, hi ha un comentari sobre Oleguer i el problema de la selecció espanyola de futbol.

I per acabar-ho d'adobar, no sé com ni com no, me surten un reguitzell de comentaris, més de tres-cents, a un post sense consol del mes de maig de 2005 sobre la Fira de Frankfurt titulat, ni més ni manco, Cataluña, la historia se repite. No arrib a entendre què se repite, però és evident que es tracta d'un espanyolet progre que no pot encobeir que es malmeni la llengua espanyola.

Per tant, i vist l'estat de la situació, acabaré aquest trist comentari amb un poema de Lluís Maicas, poema que em permet dedicar a aquesta gentussa que tots coneixem.

DISTÀNCIA

Un estúpid, de prop

segueix sent un estúpid,

però de lluny ens pot

semblar intel·ligent

M’agrada. Així de clar. I això que és difícil trobar qualque cosa per televisió que tengui prou interès com per passar-te anuncis i tota la pesca. Però amb aquesta sèrie, Porca Misèria, Joel Joan l’ha encertada un cop més. I no me sap cap greu haver d’esperar els diumenges a vespre davant el televisor per patir, i a estones riure, amb aquests joves que voregen la trentena i que cada dia han d’assumir els problemes quotidians per subsistir en aquesta vida que ens en dóna una de freda i una de calenta.

Que la Laia partís cap a Estats Units, va ser un cop molt fort. Però la separació ha estat la culminació dels despropòsits. Només ahir albiràrem una mica d’esperança, al final, quan en Pere va obrir la porta i va ser ella. O potser va ser una al·lucinació més? És igual. Les alegries duren poc. I he de dir que m’encanten aquests finals tristois en què qualcú acaba fet pols, mentre la càmara se va allunyant i sona una peça musical tenyida de melanconia. Perquè moltes vegades ho hem viscut. Perquè a vegades som bons i d’altres ens comportam com uns malparits. Ens agradi o no ens agradi. No estem fets d’una sola peça.

A més, és d’agrair que no hi hagi sensacionalisme barat o que la sèrie pareixi una ONG. Hi passen putades com les que pateix tothom. I punt. Encara que sàpiga greu.

Pens que, per poc que mantengui aquest nivell, Porca misèria es convertirà en un referent de les sèries de televisió. La sèrie de Joel Joan és fresca, innovadora, políticament incorrecta, un producte que transgredeix i alhora reconforta. D’altra banda, ha defugit el model dels culebrots catalans, en el fons massa ensucrats, maniqueistes.

Estaria molt bé que s’editassin els capítols en DVD i poder tenir així tota la sèrie. M’encanta.

En tornaré a esmentar el principi, de Joc brut, vull dir, que vaig comentar una mica a l'estiu, al mes de juliol, quan les jovenetes anaven una mica més lleugeretes de roba, no gaire més que ara, que en això de cada vegada, per bé o per mal -per bé, diria jo- es coneixen més poc els canvis d'estació. "Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari."

Havia dit en un article, i no havia complit, que penjaria la portada del llibre. Però no havia pogut, i me sabia greu incomplir la meva paraula. Així que aquí la teniu.

Com deia, ho havia promès en ple estiu, de Menorca estant. L'edició és de 1975, granadeta: 30 anys. I jo en vaig comprar l'exemplar l'any 1988, a Alaior, possiblement per la Festa del Llibre. Encara que això no ho podria jurar. Jo tenia 19 anyets, i la lectura me devia afectar, ja que més envant en vaig un treball sobre literatura i erotisme o qualque cosa semblant.

És curiós això de l'any d'edició. Hi ha portades que envelleixen. En canvi, d'altres, com ara aquesta, mantenen una frescor més que notable. Jo diria que es tracta més aviat d'una frescor vigorosa, pròpia de la primera joventut. Moltes portades d'aquesta època, especialment d'Edicions 62 en aquesta col·lecció d'El Cangur, encara mantenen un-no-sé-què que les fa  atractives. I per molts d'anys!

Fa tant de temps que no escrivia res que em pensava que trobaria el teclat rovellat. Però no ha estat així. Vam si m'hi puc tornar a posar la setmana que ve.

He seguit amb una certa incredulitat la polèmica encetada per la consellera executiva de Cultura del Consell de Mallorca, Dolça Mulet, sobre La misteriosa desaparició de Llorenç Villalonga. Val més, sens dubte, prendre’s-ho amb humor, talment Josep J. Roselló, que ho qualificava com una “espècie d’expedient ics”,  ja que aquesta dona no té el més mínim sentit del ridícul. Ni vergonya. 

Que enguany els alumnes de 2n de Batxiller de les Illes Balears no llegeixin res de Llorenç Villalonga –de manera obligatòria, s’entén–, no és motiu d’alegria, però tampoc no cal tallar-se les venes per aquest motiu. Simplement es tracta d’un fet objectiu del qual el director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística de la UIB, Joan Mas, ja n’ha explicat les causes.

Sens dubte, una visió reduccionista de la literatura catalana podria induir-nos a pensar que deixar de banda un autor tant nostrat com Llorenç Villalonga, en detriment d’escriptors principatins, és una injustícia flagant i amb connotacions polítiques. Però és aquí on hom comet un error que no té perdó de Déu: que aprenguin els polítics d’una punyetera vegada que les seves fílies i fòbies no tenen res a veure amb la cultura, sinó més aviat amb la seva incultura! Que és gràcies a ells, en part almenys, que la societat illenca es veu reclosa en el provincianisme, en la ignorància més ignominiosa que és el desconeixement i l’avorriment de la seva llengua, la catalana, la qual és vilipendiada, arronada, insultada cada dia, cada minut, cada segon, per la premsa colonial com ara El Dia del Mundo i també, per esmentar-ne un altre exemple, per les emissores de La Cope sense que certs polítics amb la pell tan prima se n’alcin una cella. Tanmateix, és amb aquests, els veritables enemics de la llengua catalana, que la consellera executiva Dolça Mulet hauria d’esbravar-se i esmolar les eines. Però els polítics, sovint, sobretot aquests que s’anomenen nacionalistes, confonen l’enemig amb l’adversari, mentre van de bracet amb el traïdor.

I no vull acabar amb aquesta agror, així que hi afegiré un bocí de la introducció de Mort de dama, just el començament, un fragment que sempre me porta bons records de l’època d’estudiant quan, molts horabaixes, m’espassava els nervis amb una passejadeta pel centre de Palma i el barri de la Seu, tot evocant èpoques passades.

“El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.

(...)

“Els senyors, els canyonges i els gats viuen en perpètua sesta. Les campanes de la Catedral, lentes, clamoroses, regulen llurs existències. Cap al tard, les senyores van a la novena i resen pels avantpassats. Totes descendeixen de la Conquesta de Mallorca. El pes dels segles fatiga les espatlles i inhabilita per a l’acció. El més estàtic esdevé el més moral. Sobretot cap estridència, cap desordre. A les estanteries de les biblioteques ningú no toca els llibres relligats en pergamí. Ningú no mira, en els salons, els quadres negres, que no es veuen. Senyors, canonges i gats es lliuren a l’estupefaent moral, no pensat encara per la Direcció General de Sanitat, de la Peresa”.

Vaig acabar l’article anterior fent referència a El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, amic de Casement com a mínim fins al processament de l’excònsul, quan l’escriptor li va girar l’esquena. A El fantasma del rei Leopold. Cobdícia, terror i heroisme a l’Àfrica colonial, Adam Hochschild ens presenta alguns aventurers de l’època en els quals Conrad podia haver-se inspirat per crear el personatge de Kurz. Destaca sobretot l’oficial de la Force Publique leopoldiana Léon Rom, qui, entre d’altres aficions, li agravada col·leccionar papallones i caps tallats d’africans. Marcus Garvey no n’està gaire allunyat, en alguns casos amb el consentiment dels germans Craver: el càstig que rebien els portejadors indisciplinats consistia a penjar-los "cap per avall perquè les rates se li mengessin el cervell i la resta del cos". Certament la idea original del càstig era de Garvey. Qui, a més, es distreia llançant bombes de dinamita contra els poblats, ara a desgrat dels Craver, ja que aquests el que volien eren portejadors sans. Hi ha, doncs, un sadisme afegit en Garvey, una fascinació per l’horror que habita no pas en el cor de les tenebres –la jungla congolenya, el salvatgisme que en teoria els europeus anaven a erradicar de l’Àfrica–, sinó "en les tenebres del nostre cor", com manifesta el propi Sánchez Piñol a Pallassos i Monstres.

És aquesta mena de sadisme de què és capaç l’espècie humana, una maledicció que és present, sobretot, al segle XX. Aquesta mena de violència sàdica que, com afirma Primo Levi a Els enfonsats i els salvats en referència al nazisme, es caracteritza per la inutilitat i per ser "una finalitat en ella mateixa, tendent només a la creació de dolor; de vegades amb un objectiu determinat, però sempre redundant, sempre desproporcionat al mateix objectiu".

La figura de Roger Casement, doncs, tot i tractar-se d’un personatge secundari, posa de manifest, encara més, la importància de la temàtica colonial a Pandora al Congo. D’altra banda, com vam veure a l’article anterior, Casement auna dues causes aparentment diferents com són la colonització a l’Àfrica i allò que podríem anomenar colònies europees (Irlanda i d’altres nacions sense estat). És precisament un altre personatge irlandès, MacMahon, qui treu Thomson de polleguera i el posa contra les cordes en fer-li veure les incongruències i llacunes del seu relat i, implicitament del discurs colonialista. MacMahon, simpàtic personatge i amb un sentit comú a prova de bomba, no sap avenir-se de per què els negres de la mina no fugien del forat en què els deixaven tancats de nit, si amb una simple torre humana ho podien aconseguir.

Thomson no té resposta als interrogants de l’irlandès, simplement perquè mai no s’havia plantejat aquestes qüestions. Davant això, MacMahon es fa seva la tesi de Casement i li etziba la rèplica següent:

Només els oprimits saben realment en què consisteix l’opressió. Només qui pateix els efectes de la colonització en reconeix realment els mecanismes, sobretot els més subtils i recargolats, el sadisme de la violència gratuïta de què parlava més amunt. "Jo ho sé perquè som irlandès", afirma MacMahon.

La bonhomia de Thomson, doncs, no basta per fer-lo conscient d’això. Per aquest motiu topa amb el seu amic irlandès, de la mateixa manera que Casement, amb bones maneres, reprovava l’actitud de Morel envers l’imperi britànic. Morel, lluitador incansable contra el règim d’esclavatge que patien els nadius del Congo, no qüestiona el sistema colonial, sinó que només en desitja una reforma per fer-lo més just. Com diria MacMahon, Morel, tot i ser bona persona, pensa com un anglès. Aquest és el problema. Veiem, doncs, un paral·lelisme en la manera de fer de Morel i Thomson.

Tal i com indica Hochschild, Casement veia el món des d’una perspectiva de colonitzadors i colonitzats i cada vegada estava més neguitós i patia per haver de treballar per al major colonitzador . En certa manera, aquest sentiment –la mala consciència que produeix treballar per a l’enemic– és compartit per Thomson en adonar-se que ha estat utilitzat per Norton en la defensa de Marcus Garvey. Per això li’n demana explicacions. L’advocat, amb la sentència d’absolució a la butxaca i el prestigi que n’ha aconseguit, ja no té cap problema per destapar el pastís. Així, veiem el paralel·lisme que hi ha també entre les tècniques propagandístiques de Leopold II i l’estratègia que Norton basteix per a defensar Garvey. L’important no és l’esdeveniment en si –pensa el rei Leopold–, sinó la manera en què el públic el percep. De la seva banda, Norton ho té tant clar com el monarca. L’única possibilitat de salvar Garvey era "exaltar l’opinió pública" a favor seu; o sigui, manipulant-ne la percepció a través de l’art, de la literatura. Aquesta és la tasca que Norton encomana a Thomson, amb l’objectiu de commoure la gent, i no pas la recerca de la veritat. I què és el que mou Leopold i Norton? L’ànsia de prestigi, el poder i els diners mitjançant males arts. Per això, Norton no dubta a utilitzar Thomson. Igualment, Leopold ho va intentar amb Casement, encara que no li va sortir bé.

Seria fàcil estendre’s encara més sobre la novel·lesca figura de Roger Casement, si bé he procurat atenir-me només a allò que fes referència o pogués donar llum a la novel·la de Sánchez Piñol. Pandora al Congo, una obra que amb el pas del temps, no en tenc cap dubte, serà objecte de lectures múltiples perquè conté un pòsit notable d’humanitat, i també una voluntat de trascendir les meres evidències de l’horror que, com indica Anna Romero, Sánchez Piñol, a diferència de Conrad, ridiculitza i mostra "que l’altra cara de l’horror és el Riure, la contrapartida de la Por i l’única força en el món equiparable a la nostra capacitat de destrucció". El comentari era de La pell freda, però no hi ha dubte que també és vàlid per a aquesta novel·la. Humor i ironia, afegeix Romero. I voleu més ironia que el joc amb el nom de Marcus Garvey? El Garvey històric és a les antípodes del Garvey personatge, i és precisament aquest xoc el que fa aparegui l’espurna, la rialla alliberadora, pel contrast amb la realitat.

Per acabar, només afegir-hi el comentari del propi Sánchez Piñol a l’introducció de Pallassos i monstres: "Una llei universal ens diu que l’humor enfoca els temes que ens fan por. Així, despullant el monstre, el reduïm a la seva autèntica dimensió. En alguns llocs i en alguns moments, la rialla és sinònim de resistència".

Albert Sánchez Piñol. Pallassos i monstres. La història tragicòmica de 8 dictadors africans. Edicions La Campana. Barcelona, 2004.

Primo Levi. Els enfonsats i els salvats. Edicions 62. Barcelona, 2000.

Vet aquí que l’hivern d’enguany, quan encara no havia llegit ni tan sols La pell freda, vaig trobar a l’expositor de la meva llibreria habitual un llibre que me va cridar l’atenció. Es tractava de El fantasma del rey Leopoldo. Una historia de codícia, terror y heroismo en el África colonial, d’Adam Hochschild.

Vaig començar a llegir la biografia de Leopold II, molt interessant, i que tot d’una me va engrescar. No record perquè, vaig haver de deixar-la. Me'n vaig oblidar temporalment fins que, després de la lectura de Pandora al Congo, la temàtica colonial m’hi va tornar a portar. És evident que la lectura dels capítols inicials de El fantasma del rey Leopoldo va impregnar la de Pandora al Congo. No tant per la figura del monarca –de fet, un personatge brutal del qual la història se n’ha fet poc ressò–, com per la de Stanley, aquell explorador que va pronunciar la famosa frase (El doctor Livinstone, supòs?) present a molts llibres de text, sense tanmateix aprofundir ni en l’època ni en el personatge.

Henry Morton Stanley era un mentider compulsiu i un sàdic. Entre la flor i nata dels colonitzadors n’estava farcit, de sàdics, però aquest va convertir-se en una celebritat mundial.

La mentida era la matèria prima amb què treballaven diàriament els règims colonials, però el cas de Stanley anava més enllà. Els seus diaris van plens de falses referències biogràfiques que amaguen una infància acomplexada i traumàtica. Aquest mentider patològic, doncs, era l’home de Leopold II al Congo abans que pogués annexionar-se’l com una propietat privada. Després, evidentment, van desfilar-hi molts altres personatges de tota mena. I entre ells, Roger Casement. Quan vaig llegir el nom del cònsul britànic al Congo a l’obra de Hoschschild, vaig sentir com una mena de calfred. No vaig ser a temps per anar a cercar el volum de Pandora al Congo i, a correcuita, vaig passar les pàgines fins a trobar-ne la referència.

Era ell, Roger Casement, “el principal artífex de les acusacions contra Marcus Garvey”. El cor me va fer un tomb: per què Sánchez Piñol introdueix un personatge històric a la seva novel·la? (Nota: gràcies a un comentari de Nigmad he sabut que també Marcus Garvey era un personatge històric, un activista que lluitava pels drets deñs negres).  Al contrari del que jo pensava, Casement no és l'únic personatge real de la novel·la. Potser Sánchez Piñol ens amaga alguna sorpresa més.

Casement simbolitza dos temes importants per a Sánchez Piñol: d’una banda, la causa irlandesa, per la qual sent una atracció notable ja present a La pell freda; d’altra la lluita anticolonial. Aquest personatge secundari, com he esmentat abans, és l’únic històric de la novel·la. Pren, per tant, relleu per sobre dels altres. Casement no és un home qualsevol. En primer lloc, perquè va encapçalar, juntament amb E.Dene Morel, una campanya contra la política genocida de Leopold II al Congo. En segon lloc, perquè era un patriota irlandès que finalment va ser acusat d’alta traïció i comdemnat a mort per fer tractes amb els alemanys en plena I Guerra Mundial. És obvi, doncs, que rere Casement hi ha un context històric que Sánchez Piñol té molt present a l'hora d’elaborar la novel·la.

Segons ens assabentam a l’obra de Hochschild, Casement estava convençut que només pel fet de ser irlandès va arribar a “comprendre plenament (sic) la conspiració de malfactors que actuava al Congo”. Per a ell, Irlanda era una colònia d’Anglaterra de la mateixa manera que el Congo ho era de Bèlgica. Això té implicacions humanes, econòmiques i culturals. O sigui, com avui dia en d’altres nacions sense estat.

Les referències històriques i biogràfiques, però, no acaben aquí. En l’entrevista de Thomson amb Casement sobre l’assassinat dels germans Craver, el cònsul li diu que “(...) hi ha llocs on Déu ha escrit la paraula no. I en Marcus Garvey no és innocent”. Aquesta sentència parafraseja un poema del propi Casement en el qual aquest manifesta la seva homosexualitat. Diu així (respect la traducció en espanyol de José Luis Gil Aristu):

“Por amor he intentado ir solo

allí donde Dios ha escrito un terrible no”.

La comparació dels versos amb el fragment del diàleg no deixa lloc a cap mena de dubte: Déu no permet l’assassinat, però tampoc l’homosexualitat.

D’aquesta manera, aflora un altre aspecte de la personalitat de Roger Casement: l’homosexualitat, condició humana que l’autor de Pandora al Congo, al meu entendre, també té en compte. Durant l’entrevista a què m’he referit abans, el cónsul, d’edat ja madura, acarona el genoll de Thomson unes quantes vegades “com si fos el cap d’un gat”. Thomson, conscientment o inconscient, copsa el gest de Casement. Més envant, després de parlar amb Godefroide, qui li confirma la inexistència d’Amgam, en un atac d’impotència, no pot evitar pensar que tot plegat era “una trampa de Casement, que era un sodomita ressentit”.

Per acabar de reblar la fina ironia de Sánchez Piñol, en acomiadar-se els dos personatges, iniciada la I Guerra Mundial (segons es desprèn del context de la novel·la), Casement ha de partir cap a l’Uruguai. I el narrador afegeix: “Amb permís dels submarins alemanys”. Frase còmica amb la qual acaba l’episodi protagonitzat pel cònsul i l’escriptor. Però resulta que el 1913 Casement va deixar el servei diplomàtic britànic per dedicar-se en cos i ànima a la causa irlandesa. Per tant, la referència al submarí alemany és un anacronisme, ja que precisament Thomson indica que ha sabut de Casement gràcies a la informació que li ha proporcionat el servei diplomàtic. En altres paraules, si l’irlandès encara exercia de cònsul, l’encontre amb Thomson havia de produir-se per força l’any 1913 o abans. Tanmateix, la Gran Guerra no s’inicià fins al 1914. No sé si Sánchez Piñol era conscient de l’anacronisme en el qual queia en incloure l’anècdota del submarí. Però la veritable qüestió és la següent: per què aquest interès a parlar del submarí? Al meu entendre, només hi ha una resposta possible i és la següent.

En el seu afany per alliberar Irlanda de les urpes d’Anglaterra, Casement, en plena guerra mundial, viatja a Alemanya amb passaport fals. L’objectiu de la missió era convèncer els alemanys de reconèixer la independència d’Irlanda si Alemanya guanyava la guerra. A canvi d’aquest compromís, es formaria una brigada irlandesa, formada pels presoners de guerra, que lluitaria al costat alemany. Segons Hochschild, els alemanys es van sentir molt incòmodes amb aquell individu que qüestionava tot el sistema colonial. Així que el van ficar dins un submarí i el van deixar a les costes d’Irlanda, dins un petit bot amb el qual va arribar a una platja. Aquest és el submarí a què es refereix Sánchez Piñol. I si no ho va fer conscientment, crec que l’esdeveniment li ballava pel cap i li va sortir en forma d’acudit.

Hores després del desembarcament, Casement va ser detingut i empresonat. Finalment, jutjat i comdemnat a mort per alta traïció. Aquesta justament és la situació en què es troba quan remet la carta a Thomson, quan només manca el compliment de la sentència, l’any 1916.

Fins ara, doncs, he destacat tres elements a l’hora de valorar la inclusió la Casement com a personatge en la novel·la per part de Sánchez Piñol: la causa irlandesa, la denúncia del sistema colonial al Congo (de fet, per a Casement es tracta del mateix) i, per últim, la condició sexual del cònsul. Aquest fet no és tampoc gratuït, ja que, per exemple, l’any 1895, el gran literat, també irlandès, Oscar Wilde va ser comdemnat a dos anys de treballs forçats per aquesta causa. Vull remarcar el tema de l’homosexualitat perquè, al meu entendre, no es pot descartar que entre Casement i Garvey no hi hagués qualque cosa més que una simple amistat interessada. Som conscient, tanmateix, que potser això és aventurar-se massa. Ho deixarem aquí.

Hi ha d’altres elements a destacar en relació a Roger Casement? Doncs sí. Aquest irlandès va ser contemporani de Joseph Conrad, autor de El cor de les tenebres. L’any 1890 van compartir una habitació durant deu dies a Matadi, vora el riu Congo, i la seva amistat va perdurar. És en aquesta època quan Casement comença a conscienciar-se de la situació dels nadius, mentre que Conrad, amb només sis mesos d’estada a la colònia, retorna a Europa trasbalsat i amb una experiència que anys després quedaria immortalitzada a El cor de les tenebres.

Continuarà

Altres articles relacionats: http://bloc.balearweb.net/category/245/1003